L’ARRABASSADA

La primera claror del dia emergia tímidament entre l’arbreda que cobria la muntanya. I més enllà, sota la boscúria, el blau pàl·lid del mar semblava bressolar la ciutat que s’estenia als peus de Collserola.

En Marià no era aliè a aquella bellesa que s’oferia als peus de la finestra de la seva habitació d’hotel. Des que havia arribat no podia deixar de contemplar-la, amb una contrastada sensació que anava de la calma al neguit. La transcendència d’aquell dia intensificava el temps, les accions i tot el que l’envoltava amb una intensitat única.

Perquè sabia que mai més es tornaria a repetir.

El moment en què es trobava era la conseqüència última d’una decisió llargament meditada. Els fets dels darrers anys havien acabat per arrossegar-lo fins a aquell atzucac que no permetia cap més sortida. L’hora havia arribat.

Amb aquella certesa al cap i al cor, s’havia hostatjat al monumental complex hoteler de l’Arrabassada. L’edifici original, construït el 1899, feia un parell d’anys que s’havia ampliat, i també els seus jardins, que ocupaven grans extensions encastades entre la boscúria. Era un lloc aïllat i encerclat de natura encara per domesticar, que havia aconseguit escapar-se de l’ànsia urbanitzadora que feia anys anava conquerint la muntanya.

Aquesta dèria constructora era justament un dels motius que havien empès en Marià a prendre la determinació de desaparèixer. Havia estat una decisió madurada en els darrers mesos, pensada fins a l’últim detall com si fos un ritual.

Feia temps que se sentia fora de context, incapaç de comprendre la delectança amb què els seus congèneres acollien cada nou greuge que els duia el progrés. No entenia que no poguessin veure els estralls que la modernitat anava produint en el seu entorn. I en cap lloc més que en la natura, que prostituïen sense miraments, fent dels seus racons més idíl·lics esperpèntics escenaris infestats de soroll i de brutícia.

Per a ell, l’ofensa més gran s’havia produït quan havien profanat el cim del Tibidabo. No havien estat capaços de respectar aquella majestuosa talaia que, fins feia dotze anys, havia posat un límit entre la insalubritat urbana i la sana llibertat del bosc.

Per això, precisament, havia triat aquell indret que emergia entre els alzinars i les pinedes, preservat encara de la bogeria malsana de l’urbs. A més, la magnificència de l’edifici el tenia captivat amb el seu aire d’altres temps.

Les diverses construccions de què es componia l’hotel formaven un conjunt harmònic en la seva aleatorietat. L’equilibri entre natura i arquitectura hauria estat perfecte, es deia, si no fos per un element pertorbador que el desestabilitzava del tot: les atraccions.

Dues monumentals escalinates conduïen des de l’edifici principal fins a aquell espai d’esbarjo que ocupava bona part dels jardins. L’estructura de la muntanya russa s’estenia al llarg de més de dos quilòmetres per desnivells i túnels subterranis, com el rosari de l’esquena, descarnada i horrible, d’un animal monstruós.

Aquella carcassa de ferros era un dels principals atractius del complex. A en Marià, en canvi, li semblava un element grotesc que ofenia el paisatge. Per sort, des de la finestra de l’habitació no la podia veure. La dòcil ondulació de la serra, coberta de pinedes, ocupava gairebé la totalitat de les vistes.

La serenitat en l’ambient li va infondre ànim. Se sentia en comunió amb tota aquella grandesa humil i assossegada. I, de sobte, va ser conscient de la imminència d’un present que s’aturava. El final de trajecte del viatge que havia iniciat quaranta-set anys enrere.

Va contemplar el paisatge durant uns instants. Aquella era la visió que volia endur-se. No se li acudia un final millor que acabar la seva vida amb un esclat de verdor.

Amb aquest pensament, en Marià va asseure’s davant l’escriptori i va treure de la butxaca la seva vella ploma platejada.

Mentre escrivia el seu comiat, els records van conjurar-se i la memòria el va transportar en el temps.

Va recordar el dia llunyà en què s’havia rebel·lat contra el seu pare. Allò havia estat l’inici de tot. El canvi de rumb que marcaria la seva singladura posterior, empès pel seu caràcter idealista i indòmit.

Amb poc més de disset anys, el jove Marià s’havia decidit a lluitar contra el destí que se li imposava pel fet de ser l’únic hereu del negoci familiar. Ho havia hagut d’acceptar en un principi, tot just acabar el batxillerat, i durant uns quants anys, i per això s’havia resignat a treballar en la petita indústria tèxtil de la família. Però en realitat el que volia era donar sortida als impulsos artístics que li bullien ben endins.

