GALERIES DALMAU

Aquella tarda, per primera vegada, l’Àngela es va comportar com si fos la seva germana. Fins aquell dia, la seva conducta havia estat obedient, respectuosa i dòcil, una actitud que li havia fet guanyar-se la confiança dels adults. Però la malfiança que sentia des de feia algunes setmanes havia acabat atiant els seus instints més rebels.

Tot havia començat el matí en què va impedir, per casualitat, que aquell hoste de l’hotel de l’Arrabassada se suïcidés. Des de llavors, la mare ja no havia tornat a ser la mateixa.

L’Àngela estava segura que el canvi s’havia produït en el precís moment en què ell li havia aferrat el braç suplicant-li que no el deixés sol. Semblava com si aquell gest no només hagués deixat una empremta a la màniga de la seva brusa, sinó també en el seu esperit.

La primera evidència de la transformació de la mare s’havia donat poc després, mentre el doctor examinava el ferit. Quan l’home s’havia justificat dient que s’havia disparat accidentalment mentre netejava la pistola, ella no havia trigat a confirmar-ho. A l’Àngela li havia sobtat la vehemència amb què la mare havia defensat aquell argument, però encara més la mirada amb què ell li havia mostrat la seva gratitud.

Aquell primer indici havia despertat els recels de l’Àngela. I les seves sospites es van incrementar quan, alguns dies més tard, el cavaller havia aparegut a l’hotel amb un ram de camèlies rosa per a la mare. L’Eulàlia s’havia comportat llavors d’una manera tan ridícula, quequejant i envermellint com si fos una damisel·la, que la nena s’havia sentit profundament avergonyida.

A partir d’aquell moment, el respecte que sentia cap a la seva mare va començar a esquerdar-se. L’admiració va deixar pas a una decepció que va desdibuixar la imatge que fins aleshores havia tingut d’ella, com si un mirall grotesc li retornés el seu reflex deformat pel gir que s’havia produït feia unes setmanes.

Això l’havia animat a actuar com l’Aurora.

Quan aquella tarda l’Eulàlia els havia dit que anava a casa de la modista, l’Àngela no s’ho havia pensat gens. Tot i que no era estrany que hi anés de tant en tant a cosir, ja que la dona acostumava a arrodonir el jornal fent tasques de costurera, la nena va sospitar.

Havia percebut en el seu to de veu una dolcesa inusual que es barrejava amb una certa incomoditat. Feia dies que l’Àngela notava aquests canvis en la manera d’actuar i de parlar de la seva mare. Era una mena de compungiment barrejat amb una eufòria continguda, que es delatava per una estranya lluïssor en els ulls.

La nena va adonar-se que, aquella tarda, l’Eulàlia duia a la mirada aquell fulgor. Va ser això el que la va impulsar a seguir-la.

La llum tardorenca del vespre li facilitava amagar-se. Les ombres s’havien escampat ja pels carrers, i la claror dels fanals no arribava a esvanir del tot la foscor dels racons on l’Àngela s’amagava.

Tot i això, la nena tenia la impressió que, encara que no hagués dissimulat, la mare no s’hauria adonat que l’espiava. Se la veia completament absorta mentre avançava pels carrers, com si no li importés res més que la destinació de les seves passes.

La seva figura grisa i airosa marxava amb decisió per la vorera, amb un ritme constant i àgil que a l’Àngela li costava seguir. L’excitació d’aquella malifeta i el temor de ser descoberta li acceleraven els batecs del cor. Però la curiositat era més forta que la por. I també la tensió que havia de mantenir per no perdre de vista el seu objectiu.

Tal com sospitava, la mare no va agafar el camí que duia a ca la modista. Al cap de deu minuts ja havien deixat el barri enrere, i semblava que les seves passes s’adreçaven a la ciutat vella. L’Àngela mai s’havia allunyat tant de casa ella sola, però, d’alguna manera, la proximitat de la mare li donava seguretat malgrat saber que s’enfadaria si la descobrís.

Feia mitja hora que havia començat la seva aventura quan l’Eulàlia es va aturar al carrer de Portaferrissa. El cel encara conservava una transparència solar, però la foscor ja dominava la ciutat. Arraulida en un portal per no ser descoberta, la nena va començar a inquietar-se. Les advertències sobre totes les amenaces que planaven als carrers de nit van venir-li a la memòria.

Es va recordar de la commoció que havia provocat, poc més d’un any enrere, el cas d’Enriqueta Martí, la mala dona del carrer Ponent que segrestava criatures. L’evocació d’aquells fets sinistres va provocar-li una esgarrifança que va desaparèixer tan bon punt va reconèixer l’home que s’acostava al lloc on s’havia aturat la mare.

Tal com havia sospitat, era l’hoste que havia intentat matar-se a l’hotel de l’Arrabassada.

—Bona tarda, Eulàlia. Moltes gràcies per haver acceptat la meva invitació. Espero no haver-la posat en cap compromís…

L’Àngela va sentir com la indignació li encenia les galtes. Tal com havia temut, la seva progenitora havia ordit una trobada d’amagat amb el seu admirador.

La ràbia va expulsar de cop els temors nocturns i va fer que la seva atenció se centrés únicament en aquella conversa. Va arrambar-se encara més contra la portalada per tal que els brancals continuessin amagant-la, i va escoltar amb cura.

—No s’hi amoïni, Marià —va sentir que responia la mare—, em feia il·lusió venir perquè mai he anat a una exposició de pintura.

—Doncs m’alegra poder posar una mica de color a la seva vida, si m’ho permet. A mi, personalment, aquesta galeria em fascina. En realitat és una botiga d’antiguitats, però s’hi fan exposicions perquè el propietari, Josep Dalmau, a més d’antiquari és pintor. De fet, jo el vaig conèixer gràcies a una mostra individual que va presentar a Els Quatre Gats deu fer uns catorze anys.

—I ja no pinta?

—Poc després d’allò va anar a París, i en tornar va decidir fer-se antiquari i marxant d’art. Les noves tendències artístiques que va descobrir a Europa el van deixar tan admirat que va arriscar-se a donar-les a conèixer aquí, a Barcelona, una tasca una mica temerària perquè, com ja deu saber, el Noucentisme impera arreu… Tot i això, l’any passat en Dalmau va portar a les seves galeries una exposició d’art cubista.

A l’Àngela li costava seguir les explicacions, però a la seva mare també. Des del seu amagatall sentia com l’aturava per demanar que li aclarís conceptes com aquell del cubisme, que mai abans havia sentit.

—És un moviment artístic de l’art modern. Segons he pogut saber, aquesta va ser la segona exposició cubista que se celebrava fora de París.

—Caram…

—Però, a banda d’això, també promou l’art que sorgeix a Catalunya. Jo, personalment, admiro moltíssim aquesta capacitat que té d’impulsar manifestacions artístiques que s’allunyen de l’estil imperant. Com jo, aposta per la creació i la llibertat, però, sobretot, per l’autenticitat.

—Aprenc tant amb vostè, Marià!

Aquella expressió admirativa i ensucrada va omplir de repugnància l’Àngela. Una escomesa de fúria va assaltar la nena, que no va poder evitar treure el cap per comprovar què feien.

La visió fugaç de la mare entrant dins el local agafada del braç de l’home va atiar un cop més la seva gelosia.