MALSON

Gener de 1921

Quan va obrir els ulls li va costar ubicar-se. La seva ment s’havia quedat embolicada en les teranyines del somni, i les emocions que li havia provocat la inconsciència encara seguien amb ell.

Després d’uns instants de desconcert, el doctor Obiols va reconèixer la realitat que l’envoltava. Les parets en penombra de la cambra, la porta entreoberta i, gairebé a tocar, la calaixera amb el retrat de la seva difunta esposa, morta feia més de deu anys.

En incorporar-se damunt del matalàs, va veure que el gran armari de tres cossos, situat al peu del llit, era solcat per finíssimes ratlles de llum que s’escolaven a través de la persiana. Aquella claror evidenciava que ja era de dia, però, tot i això, l’home no aconseguia desempallegar-se del somni.

Els ulls se li havien acostumat al besllum que surava a la cambra, mentre que l’ànima es resistia a tornar a la vigília. Duia encastada al cos la sensació amargant que li havia deixat la visió del seu amic. L’alegria que en un primer moment li havia provocat retrobar-se amb ell en aquell somni estranyament vívid aviat s’havia transformat en una tristesa agra i punyent, perquè en l’expressió malenconiosa d’en Miquel havia llegit una súplica, un prec que va revifar de cop les seves antigues sospites.

Uns quants mesos abans de la mort del seu pacient i amic, el doctor ja recelava dels seus mals. Els símptomes que mostrava haurien d’haver desaparegut amb la medicació que li subministrava, però no havia estat així, i abans que hi pogués trobar la solució s’havia assabentat del seu traspàs sobtat.

Alguna cosa tèrbola planava sobre aquella tragèdia de la qual la vídua s’havia afanyat a allunyar-lo. I ell, simplement, s’hi havia resignat.

Ara, però, se sentia culpable.

Amb aquells pensaments al cap va retirar els llençols i va aixecar-se del llit. Però el record del somni l’acompanyava encara. La mirada implorant d’en Miquel se li arrapava a la consciència com un deute moral. I aquest pes l’aclaparava.

Assegut a la taula del menjador, el metge va fer el primer cafè del dia. El seu cap seguia vinculant el sentit del malson amb els dubtes que li havia deixat la mort de l’amic.

Llavors, de cop i volta, en mirar el calendari que penjava a la paret de davant va adonar-se’n. Aquell dia feia un any exacte de la mort del seu amic.

La seva ment científica va interpretar-ho com l’expressió inconscient del seu neguit. Mai havia tingut clar que la vida d’en Miquel hagués acabat per causes naturals. I ara el remordiment li aflorava en forma de malson, com una alerta de la seva consciència perquè esbrinés si algú havia precipitat la fi del seu amic.

Els records del que havia passat feia un any li van desfilar amb nitidesa per la memòria, i amb especial claredat el del dia que li havien donat la fatal notícia.

Malgrat haver estat metge de la família Regàs durant més de trenta anys, i d’haver estat ell qui l’havia tractat en aquella darrera malaltia, la nit en què el pacient agonitzava no l’havien avisat. En comptes d’això, la Matilde havia fet venir un col·lega seu que l’únic que va poder fer en arribar a la casa va ser certificar la defunció del malalt.

«Hauria d’haver començat a investigar llavors», va dir-se, mentre s’eixugava amb el tovalló. Ara es lamentava de no haver estat més inquisitiu el dia que havia anat a presentar les condolences a la vídua, quan se li havia queixat veladament per no haver-lo fet venir.

—Em sap greu, doctor Obiols —s’havia disculpat la Matilde—, vaig demanar a la minyona que fes venir el metge i ella es va pensar que em referia al meu.

No. No hauria d’haver-se conformat amb aquelles excuses inconsistents que no feien més que nodrir els seus temors que ella, la Matilde, podia ser la responsable de la desgràcia.

Però encara no era massa tard.

El doctor Obiols va aixecar-se de la taula, va posar-se l’americana i el barret i va sortir al carrer. La seva primera visita del matí no seria cap pacient.

—Home, Jaume, quina sorpresa! —va exclamar l’homenet de cara rodona i front ample en obrir la porta—. Feia segles que no ens vèiem. Passa, company, que ens prendrem una copeta de porto.

Un cop asseguts al sofà del despatx del seu col·lega, el doctor Obiols no es va fer pregar i va revelar el motiu de la seva visita.

—Ja saps que jo era el metge personal del senyor Joan Miquel Regàs, però que la nit que es va morir no em van avisar.

—Sí, ho sé, i per això em va estranyar que m’avisessin a mi, però no podia pas no anar-hi.

—És clar que no, no és per això que he vingut. El que voldria és que em deixessis veure el seu historial mèdic. No entenc per què la medicació no va funcionar.

El metge de cara ampla va aixecar-se i va anar a buscar l’expedient que li demanaven. Mentre remenava els papers va seguir parlant amb el seu col·lega.

—Sí, a mi també em va sorprendre. Fins i tot vaig pensar que algun dels remeis potser li era perjudicial, però la seva dona no va voler que fes cap anàlisi ni cap prova al cadàver.

—Vas demanar a la senyora Regàs de fer l’autòpsia per determinar la causa exacta de la mort?

—Sí, però s’hi va negar. Em va dir que no volia profanar el cos del seu marit, que li havia arribat l’hora i que el millor era deixar-lo descansar en pau. Després, en fer-me efectius els honoraris, em va sorprendre que em donés una propina més que generosa.

Finalment, el seu col·lega va extreure un dossier i l’hi va donar. El doctor Obiols va fullejar-lo mentre al seu cap ressonaven les darreres frases de la conversa.

Les seves sospites començaven a prendre forma de certesa.