BALLS TRIBALS

Juliol de 1913

—Que no se t’acudeixi tocar-lo!

L’Àngela va sentir com l’Eulàlia renyava l’Aurora i va veure com aquesta reprimia el gest que estava a punt de fer. Des que havien entrat al pavelló de la Gran Avinguda del Tibidabo i la seva germana havia descobert l’aparell, les seves ganes de tocar-lo eren evidents. Era el primer cop que la nena veia un telèfon, i sentia una curiositat irrefrenable per comprovar com sorgien les veus en despenjar-lo.

El pavelló on es trobaven l’Àngela i la seva família s’havia bastit tres anys enrere, a la confluència entre el passeig de Sant Gervasi i l’avinguda del Tibidabo. Havia arribat una mica tard, quan el tramvia feia gairebé sis anys que circulava. L’edifici, de color verd clar, estava fet de ferro i de vidre i s’anunciava en un rètol com a Café del Apeadero. Sala de Espera.

La planta baixa on eren semblava més un cafè cantant que un baixador. Tenia un saló molt ampli amb l’ambient amenitzat per la música d’un gramòfon. Hi havia també una cuina, terrassa, lavabo i el telèfon que havia fascinat la seva germana. Al soterrani es trobava la carbonera.

La seva bessona va deixar anar un sospir, però no es va moure. Esperava una distracció per part de la mare que li permetés agafar l’aparell i escoltar el que s’hi sentia.

L’Àngela, en canvi, provava de contenir l’excitació que li provocaven sempre les visites al Tibidabo. S’havia assegut al costat del pare, en una de les taules de la sala on esperaven el tramvia que havia de dur-los tots quatre fins al funicular. Per entretenir l’espera, fullejava les revistes i es fixava en les fotografies que després provaria de dibuixar al seu pissarrí. Li encantava plasmar amb el guix tot allò que l’envoltava. Un paisatge, una figura, qualsevol objecte era susceptible de convertir-se en un esbós. Traços de vida efímera que desapareixien amb un cop de drap per donar pas a un altre apunt.

Als seus dotze anys, les diferències de caràcter entre les bessones eren del tot evidents. Mentre ella mantenia el seu tarannà dòcil i a mesura que creixia es feia més assenyada i reflexiva, la seva germana havia desenvolupat un temperament cada cop més arrauxat. Per això la mare vigilava l’Aurora constantment i es despreocupava d’ella, ja que sabia que mai faria res que els posés en un compromís, al contrari que la seva bessona.

El pare, més tranquil que la seva dona, llegia el diari en una de les tauletes que ocupaven el gran saló principal de l’edifici. La claror estiuenca d’aquell matí de juny s’escolava pels enormes finestrals i escalfava l’ambient. Asseguda al seu costat, l’Àngela contemplava la gent que els envoltava i, de tant en tant, mirava a l’exterior amb l’esperança de veure arribar el tramvia.

Tot d’una va observar com la seva germana, cansada de sentir-se vigilada per la mare, entrava dins del saló. Just en aquell moment la veu de la cupletista Paquita Escribano va irrompre en l’ambient procedent del gramòfon.

En sentir-la, l’Aurora no va poder evitar cantussejar la tonada.

—Ven y ven y ven, vente chiquillo conmigo, no quiero para pegarte mi vida, ya sabes pa’ lo que digo.

Un cop més, l’Eulàlia va cridar-li l’atenció i, amb un esbufec, la petita es va deixar caure damunt d’un seient i va encreuar els braços damunt del pit, emmurriada.

Però el disgust li va durar molt poc. El tramvia va fer la seva entrada en aquell instant i la gent va apressar-se a sortir de l’edifici. L’Àngela va seguir la seva bessona, que, d’un bot, s’havia aixecat de la cadira i corria cap a la sortida seguida dels seus pares.

Totes dues duien els vestits de diumenge, de cotó marfil, i portaven els cabells castanys recollits amb cintes d’un blau celeste. No acostumaven a vestir-se així per anar al Tibidabo, però era el dia de Sant Jaume i el cim de la muntanya acollia diverses celebracions.

