LA FADA DEL TIBIDABO

Juny de 1918

Mentre en Narcís es cordava els botons de puny de la camisa, assegut a la vora del llit, la Matilde mirava de col·locar-se les arracades davant el mirall del tocador.

Els llençols i la cambra mateixa estaven impregnats de l’olor dels seus cossos. No feia gaire que s’havien abandonat al desig mutu, donant sortida un cop més al seu joc passional. Havien transcorregut poc més de dos anys des que havien triat l’hotel de l’Arrabassada com a escenari de les seves trobades ardoroses. La ubicació, allunyada dels seus respectius ambients, els donava la discreció que necessitaven. I el fet que hagués estat precisament allà on s’havien desvetllat els seus desitjos per primera vegada li donava un valor afegit.

Tot s’havia precipitat el dia en què s’havien trobat per casualitat al restaurant d’aquell hotel. Ell no havia pogut evitar mirar-la amb insistència i, en descobrir-lo, ella tampoc havia defugit el seu esguard. A través dels ulls s’havien entès, sense paraules, i abans que se n’adonessin ja s’estaven acaronant en un racó del jardí.

Aquell primer contacte havia estat una temeritat, però era tanta la urgència que sentien que els havia bastat l’ocultació de les plantes per arriscar-se a escapolir-se breument dels seus respectius acompanyants.

Poc després d’aquell encontre, ella havia anat a trobar-lo al Tibidabo, on recordava que li havia dit que treballava com a enginyer. Allà, emparats de nou per la reserva d’un racó discret, havien aconseguit intimar una mica més i, de passada, confessar-se allò que encara no havien pogut dir-se. Eren conscients que la seva era una passió prohibida, però allò no els havia deturat. En tenien prou de saber-se delerosos l’un de l’altra, i la perspectiva de les cites els compensava del distanciament.

Així havien passat els primers mesos. Però aviat van adonar-se que el que en un inici els havia semblat prou, ara ja no ho era. La clandestinitat havia deixat de ser una emoció i s’havia transformat en una molèstia. A mesura que la relació s’estenia en el temps, cada vegada els era més difícil dissimular i cada cop els resultava més complicat controlar l’enyor que sorgia després de cada trobada.

La intensitat dels moments que passaven junts ja no els compensava de la inconsistència de la situació.

Durant un temps, tant la Matilde com en Narcís havien compartit els mateixos neguits. El desassossec que els produïa una situació incòmoda i poc satisfactòria, la frustració de no poder-se lliurar plenament als seus sentiments i la irrefrenable necessitat de gaudir plenament del seu amor.

Els darrers mesos, però, en Narcís havia experimentat un cert desencant cap a la seva estimada que anava creixent a mesura que passaven els dies. L’enamorament dels inicis l’havia privat de veure uns defectes que cada cop li semblaven més irritants. Allò que en un primer moment havia identificat com a caràcter, ara se li desvelava com un conjunt d’imperfeccions. Ja feia molt que havia deixat de veure-la com una dona decidida i enèrgica, perquè amb el tracte havia descobert que en realitat era una persona egoista, arrogant i capriciosa.

—No saps com envejo la teva solteria —va dir ella mentre s’ajustava el barret—. Tu pots anar on vulguis sense haver de donar explicacions, en canvi jo no només haig d’improvisar excuses sinó que, a més, haig d’actuar per tal de dissimular. No tens idea de com em fastigueja haver d’aparentar normalitat, o fer veure que m’importa el que fa o el que diu el meu marit… És que ja no el suporto!

—Tampoc et pensis que tot són flors i violes per a mi. De vegades agrairia tenir companyia.

—Això seria perfecte, oi? La millor excusa per deixar-me ara que ja t’has cansat de mi!

La Matilde va encarar-se a ell i li va llençar un raspall que va agafar del tocador. Per sort, l’enginyer tenia bons reflexos i el va esquivar.

—Que t’has tornat boja? Em podries haver fet mal!

