LA SORPRESA

El sol de maig queia sobre el cim del Tibidabo amb una força gairebé estival. L’Àngela va inclinar una mica més el seu petit barret perquè l’ala li protegís els ulls d’aquella llum radiant.

—Mare, mare, hem vist Mallorca!

En Joanet corria cap a ella cridant, mentre en Narcís el seguia a poca distància. Tots dos acabaven de baixar de l’Avió i el nen no podia contenir la seva excitació després de contemplar la panoràmica que oferia l’aeroplà en aquella atmosfera tan nítida. Havia hagut d’esperar un parell de setmanes abans que el seu pare trobés un forat per poder-los acompanyar al parc, però havia valgut la pena. Enfilats a l’atracció, en Narcís li havia assenyalat al lluny, sobre la ratlla de l’horitzó, la silueta de l’illa de Mallorca.

L’Àngela va fingir admirar-se pel que li deia el nen i va deixar que es desfogués corrent davant seu, en direcció a la Talaia.

Aquell matí de diumenge el cim estava especialment animat, com si la gent hagués volgut aprofitar la bonança per gaudir de les atraccions i de l’ambient saludable de la muntanya.

—No t’allunyis tant, que la teva mare no pot córrer.

En Narcís s’adreçava al nen, que s’esmunyia entre la multitud. El seu entusiasme li va fer recordar el dia llunyà que ell mateix havia corregut cap al cim deixant enrere el seu avi. El Tibidabo havia canviat molt des de llavors, va pensar, però conservava encara aquella essència màgica feta de natura i il·lusions.

Per a l’enginyer, la nova dècada es presentava com la culminació dels seus èxits professionals i personals. L’experiència del Tibidabo l’havia projectat cap a altres tasques, la majoria de les quals fora de la ciutat. Això el tenia dividit entre la satisfacció i la recança, perquè el progrés de la seva carrera l’obligava a renunciar a més moments d’intimitat amb els seus com el que compartia ara. Conscient de la celeritat amb què passava el temps, hauria preferit poder gaudir de més estones amb l’Àngela i amb en Joanet, però el consolava el fet de saber que gràcies al seu treball tenien una vida privilegiada i plena, un preu que estava disposat a pagar.

—On és el nen? No el veig.

En Narcís va buscar-lo entre la multitud amb la mirada, però, igual que la seva dona, no va aconseguir veure’l.

—Espera’t aquí, Àngela, deu ser més endavant.

Mentre l’enginyer es perdia entre la gentada, un temor irracional la va remoure per dins. El record de la conversa amb la Laieta es va abatre sobre ella com un mal averany.

De cop i volta, el cel transparent i la claror que l’havien enlluernat poc abans van prendre un matís tenebrós. El temps es va tornar pesant, i li va semblar que el ritme de la gent i de les atraccions s’alentia en un moviment grotesc, amenaçador.

Incapaç de controlar el seu neguit, va haver de recolzar-se contra un dels bancs. No volia seure, perquè el desfici li impedia estar-se quieta. Es va quedar dempeus, resseguint amb la mirada el camí que havia fet en Narcís i pregant que aparegués amb en Joanet de la mà.

Però quan va aparèixer anava tot sol.

En el seu rostre atribolat l’Àngela va veure-hi la preocupació.

—No el trobo, m’he arribat fins a la Talaia i no hi és. He preguntat a la gent i ningú l’ha vist. El més probable és que s’hagi espantat en perdre’ns de vista i s’hagi desorientat. Tu no et moguis, potser refà el camí i et veu. Jo vaig a avisar els responsables del parc. El trobarem, Àngela, ja ho veuràs, no és el primer nen que es perd ni serà l’últim.

L’animositat d’aquelles darreres paraules no va aconseguir apaivagar l’ansietat que la dominava. Aquell cop sí que va haver de seure, perquè un afebliment malaltís vencia la força de les seves cames. La desesperació es va anar ensenyorint del seu cos i de la seva ment, juntament amb un sentiment de culpa: mai no es perdonaria no haver alertat en Narcís del que li havia explicat la minyona. Ara veia clar que allò havia estat una advertència. I potser ja havien fet tard.