Els cotxes del tramvia van omplir-se de seguida. L’Àngela va veure com, per enfilar-se al vagó, l’Aurora s’esmunyia entre una senyora abillada amb un barret gegantí i un jove pàl·lid amb una gorra enfonsada fins a les celles. Sense fer cas dels crits de l’Eulàlia, que li deia que els esperés, la nena va entrar-hi i va asseure’s en un banc de fusta.

Un cop dins del tramvia, l’Àngela va buscar la seva germana amb la mirada, però abans que pogués seure amb ella la mare va fer aixecar l’Aurora d’una estrebada mentre la renyava:

—Aurora! Aixeca’t immediatament! T’he dit mil vegades que els nens han de deixar seure els grans!

—Però si ho he fet per guardar-vos lloc…

—M’és igual. Quan et dic que t’esperis m’has d’obeir! Ja en parlarem a casa.

La nena va rondinar en veu baixa i, ofesa, va girar la cara i va clavar la mirada a terra. L’Eulàlia va aprofitar per ocupar el lloc de la seva filla al banc, i va deixar que l’Àngela se li assegués a la falda.

Van fer el trajecte en silenci. L’Isidre, dempeus al costat de la filla rebel, evocava els temps en què havia treballat en la construcció d’aquella infraestructura. Li semblava impossible que haguessin passat dotze anys, i si no hagués estat perquè s’havia acostumat a visitar sovint el cim del Tibidabo, li costaria reconèixer en l’actual avinguda els terrenys que s’obrien a la part baixa de la finca del Frare Blanc. No feia gaire que Enric Granados havia instal·lat allà un auditori. Havia estat el mateix doctor Andreu, amic del compositor, qui havia fet construir a l’avinguda una torre senyorial perquè el músic pogués disposar d’un espai on oferir concerts i compondre les seves obres. Des de llavors, la Sala Granados gaudia d’un gran prestigi en els cercles culturals de la ciutat.

Quan el funicular es va aturar a l’estació superior, l’Àngela va adonar-se que la seva germana havia oblidat del tot el seu enuig. Va deixar que li agafés la mà i la va seguir fins a l’andana. Ella no podia recordar-ho, però la nau ja no era la mateixa de deu anys enrere. Ara a la coberta hi havia una terrassa que servia de mirador i, no gaire lluny, es veien els edificis que conformaven el parc d’atraccions que començava a emergir.

Feia un any que la Societat Anònima El Tibidabo havia decidit centrar el seu negoci en aquell espai de lleure. En un principi, l’objectiu havia estat completar la xarxa de transports de la urbanització de la falda de la muntanya per comunicar-la amb les poblacions veïnes.

El primer pas havia estat la posada en marxa d’un tramvia a Vallvidrera que es va inaugurar el 1905. Un altre dels seus projectes havia estat impulsar la utilització de l’electricitat per a l’enllumenat públic, no només a la urbanització del Tibidabo sinó també a diversos barris del nord de Barcelona. Però la inauguració del funicular de Vallvidrera, que va suposar una dura competència, i la pèrdua del contracte per subministrar electricitat a la ciutat van propiciar que la societat abandonés els seus propòsits.

A partir d’aquell moment, les activitats recreatives i hoteleres van convertir-se en l’objectiu primordial de la Societat Anònima El Tibidabo.

Feia ja deu anys que la Reial Societat Columbòfila de Catalunya havia inaugurat al cim de la muntanya una estació de coloms missatgers. L’Àngela recordava molt bé la celebració que havien organitzat set anys enrere. Des de llavors, demanava cada any d’anar a la festa que tenia lloc al març en què deixaven anar coloms per donar la benvinguda a la primavera. Aquella havia estat una de les primeres atraccions que s’havien consolidat al cim del Tibidabo. Poc després, s’hi van afegir les bàscules automàtiques i les de venda de postals, i una mica més tard, els prismàtics, els telescopis i els gronxadors.

No feia gaire que el pic de la muntanya tenia també entre les seves atraccions uns miralls deformadors. En un principi havien estat ubicats a l’interior de l’estació del funicular, però des de feia algun temps els havien traslladat al parc.

