Barcelona, 25 de gener de 1929

Estimada Lita,

Volia, abans que res, donar-te les gràcies per haver-me deixat el teu pis en usdefruit. No t’ho vaig agrair en el seu moment perquè estava dolguda amb tu, i de fet encara ho estic, però he tingut temps per asserenar-me una mica. Ara el disgust s’ha tornat tristesa, i la pena que tinc sufoca la ràbia que sentia els dies abans que marxessis. Per això t’escric també, perquè vull explicar-te tot el que sento.

Ja fa dos mesos que te’n vas anar i no pots ni imaginar-te com et trobo a faltar. Jo sabia que no seria fàcil, però vaig pensar que el temps aniria calmant els sentiments i que acabaria per oblidar-te. Mai vaig pensar que seria tan dolorós. Cada dia que passa t’enyoro més, no deixo de recordar-te, de pensar en tu, d’imaginar el que hauria passat si haguessis decidit quedar-te…

Al principi vaig creure que tot això es devia al fet de viure al pis que vam compartir, però ara veig que no. Perquè et recordo quan vaig pel carrer, quan sóc a qualsevol botiga, fins i tot quan vaig a veure l’Àngela. Tot m’evoca el teu record: la Rambla, perquè allà ens vam conèixer; els cafès, perquè en un em vas captivar; el verd, perquè és el teu color favorit, però sobretot la música i el mar, perquè em recorden el moment en què vas decidir el teu futur sense mi.

Aquella nit al Mar i Cel la porto incrustada a la memòria. M’hauria agradat que no existís, que mai hagués hagut de viure el dia en què vas triar la teva professió en lloc de mi.

Sé el que penses, perquè ja ho vam parlar, i creus que estic obcecada, que no entenc que l’amor està fet de concessions i que l’únic important és que estiguem juntes encara que t’hagi de compartir. Tant de bo fossis tu qui entengués que el meu amor per tu no està fet de pedaços, d’uns pocs moments esgarrapats entre obligació i obligació per compartir-los d’amagat. Ja prou que havíem patit havent-nos d’ocultar de la gent per, a sobre, haver de limitar encara més la nostra relació a causa del teu estat civil.

El que em demanaves no tenia sentit, Lita. Ser la teva secretària ens hauria permès veure’ns, sí, però tu aniries a dormir cada dia amb el teu marit, aniries a sopar amb ell, a passejar, i jo em marciria desitjant ser amb tu sota els llençols, o compartint qualsevol plat a taula, o besant-nos mentre t’emproves un vestit. Jo volia tant com tu que seguissis la teva trajectòria professional, però podies haver-ho fet aquí, esperar una altra oportunitat; segur que te n’haurien sortit, i sense que impliquessin sacrificar la teva solteria.

Sé que tota aquesta carta sembla un retret, i potser sí que ho és, perquè ja t’he dit que estic dolguda. Tot i així, continuo desitjant el millor per a tu i entenc que vulguis triomfar en la teva carrera. Però no puc deixar de lamentar que hagis anteposat una oportunitat professional a mi, perquè jo mai ho hauria fet. Tu eres i ets el més important en la meva vida.

T’estimo, Lita, i sempre t’estimaré. Espero que siguis feliç i, si mai te’n penedeixes, jo t’estaré esperant.

Teva per sempre,

Aurora