FRUITS SABOROSOS

Estar amb la Lita era, per a l’Aurora, entrar en un univers de sensacions. Però era encara molt més, una vivència que anava més enllà dels seus cossos i que la convertia a ella, la jove inquieta, la rebel, en una altra persona.

En els seus moments d’intimitat prenia consciència de cada part de la seva anatomia. De cada múscul, de cada fibra, i tot, fins a la darrera partícula, vibrava en consonància amb la seva estimada.

Era una sensació de reconeixement, un impuls que les impel·lia a estar juntes, com si totes dues formessin part d’una única voluntat. I en aquest anhel compartit s’entenien sense paraules, parlant-se amb els ulls, bategant en la fusió de les pells.

Les mans de la Lita eren màgiques. Tenien una consistència com de somni, com de tot allò que l’Aurora havia imaginat. Aquelles mans l’enervaven, deixaven en ella una lassitud dolça i plaent que era tota entrega. I era en aquest abandonament quan les seves emocions es tornaven de carn, una polpa madura que s’enardia abans de desfer-se en un esclat de sucs.

Els llavis de la Lita eren savis. Tenien la certesa de saber on els besos eren més estimulants, i s’hi entretenien. En la boca delerosa de l’Aurora, en la botonadura rosada dels mugrons o en la tendra clivella del pubis, que era on més solia jugar.

Els pits de la Lita eren dòcils. Tenien la textura flonja i el color de la merenga. I eren tan o més dolços que aquest llamí. A l’Aurora li semblaven dos colomins a punt d’aixecar el vol, com els del Tibidabo. Però mai se n’anaven, perquè en l’escalfor de les mans d’ella hi havien trobat el niu.

Els malucs de la Lita eren juganers. Tenien la gràcia del ritme, una cadència que sintonitzava amb la d’ella i la convidava a fantasiejar. En aquest deliri encastat entre la cintura i la pelvis s’abandonava l’Aurora. I era llavors quan es tornava de pell, de carn i de polpa, de la claror que s’eleva, com un sol ixent, en l’horitzó d’aquella passió compartida.

L’Aurora no podia deixar de pensar en la Lita. La seva presència era una constant en la seva ment, una evocació que l’omplia a la vegada de felicitat i d’enyorança. Per això, mirava d’escapar-se sovint a casa de la corista per passar-hi una estona, tant era que fos una tarda sencera com uns pocs minuts.

Era llavors quan se sentia veritablement viva. I la seva amant també.

Quan es trobaven parlaven sense parar, del dia a dia, del món, dels somnis. Però també callaven sense parar. I també en aquell silenci totes dues vivien més que mai.

Aquella tarda havia estat de mutisme. S’havien besat al passadís, tan bon punt la Lita havia obert la porta, i ni les mans ni els cossos ja no s’havien pogut contenir.

L’Aurora l’havia desvestit amb urgència, perquè no podia esperar el moment de reconèixer en el cos d’ella totes les sensacions que li feia brollar. Va besar amb força els seus llavis molsuts i va resseguir-li a besades el coll i les espatlles, baixant fins a arribar als pits.

La Lita s’havia deixat fer entre sospirs de gaudi, prement el cap de l’Aurora contra les sines per convidar-la a assaborir la tendresa erecta dels seus mugrons.

Del passadís havien anat a l’habitació principal, on van alliberar-se de les peces de roba que encara els quedaven, per rodolar damunt del llit despullades. La llengua de l’Aurora havia descendit fins al melic de la Lita, i s’havia enfonsat en la petita balma fent-la estremir.

Mentre li cercava el sexe, la corista li havia esbullat els cabells i s’havia aferrat a ella, en un afany de retenir-la. Entre les cuixes de la Lita, l’Aurora també s’estremia. Després s’havia dedicat al gaudi d’ella, que era, a la vegada, el seu propi plaer.

Quan va sentir-lo esclatar, l’Aurora ja cremava. Va besar-la un cop més, inflamada i humida, i la Lita va perdre’s entre les rodoneses de la seva estimada. Molt lentament les va recórrer, amb aquelles mans màgiques que tenien, per a l’Aurora, la consistència dels somnis.

Després, els llavis de la Lita van resseguir la completa extensió de la seva epidermis per intensificar les sensacions que havia despertat amb els seus dits. El tacte sedós d’aquell òrgan va incendiar-la en aturar-se en la substància carnosa i humida del seu entrecuix. Un món oníric fet de percepcions i d’estímuls va esborrar de cop el present mentre l’Aurora es fonia en ella.

Quan van acabar d’estimar-se, les penombres tatuaven de clarobscurs els seus cossos nus, que s’abraçaven. Una calma tan plaent com l’excitació les mantenia unides encara damunt del llit.

La Lita acaronava amb tendresa els cabells de l’Aurora mentre li deia:

—Saps, estimada? Avui m’han dit que han acomiadat una de les cambreres del Gran Cafè per ficar mà a la caixa.

—Vaja…

—T’ho dic perquè ara hi ha una vacant. T’agradaria treballar-hi?

—Jo? De cambrera?

—Paguen millor que a can Fabra i estaríem juntes.

L’Aurora es va incorporar al llit. La claror d’un fanal que s’escolava per la finestra va destacar la seva figura al besllum.

—Ja veuràs la que es munta a casa…