—Perdona’m, amor meu! De debò que no sé què em passa darrerament…, estic molt alterada, aquesta situació comença a treure’m de polleguera…

En Narcís va aixecar-se del llit i va abraçar-la. La seva fragilitat emocional va entendrir-lo. Durant uns instants, aquell contacte va tenir el poder de fer ressorgir amb la mateixa potència l’atracció del passat.

—No passa res, Matilde, sóc aquí i no t’abandonaré. Has de treure’t aquesta idea absurda del cap. Saps què farem perquè marxi? Anirem al Ferrocarril Aeri. Ja veuràs quina impressió fa veure la ciutat des d’aquella altura! Allà dalt t’oblidaràs de tot, comprovaràs que petit que és el món i que ridícules les teves preocupacions.

La tendresa d’ell va animar-la a acceptar la proposta. Tot i que en el fons intuïa que el fervor del seu amant minvava, no volia resignar-se a perdre’l. Per tal de retenir-lo faria el que fos; tant li era provocar-li l’enuig o estimular la seva compassió. L’únic que li interessava era que ell no l’abandonés.

Van arribar al parc a mitja tarda. La xafogor planava en l’ambient pesada i densa, com si volgués esclafar-los. Un vent lleuger corria pel cim, però només servia per arrossegar la calitja. La Matilde es ventava rabiosament mentre en Narcís pagava la pesseta que costaven els dos bitllets.

En enfilar-se al vagó, la dama va tenir la sensació que eren una parella de veritat. Al costat de l’enginyer se sentia del tot satisfeta, perquè era la seva conquesta. El seu trofeu. Un jove atractiu i afortunat a qui podia manipular i que li pertanyia totalment. Ara i sempre.

El Ferrocarril Aeri va arrencar i va començar a desplaçar-se pels rails. Com que eren a la primera de les vagonetes, podien veure el conductor amb el seu uniforme fosc. A mesura que el carrilet avançava per la via, la calor va semblar afluixar. Allò va donar un cert alleugeriment a en Narcís, que feia estona que s’ofegava dins el vestit de lli gris clar.

Tot d’una, l’enginyer es va fixar en l’hostessa d’aquell vagó. Malgrat el posat seriós, que evidenciava un eficient capteniment en la seva tasca d’acompanyar els passatgers, el seu rostre desprenia una dolçor encisadora.

Tot en ella va semblar-li que era senzill i gràcil: els ulls rodons, d’un verd vegetal, el cabell castany terrós i la pell blanca com l’escuma, una barreja terrenal i marina que s’aliava amb l’entorn natural que els envoltava.

Aquella naturalitat d’ella, simple i pura, li va fer pensar en antigues criatures del bosc. En una fada uniformada que custodiava la muntanya sobrevolant-ne els paratges.

Just en aquell moment, el ferrocarril va endinsar-se en un dels túnels que travessava la muntanya. En la foscor de la galeria, el contorn de la noia semblava resplendir com si fos una deessa acabada de sorgir de les onades. Captivat per aquella visió, en Narcís va ser incapaç d’apartar la mirada.

Les penombres van envoltar-los mentre el vagó avançava per aquell passadís excavat en la roca. Només la tènue llum de les bombetes difuminava les tenebres i permetia albirar als passatgers l’univers fantàstic que es desplegava a banda i banda de la via. Aquell clarobscur tintava de màgia els diferents escenaris, mons inspirats en l’imaginari popular que feia sorgir d’entre les ombres criatures mitològiques i éssers llegendaris.

Quan el tren van sortir a l’exterior, enlairant-se a vint metres de terra, la Matilde va exclamar:

—Tenies raó. A aquesta altura tot sembla insignificant.

Allò va treure’l de l’encativament. Tanmateix, el seu pensament encara l’ocupava aquella hostessa.

El vagó va seguir circulant suspès sobre la via fèrria, que se sostenia damunt d’altíssimes columnes de ferro, passant per sobre la capçada dels pins. Al seu costat, la Matilde contemplava embadalida la ciutat que s’oferia als seus peus.

Ell, però, només tenia ulls per a l’Àngela.