RETRAT FEMENÍ AMB ARSÈNIC

El pinzell lliscava per la superfície de la tela creant matisos i volums. La mà experta de l’Àngela el guiava amb destresa, completament lliurada al seu treball. Feia gairebé dues hores que havia començat a pintar, però no n’era conscient. Per a ella en aquells instants el temps era un concepte relacionat únicament amb la llum i la seva incidència en els colors del quadre.

La resta era només el llenç i la model.

Si no hagués estat tan capficada, hauria vist que la mirada de la dama que retratava espurnejava d’impaciència. La seva immobilitat, asseguda sobre una cadira folrada de vellut vermell, amagava una tensió que s’anava incrementant a mesura que passaven els minuts.

La Matilde havia planejat aquella trobada al mil·límetre, i feia una bona estona que sentia que els fets començaven a escapar-se del seu control.

Fins llavors, tot havia sortit tal com ho havia previst. Convèncer la noia perquè li fes un retrat havia estat més senzill del que es pensava, i la resta havia vingut rodada. Només havia calgut fixar una data per trobar-se amb ella al pis que havia llogat amb un nom fals. Aquella havia estat la seva part preferida. No es cansava mai de comprovar les facilitats que donaven els diners. No hi havia llei ni límit que no tingués un preu. I el fet de poder-lo pagar la feia sentir pràcticament invencible.

—No vol una mica d’aigua, Àngela?

La vídua va deixar anar la frase amb fingida naturalitat. En realitat hi havia una premeditació malèvola en el seu oferiment, perquè a la gerra que reposava al costat de la noia hi havia una dosi letal de verí.

—De moment no, moltes gràcies.

El rebuig de la jove va atiar la seva ràbia. No suportava no tenir el domini total de la situació, i aquella se li resistia. Feia estona que l’Àngela hauria d’haver begut de l’aigua emmetzinada que havia deixat al seu abast, damunt d’una tauleta auxiliar estratègicament situada al costat del cavallet. Si la jove n’hagués pres un parell de glops quan la hi havia portat, a hores d’ara ja estaria manifestant els primers símptomes de la intoxicació.

Allò enfurismava la Matilde, perquè no volia que la trobada s’allargués més. Ja feia un parell d’hores que estaven juntes i això augmentava els riscos i la possibilitat que apareguessin contratemps.

Aliena a l’ansietat de la seva clienta, l’artista seguia immersa en el seu treball.

Aquella era la primera sessió de les que preveia que hauria de fer abans no acabés el retrat; per això s’esmerçava a plasmar al més acuradament possible el rostre de la dama en la tela, i s’havia pres amb calma el càlcul de les proporcions i de les distàncies. Tanmateix, s’adonava que la claror solar començava a minvar, cosa que afectava la incidència de la llum a la cara de la dona.

—No té set? —va tornar a insistir la Matilde—. Ja fa molta estona que treballa i deu tenir la boca seca.

En aquesta ocasió, l’Àngela va assentir. Tot i que no estava gens assedegada, no volia fer més desatencions a la dama que tan amablement insistia en el seu benestar.

En sentir la resposta, els ulls de la vídua van resplendir amb malícia, però aquest cop la noia tampoc va adonar-se’n. Estava tan centrada en la seva obra que només pensava en això, i en el que podria suposar-li en un futur. Des que li havia sorgit l’oportunitat de fer aquell retrat, fantasiejava amb la idea de poder dedicar-se a la pintura. Malgrat que estava encantada amb la seva feina al Tibidabo, imaginar una vida dedicada a l’art li semblava una felicitat que ho abastava tot, una plenitud que no era incompatible amb la seva fascinació per la muntanya i el parc, on podria anar sempre que volgués.

La darrera claror del dia va escolar-se des de les finestres de la sala. Un raig crepuscular va incidir en la gerra d’aigua i va arrencar-li un reflex blanc. L’Àngela va prendre-la per la nansa i va vessar el líquid transparent dins d’un got.

De sobte, van trucar a la porta.

La mirada felina de la Matilde es va glaçar. Una ganyota va desfigurar-li la cara i va deixar-li al rostre una expressió grotesca.

L’Àngela acabava d’omplir el got quan van tornar a sentir-se els trucs, aquesta vegada més insistents.

—Truquen —va dir amb una certa estranyesa. No entenia que la dama no anés a obrir.

—És una veïna que em ve a veure sempre a aquesta hora, no en facis cas, ja tornarà més tard.

Aquella resposta va sobtar la noia. La vídua mai havia tingut miraments a l’hora de dir mentides, però en aquells moments la seva capacitat d’improvisació la va trair. L’Àngela va intuir que passava alguna cosa.

—No cal, de debò, jo ja me’n vaig.

Els cops a la porta es van repetir més contundents, aquesta vegada acompanyats d’una veu enèrgica.

—Obrin! Policia!

Finalment, aquella ordre va obligar la Matilde a anar a obrir. La por intensa que sentia li engarrotava els músculs, però la va poder dominar. Sabia que havia de controlar el pànic si volia sortir-se’n, i el fingiment havia estat sempre el seu millor recurs. Ara més que mai li calia dissimular.

—Els prego que em disculpin —va dir als dos agents mentre els deixava passar—. M’estaven fent un retrat i estava tan abstreta que no els he sentit.

—És vostè la senyora Regàs?

—Sí, jo mateixa.

—Senyora Regàs, sóc l’inspector Torner. Li prego que ens acompanyi a comissaria per fer unes comprovacions.

—De quina mena? Es pot saber de què em parla?

—Ho sabrà de seguida, senyora. Si és tan amable de venir amb nosaltres, li ho explicarem tot quan arribem.

Mentre parlaven, la Matilde havia aconseguit situar-se al costat de la gerra d’aigua. Quan l’inspector va dir la darrera frase, la va agafar amb naturalitat fent veure que recollia l’estança i va respondre resignada:

—Està bé, ara mateix els acompanyo.

L’inspector li va tallar el pas.

—Deixi això al seu lloc.

—Només és un moment, no trigo gens…

L’home va agafar-la pel braç que subjectava la gerra i el seu company la hi va prendre de les mans.

A la Matilde li va semblar que l’habitació sencera s’enfosquia de cop, engolida per unes penombres en les quals només distingia la mirada esbalaïda de l’Àngela.