A la germana de l’Àngela li encantava posar-s’hi davant per contemplar el seu reflex deformat. Feia ganyotes i l’obligava a ella a fer el mateix per petar-se de riure. L’Àngela, en canvi, preferia el gran projector elèctric, que li semblava l’ull d’un gegant. Quan es feia fosc, l’encisava veure com els raigs que desprenia omplien de llum el cel nocturn.

Només arribar al cim, les nenes van demanar, com sempre, pujar als cavallets elèctrics. Una banda tocava molt a prop de la plataforma giratòria on hi havia clavades les figures. Quan l’atracció va aturar-se, l’Aurora va pujar a una zebra de fusta i l’Àngela, a la que hi havia al costat. Davant seu, dos nens vestits de mariner amb grans barrets de palla esperonaven les seves muntures.

Després dels cavallets, l’Eulàlia i l’Isidre les van dur a veure els autòmats. En acabat, van apropar-se a la sala de tir Flobert, que es trobava on hi havia hagut el pavelló de la Reina, que feia poc que havien traslladat al costat de l’estació del funicular.

En sortir de la sala de tir, l’Àngela va veure un munt de gent concentrada en un extrem de la plaça. Havien format una enorme rotllana i contemplaven embadalits el que hi havia al centre.

—Anem a veure què passa —va cridar l’Aurora mentre tibava de la jaqueta del seu pare.

Tots quatre s’hi van apropar, i van mirar de trobar lloc entre la multitud d’espectadors.

El que van veure els va deixar atònits.

Un grup de persones amb la pell molt fosca i que anaven gairebé despullades s’exhibien enmig de la gentada. Sota els rajos estiuencs d’aquell sol de tarda, els seus cossos esvelts els van semblar fets de fang, com el del primer home.

Per a les nenes la visió va ser xocant. Ignoraven que arreu d’Europa s’hagués imposat aquesta manera perversa de donar a conèixer altres cultures a l’home suposadament civilitzat. Sota la denominació d’exposició etnològica, moltes ciutats acollien exhibicions que consistien a arrencar individus del seu lloc d’origen per ubicar-los en un ambient reconstruït que representés el seu món exòtic. D’aquesta manera es volia evidenciar la gran diferència entre civilització i salvatgisme, entre Occident i els pobles africans, que es mostraven al públic com a objectes vius d’un grotesc museu a l’aire lliure.

Barcelona també havia estat una de les ciutats que s’havia deixat seduir per aquest afany d’exotisme. A l’Isidre la visió d’aquells homes i dones li va recordar l’espectacle que, per una pesseta, havia pogut contemplar quinze anys enrere. Havia estat a la ronda Universitat, en un solar massa petit per encabir els cent cinquanta aixantis que, vestits amb túniques de colors cridaners, es mostraven als espectadors.

—Què fa aquesta gent aquí, pare?

L’Àngela va treure’l del seu capficament, però ell no va saber què dir-li. Per sort, un senyor bigotut amb barret de feltre va apressar-se a resoldre els dubtes de la nena adreçant-se al pare:

—Són del Senegal. No els havien vist mai?

L’Isidre va encongir les espatlles en respondre:

—No, aquí no n’havíem vist.

—Doncs actuen els diumenges, al matí i a la tarda.

—Ara feia un temps que no veníem…

—És curiós veure’ls si estan interessats en els costums de les races negres. Han fet molt bé de portar les nenes, perquè és un espectacle molt instructiu.

L’Àngela no podia treure’ls els ulls de sobre. El sol roent escalfava l’aire i li provocava una sensació d’ofec. Sota el vestit de cotó notava la pell cada cop més calenta, humitejada sota el teixit, que es tornava més i més pesant.

Tot d’una, va adonar-se que aquells senegalesos duien vestimentes molt més adients per a l’època estival. Va sentir un boig desig de nuesa, d’alliberar-se d’aquella armadura tèxtil feta de randes i llaços que la constrenyia fins a l’ofec.

Hauria donat qualsevol cosa per vestir una d’aquelles túniques, lleugeres com un pensament.