GRAN CAFÉ CATALÁN

Una setmana després del concert a la mansió de l’avinguda del Tibidabo, la Matilde va tornar a trobar-se amb en Miquel.

No li havia costat gens obtenir el permís de la seva mare per acompanyar-lo al ball d’aquella tarda; només havia calgut assabentar-la de qui era aquell jove perquè la dona acceptés encantada. Com a hereu del patrimoni familiar, que incloïa una de les fàbriques més productives de Sants, conquistar-lo s’havia convertit en l’objectiu de totes dues.

Seguint el protocol que dictaven les normes socials, la Matilde va anar a la cita acompanyada de la seva mare. La dona li havia fet fer un vestit de nit de seda blava decorada amb brodats i puntes d’un pàl·lid daurat. L’elegància senzilla del disseny i la suavitat dels tons atorgaven delicadesa a la silueta de la noia, i la seva fingida timidesa, una gràcia irresistible.

Era la combinació perfecta per aconseguir que el futur industrial s’emboliqués, sense adonar-se’n, en una dolça teranyina de la qual li seria difícil deslliurar-se.

El Gran Café Catalán estava situat a la Rambla de Santa Mònica, al tram final del passeig, que s’acabava en arribar al port de Barcelona. No gaire lluny de l’entrada al local es veia l’edifici de les drassanes i el monument a Colom, erigit catorze anys enrere amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a la ciutat.

La Matilde preferia de bon tros el passeig de Gràcia. Molts anys abans havia estat una carretera que unia la ciutat vella amb la vila de Gràcia, però ara era una luxosa avinguda on els barcelonins anaven a passejar i les famílies acabalades es feien construir mansions seguint els nous corrents modernistes.

La prosperitat econòmica de la ciutat havia afavorit la burgesia, que feia ostentació de la seva riquesa edificant habitatges fastuosos. Feia alguns anys que l’arquitectura s’havia convertit en la millor manera d’evidenciar el poder econòmic, i les classes benestants havien trobat en l’estil modernista el seu toc de distinció. Encarregar la construcció d’un edifici en aquell passeig o en qualsevol altre indret de l’Eixample era un privilegi que només es podien permetre els escollits.

Viure en un d’aquells palauets s’havia convertit en el somni de la noia. S’imaginava que la gent s’aturava a contemplar la façana de casa seva, que estaria decorada amb esgrafiats artístics i amb rajoles vidriades, com les de la casa Amatller que tant li agradaven. La façana estaria presidida per una gran tribuna amb baranes de ferro forjat i relleus, i a les finestres del vestíbul hi faria posar unes vidrieres emplomades, ben acolorides, que fossin visibles des de l’exterior.

La visió d’una venedora ambulant que empenyia un carretó ple de cebes la va treure del seu capficament. Sota la llum primaveral d’aquella tarda càlida i humida, les fulles dels plàtans es tenyien d’un verd llima. I el vestit de la Matilde resplendia també, amb suaus reflexos d’una tonalitat turquesa.

Quan van entrar al cafè, les dues dones es van sorprendre en veure l’amplitud de la sala, espaiosa i refinada. Unes artístiques columnes de ferro colat sostenien el sostre, decorat amb aplics amb vidres de colors. Recolzats a les parets, folrades de grans miralls, es veien diversos divans de vellut vermell on la gent conversava tranquil·lament.

Les dames i els senyors anaven vestits amb una elegància continguda, pròpia de l’hora i de la llum. Els teixits lleugers dels vestits d’elles, fets de tuls i plens de randes, acompanyaven els jaqués foscos d’ells, que destacaven en la claror daurada provinent dels globus de llum que penjaven del sostre.

L’orquestra de la casa, situada dalt d’una tarima al fons de la sala, posava música al ball d’aquella tarda. I mentre la majoria de clients xerrava i paladejava el seu exquisit cafè, la resta es deixaven endur pel ritme de conegudes melodies clàssiques barrejades amb alguna sarsuela.

—Matilde, estàs enlluernadora.

La veu greu d’en Miquel va captar la seva atenció, que havia quedat suspesa per uns moments en les gases dels vestits que giravoltaven enmig de la gran estança. Després de l’efusiva salutació, el jove va prendre la seva mà enguantada i se la va acostar als llavis. Seguidament, va fer una subtil reverència a la mare de la noia.

En Miquel va acompanyar-les fins a una de les tauletes del saló. Molt a prop, un grup d’homes xerrava sobre l’inici del regnat d’Alfons XIII aquell mes de maig, però la remor que feien no va ser obstacle perquè la mare de la Matilde procedís a interrogar el noi.

