EL FAR

L’Aurora es va apujar el coll de l’abric de llana per protegir-se de la brisa que venia del mar. La foscúria la cobria amb una cutícula de negror, però la remor delatava les onades que esclataven en picar contra l’escullera. Era per això que a aquella zona del port se la coneixia amb el nom de trencaones.

La Lita, que caminava al seu costat, va assenyalar-li la torre que s’albirava al final del dic. En l’obscuritat del cel es veia clarament la llum verda que projectava.

—És allà, a sota del far.

Feia només dos anys que havien construït, al final de l’escullera, aquell immens fanal que orientava els navegants. Un cop acabades les obres s’hi havia obert a la base el bar restaurant Mar i Cel, que era el local triat per la seva companya per convidar-la a sopar.

Era el primer cop que hi anaven, i l’Aurora estava emocionada amb la idea de sopar allà, a la base del far. El passeig que resseguia l’escullera estava molt poc transitat, i aquella tranquil·litat permetia sentir amb nitidesa el soroll de les ones trencant contra les roques.

Malgrat que era un dimecres laborable, totes dues anaven mudades com si fos una nit de festa. L’Aurora, aprofitant que encara no havien arribat les temperatures de plena tardor, duia sota l’abric un vestit sense mànigues de crepè de seda negra i amb un tall al maluc. Els detalls de pasta vítria de color gris fosc i transparent que formaven franges horitzontals sobre la tela li donaven un aire molt elegant. El de la Lita, en canvi, era més atrevit. També duia el llarg a mitja cama i el tall al maluc, però havia estat confeccionat de tul de seda d’un vistós color daurat i estava decorat amb cordonet metàl·lic i lluentons que dibuixaven formes geomètriques des de l’escot rodó fins a la faldilla.

El fet que la corista l’hagués convidat a sopar i que s’haguessin vestit amb la seva roba més elegant feia pensar a l’Aurora que la seva companya li preparava alguna sorpresa. Ignorava què podia ser, perquè aquella no era cap data assenyalada, i de fet aquell matí s’havia llevat amb una notícia molt trista.

Barcelona, 3 de octubre de 1928

Tot i que no el coneixia personalment, la figura del doctor Andreu estava directament vinculada als records feliços de la seva infantesa. El seu pare havia treballat a les obres del seu projecte més destacat, la urbanització del Tibidabo, i ella i l’Àngela havien viscut bons moments a la zona d’esbarjo del cim de la muntanya. Encara ara les dues germanes se citaven de tant en tant en aquell indret, i conjuraven la nostàlgia amb les emocions recents que els produïen les novetats. La darrera havia estat la de l’Avió, última gran atracció del doctor Andreu, on havien pujat feia només tres dies acompanyades d’en Joanet, que no se’n cansava mai.

La música d’una orquestra va esvanir aquells pensaments. S’acostaven al restaurant i el xivarri de l’interior es barrejava amb la melodia dels instruments. La il·luminació del local es projectava des de les finestres i la seva claror groguenca es desfeia entre les ombres. Era com si al Mar i Cel confluïssin alhora silenci i soroll, llum i tenebres, terra i mar.

L’Aurora i la Lita van ocupar una tauleta discreta situada en un racó des d’on, si s’esforçaven una mica, podien veure trencar les onades. La resplendor de la lluna i el raig que projectava el far dissipaven la foscor i permetien distingir la trencadissa d’aigua i d’escuma.

—Què et sembla el lloc? T’agrada? —va preguntar la Lita tan aviat el cambrer va prendre nota de la comanda.

—Molt! És fascinant això de ser sota el far i tan a prop del trencaones. Però m’agradaria veure-ho també de dia, deu ser del tot diferent…

—Doncs ja hi tornarem. M’alegra molt que t’agradi, volia que estiguessis a gust.

L’Aurora va adonar-se que el moment havia arribat. Va percebre l’esforç que feia la corista per continuar parlant, la seva vacil·lació, i va saber que es tractava d’alguna cosa seriosa.

—Lita, digues el que hagis de dir-me. Mai hem tingut secrets entre nosaltres.

—Tens raó, però temo que això que t’haig d’explicar no t’agradarà i no sé com començar… Veuràs, recordes el senyor Martel?

—Sí, aquell client que és mig francès.

—Exacte, doncs ha obert un teatre de varietats a la plaça Pigalle, a París, on es concentra la vida nocturna de la ciutat. Pel que m’ha dit, li va molt bé, i m’ha proposat contractar-me per actuar allà.

—A París?

—Sí, m’ha ofert unes condicions molt bones, res a veure amb el que es cobra aquí.

—Doncs anem-hi, és una excel·lent oportunitat per a tu!

La Lita no va respondre. De nou, es notava que li costava trobar les paraules.

—M’alegra moltíssim que em donis suport, Aurora, i no hi hauria res que em fes més feliç que instal·lar-me allà amb tu, ho saps prou bé, estimada. Però hi ha un problema.

—Quin?

—El senyor Martel no només admira el meu talent, sinó que ja fa temps que em fa l’aleta. Jo sempre l’he rebutjat, però ara és diferent… Com tu has dit, és una gran oportunitat per a mi.

—Què més vol de tu?

—M’ha proposat que ens casem.

L’Aurora va emmudir. Aquelles paraules li havien provocat la sensació que li agullonaven el ventre, i una escalfor vibrant li va recórrer el cos. Al cap d’uns segons la veu li va tornar, aspra i freda.

—I li has dit que sí?

—No encara, perquè volia parlar-ho amb tu. El que li he dit és que vull que m’acompanyis. Li he explicat que ets la meva mà dreta, que estem molt unides i que tu t’encarregues de totes les meves coses, que et necessito…

—Què em vols dir, Lita?

—M’ha proposat que vinguis a París amb nosaltres, com a secretària meva. A mi em sembla raonable: seguiríem juntes, i fins i tot viuríem juntes com fins ara.

—Com fins ara no, i ho saps.

—Tens raó, Aurora, però de tota manera aquí ens hem d’amagar i hem de vigilar molt. Allà tenen una altra manera de ser, segur que estarem millor.

—Estaràs amb ell… Haurem d’amagar-nos encara més.

—És una oportunitat única, ho has d’entendre. El que et demano és un petit sacrifici, només.

De cop i volta, aquell moment nocturn i plàcid va perdre tot l’encant. La il·luminació, la música i l’obscuritat tenyida de llum es van anar difuminant cobertes per un vel opac.

Sota la llum immensa del far, l’Aurora va sentir-se perduda.