Es delia per plasmar en el paper les emocions que sentia cada cop més potents, per donar forma a aquell impuls que l’enfervoria en veure una noia bonica, el llostrejar enrogit del crepuscle o la cadència del mar. Per això, l’atracció per la poesia l’arrossegava cada cop amb més força, i l’impel·lia a omplir de versos infinitud de quaderns.

Una cadernera va posar-se a l’ampit de la finestra durant uns segons, i després va sortir volant. Allò li va fer pensar en la manera en què ell havia abandonat el niu.

Cansat d’escriure d’amagat, s’havia enfrontat al pare i havia deixat la feina d’aprenent per matricular-se a la Facultat de Dret. Una sensació de llibertat i una força imparable havien fet fora les últimes traces de por. Per primer cop en molt de temps, s’havia sentit a gust i es reconeixia en tot allò que feia.

L’ambient universitari li havia permès trobar a la fi el seu lloc al món. I així havia pogut donar sortida a totes les seves inquietuds en les tertúlies, trobades i altres activitats que organitzava juntament amb altres estudiants. Havia estat llavors quan havia participat en els primers concursos literaris i, pocs anys després, va assolir el seu primer gran reconeixement en guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona.

L’evocació d’aquells dies va fer emergir en ell un lleu somriure. Els records el conduïen als temps en què havia començat a publicar. Ho havia fet primer a la revista cultural L’Avenç. Després havien vingut els primers llibres, Ànima encesa i Ribes i cims. Havia estat una època plena i molt fecunda en què, a més de publicar i exercir com a crític literari a La Vanguardia, sovintejava les tertúlies de l’Ateneu i assistia a les festes modernistes que Santiago Rusiñol promovia a Sitges, on s’havia instal·lat feia poc.

Però els bons temps estaven a punt d’acabar-se.

El canvi de segle havia coincidit amb l’aparició d’una nova obra seva, Essència, que no va tenir la mateixa acollida que les dues anteriors. No feia gaire havia sorgit un nou corrent literari que defensava la renovació cultural, un canvi d’estètica en què, segons semblava, l’estil precedent ja no hi tenia cabuda. Un jove intel·lectual, Eugeni d’Ors, l’impulsava des de la seva columna, Glosari, al diari La Veu de Catalunya, i l’havia batejat com a Noucentisme.

A partir d’aquell moment, en Marià havia començat a veure que ja no encaixava en aquell món canviant. Els aires literaris bufaven en contra seu, delerosos de modernitat, com ho estava la societat sencera. I aquella ànsia renovadora no només transformava els pensaments sinó també la ciutat, que creixia sense aturador, indiferent a la profanació d’espais tan llegendaris com el Tibidabo.

L’escriptor romàntic va començar a adonar-se que Barcelona, empaitada per grans projectes urbanístics, s’estava convertint en la metròpoli que anhelaven la burgesia i els intel·lectuals, mentre als barris proletaris malvivien les classes més desfavorides, que, atiades per la desesperació, abraçaven el sindicalisme i el populisme lerrouxista per mirar de posar fi a la misèria a cop de vagues i d’atemptats.

En Marià no oblidaria mai els set dies en què Barcelona s’havia convertit en un camp de batalla. Tota la ciutadania s’havia revoltat contra la crida als reservistes que havia fet el govern espanyol per defensar els seus interessos miners a Melilla. Entre els homes mobilitzats per anar al Marroc hi havia treballadors barcelonins, pares de família, que no podien pagar el preu que es demanava per quedar-ne exempts, la qual cosa havia provocat manifestacions i una vaga. Després havia arribat la revolta.

Molts edificis religiosos havien cremat, llavors, enmig d’una situació caòtica i violenta que va durar tot just una setmana. En acabat, es va iniciar la pitjor repressió que en Marià podia recordar. Gairebé dues mil persones van ser processades i condemnades, algunes a mort, com el pedagog Ferrer i Guàrdia, a qui van afusellar a despit de les protestes internacionals.

Aquell juliol infaust de 1909 havia acabat de desesperançar-lo. No concebia aquell radicalisme extrem, ni d’una banda ni de l’altra. El món s’havia convertit en un lloc conflictiu, perillós, del tot allunyat de la seva visió exaltada, sí, però des de l’emoció poètica que enaltia el sentiment.

Quatre anys després d’aquell desengany, no trobava enlloc un motiu que l’animés a seguir el seu viatge.

Llavors, la ploma platejada va començar a guixar el paper.

Per darrera vegada.