—M’ha dit la meva filla que vostè s’encarrega ara de la fàbrica del seu pare…

—Bé, no del tot; ell ha dedicat tota la seva vida a aquest negoci i li costa desvincular-se’n.

—M’ho puc imaginar. Si no ho recordo malament, va fundar la societat amb els seus germans i van construir la fàbrica a l’Eixample, oi?

—Sí, això va ser abans que jo nasqués. A Sants, s’hi van instal·lar fa trenta anys ja.

En Miquel havia repetit la història de can Regàs tantes vegades que gairebé la recitava d’esma. Els viatges del seu pare per estar al dia de les innovacions en els productes derivats del cotó eren, precisament, els que li havien despertat la fal·lera de veure món.

—Jo voldria anar a l’estranger, també, perquè és important estar al corrent dels avenços que es fan arreu, però el meu pare vol que abans aprengui a dirigir la fàbrica.

—I ben fet que fa. Ja sap què diuen… l’ull del senyor és el pinso millor.

Unes veus irades van tallar la conversa. Tots tres van girar-se cap al fons del local, d’on venien els crits, i van veure un grupet d’homes que semblaven a punt de barallar-se. Gesticulaven exageradament amb una ràbia continguda, i la Matilde es va sorprendre en veure a qui adreçaven els crits.

Dempeus, amb un posat digne i visiblement ofès, el darrer escriptor romàntic s’encarava als seus detractors.

—Cavallers, sóc lliure d’expressar les meves opinions. Només faltaria!

—Estem farts de la teva petulància, Marià, estàs envanit i no saps veure-hi més enllà del teu nas. Desperta’t d’un cop, que som al segle XX!

—Deixa’l estar, Salvador, que no ho veus, que necessita menysprear-nos per sentir-se millor que nosaltres?

—Doncs fotem-lo fora i així els qui ens sentirem millor serem nosaltres. Ja n’hi ha prou d’aquest color!

En Marià no va esperar que els altres complissin l’amenaça. Va fer una reverència i es va acomiadar.

—No cal, sóc jo qui se’n va. No m’interessen les mentalitats enfosquides per la fal·làcia del progrés i de la modernitat. A diferència de vostès, puc exercir la meva llibertat de fer i anar on vulgui, sense seguir cap dictat. Bona tarda tinguin, senyors.

De seguida, la tensió generada per la breu batussa es va esvanir i l’atenció dels parroquians va tornar allà on era abans que comencés el guirigall. La música seguia sonant i l’ambient distès va tornar a omplir la sala.

En Miquel va aprofitar el moment en què la calma es va imposar de nou per demanar de ballar a la noia. La Matilde va esforçar-se a mostrar torbació, i va acceptar sense mirar-lo a la cara.

Quan la mà d’ell li va estrènyer la cintura, els músculs de la noia es van posar en tensió. La proximitat del jove la torbava, però no per l’excitació sinó per la incomoditat de sentir-se sotmesa. Mai li havia agradat haver de ser part passiva i li costava dissimular aquesta indocilitat, que sovint es manifestava amb la rigidesa del cos.

En Miquel va atribuir l’encarcarament d’ella a la inseguretat. Sentia aquella fràgil resistència com una arma enarborada per la Matilde en veure perillar la seva virtut. I aquesta temença, propera i real, li semblava irresistible. Pensar que la jove intuïa el seu desig l’encenia encara més que la proximitat del seu escot.

Els seus pensaments, però, aviat es van fondre en l’escalfor de l’alè d’ella, i en la calidesa d’unes carns que imaginava blanques i abundoses, contundents i suculentes.

—Estic molt content que hagis vingut. Estàs realment preciosa…

La Matilde corresponia als seus comentaris amb respostes de cortesia. Era incapaç de dir-li una frase que sonés mínimament honesta, perquè no la sentia. I era prou intel·ligent per saber que era millor no forçar el fingiment, ja que ell podria notar-ho.

Durant el temps que va durar el ball es va limitar a deixar que el seu cos seguís exercint en el jove l’efecte encisador que l’havia dut fins allà. Va abandonar-se a la música i es va relaxar. Aquest efecte va fer fora la tensió i l’escut invisible que l’apartava d’ell.

Llavors, el contacte es va fer més proper.

La mirada d’en Miquel espurnejava mentre l’estrenyia, i en aquell moment la Matilde va saber que no podria resistir-s’hi.

Aquells ulls anhelosos i aquelles mans desitjoses eren el camí que podia dur-la al futur aburgesat que havia somiat des de petita.