UNA PROPOSTA INESPERADA

Gener de 1922

L’emoció surava en l’ambient. La gent, inquieta, s’admirava davant el dilatat panorama que es veia des d’aquella imponent altura. Mentre el vagó es desplaçava en suspensió sobre el boscatge, els passatgers no paraven de moure el cap per abastar la visió que s’estenia des de la muntanya fins al mar.

Tan sols una viatgera era aliena a tota aquella expectació. Asseguda a la seva plaça del Ferrocarril Aeri, la Matilde només tenia ulls per a l’Àngela.

Els mesos invertits a seguir en Narcís li havien servit per descobrir la relació que l’enginyer mantenia amb ella, una revelació que l’havia sorprès ben poc. Ja feia temps que sospitava que la responsable del seu trencament havia de ser una altra dona. Era l’únic motiu que podia explicar el refredament d’ell, el seu rebuig a solucionar les diferències i, sobretot, que no hagués volgut tornar amb ella quan s’havia quedat vídua.

Davant d’aquells fets, la Matilde havia optat, com feia sempre, per resoldre ella mateixa la situació segons li convenia.

Mentre la dona seguia capficada en les seves deliberacions, el trenet va continuar lliscant damunt la vegetació que cobria el Tibidabo. Tot d’una, el vagó va irrompre dins d’un túnel obert a la muntanya. La llum solar va quedar portes enfora i una claror crepuscular els va embolcallar completament. La Matilde va observar que l’ambient que ara es desplegava al seu voltant no tenia res a veure amb el paisatge natural de l’exterior. Allà s’hi veia clarament reflectida la mà de l’home, que havia creat un escenari fantasiós i artificial que li va semblar un pèl infantil. La resta de passatgers, en canvi, van saber apreciar en aquell marc fictici l’empremta de la màgia, la recreació d’un univers que esperonava la seva imaginació.

A ella, però, res d’allò l’estimulava: ni les vistes, ni la posada en escena d’un món llegendari. La seva ment era molt lluny d’allà.

L’únic que l’empenyia era el seu propòsit.

Un cop acabat el trajecte, quan el trenet ja s’aturava per acollir una nova tanda de viatgers, la Matilde va adreçar-se finalment al seu objectiu.

—Perdoni, senyoreta, fa estona que me la miro i voldria fer-li una pregunta.

—Vostè dirà.

—Potser em confonc, però diria que l’he vist sortint de la Llotja. Jo acostumo a anar sovint al Cafè de les Set Portes i per això m’hi he fixat. Podria ser que fos vostè?

La Matilde havia dedicat les setmanes que van seguir la mort del doctor Obiols a vigilar l’Àngela. Alliberada de la tasca de controlar els moviments del metge, havia enfocat la seva persecució en una nova presa.

—Sí, estudio a l’Escola d’Arts i Oficis i Belles Arts.

—Doncs no sap com m’alegra saber-ho! Veurà, fa poc vaig tenir la idea de fer-me fer un retrat per regalar-l’hi al meu espòs. Encara no m’he posat a buscar cap artista, però ara, en veure-la i pensar que potser era la noia de la Llotja, se m’ha acudit que li ho podria demanar. Què li sembla?

—Però jo no sóc més que una estudiant, no crec que estigui a l’altura…

—Bé, podem fer la prova, per mi no hi ha inconvenient. Vingui un dia a casa i en parlem.

L’Àngela va dubtar. La proposta era tan sobtada que la sorpresa va aturar la seva capacitat de resposta. Tanmateix, calia dir alguna cosa, perquè el següent viatge del Ferrocarril Aeri estava a punt de començar.

—D’acord, digui’m quin dia vol que hi vagi.

—Diumenge vinent al matí. Aquí té la meva adreça.

La vídua va allargar-li una petita cartolina de color cru que contenia les seves dades. S’havia fet imprimir targetes amb un nom fals i amb l’adreça d’un pis que acabava de llogar. Havia planificat aquella nova acció amb més detall encara que les dues precedents. Els èxits assolits li havien donat més confiança i, alhora, l’havien fet més bona estratega. Sabia que com més s’acostés a la seva fita més cura havia de tenir. No podia permetre’s cap errada, deixar entreveure cap indici que li fes perdre ni un mil·límetre del terreny conquerit.

Aprofitant que la fredor de l’aire convidava a tapar-se, la Matilde es va aixecar el coll de l’abric i el seu rostre va quedar mig amagat pel pelatge castany d’aquella peça. No era probable que topés amb en Narcís, però qualsevol precaució era poca.

Enfilada ja al tren aeri, l’Àngela va veure com aquella elegant senyora s’allunyava travessant la plaça del cim. Encara no s’acabava de creure el que li havia passat; havia estat tot tan inesperat que no havia pogut assimilar-ho bé. La urgència i l’atabalament del moment l’havien impulsat a contestar amb una total precipitació. Tanmateix, es deia, només es tractava d’una prova. No hi tenia res a perdre.

Això és el que ella pensava.