L’estona que va passar allà asseguda, angoixada i torturada per funestos pensaments, li va semblar una eternitat. Però, de fet, no havien passat ni vint minuts des que havia marxat en Narcís per segon cop quan va tornar a aparèixer, aquesta vegada acompanyat d’uns quants homes.

La seva expressió era encara més ombrívola.

—La policia està en camí. Al parc no hi és, Àngela; hem avisat els treballadors, que han revisat totes les instal·lacions sense èxit. Però diverses persones han dit que l’han vist sortir amb una dona en direcció a la carretera.

—Una dona?

—Sí, diuen que anava amb una senyora vestida de negre.

Les seves pors acabaven de materialitzar-se. Per uns instants li va semblar que el cor se li deturava i que una mà gèlida i invisible li travessava el pit per extirpar-li aquell òrgan d’una estrebada.

En Narcís havia experimentat el mateix quan havia sentit la versió dels testimonis. Un dolor agut i culpable l’havia abatut amb el pes de la contrició. Feia molts mesos que sabia que a la Matilde li havien concedit la llibertat condicional, però, tot i que allò l’havia espantat en un primer moment, en assabentar-se de la seva bona conducta a la presó i del seu penediment havia preferit no amoïnar l’Àngela explicant-li-ho. El temps havia passat, i res no l’havia fet sospitar que la seva família estigués en perill. Ara, en canvi, es penedia de no haver estat més caut i de no haver alertat la seva dona perquè vigilés.

La policia va arribar al cap de molt poca estona. En Narcís, l’Àngela i un parell de responsables del parc van desplaçar-se amb els agents fins a la zona on els testimonis asseguraven haver vist per darrera vegada en Joanet. Un cop allà, van desplegar-se pel terreny forestal buscant el nen i la seva suposada segrestadora.

Avançant entre la pineda, l’Àngela tornava a sentir el cor que li bategava inquiet. Les branques amagaven el cel amb la seva xarxa de teranyines arbòries, i la brolla li esgarrapava constantment les cames. Però a ella tant li era, i s’obria pas entre els matolls de garric i llentiscle esgarrinxant-se les mans i embrutant-se el vestit florejat.

Tot d’una el va sentir. Era una mena de gemec molt feble, però no en va tenir cap dubte: era la veu d’en Joanet. Empesa per un acte reflex, l’Àngela va voler arrencar a córrer, però un policia la va subjectar.

—Quedi’s quieta i no faci soroll. Pot ser perillós.

Mentre els agents s’acostaven al lloc d’on provenia el somiqueig, en Narcís i l’Àngela van seguir-los a una distància prudent.

De seguida van veure la figura del nen, dret, enmig d’una clariana minúscula encerclada de màquies. Al seu costat, la Matilde s’adreçava a ell, que reculava, espantat i somicant.

—Però si jo ja t’he perdonat, no cal que ploris. Aquella noia et va enredar, prou que ho sé, tu eres jove i no sabies ben bé què volies. Jo, en canvi, sempre he sabut el que necessitaves. Ara ja està, ja ha passat tot i per fi podrem estar junts. Saps que tot el que he fet ho he fet per tu, Narcís…

En la seva mirada perduda, fins i tot en Joanet havia reconegut el senyal inequívoc de la bogeria. Una hora abans, en canvi, quan se l’havia trobat de camí a la Talaia ella no l’havia mirat així. S’havia mostrat tan amable com sempre, per això ell havia estat tan content de trobar-la. No esperava que la seva àvia Eulàlia també hagués vingut al Tibidabo.

—Vine, que donarem una sorpresa als pares —li havia dit, i ell l’havia seguit confiat i alegre de participar en aquell joc.

No havia estat fins que s’havien endinsat en el bosc que havia començat a espantar-se. Tot d’un plegat ella havia començat a parlar-li de coses que no entenia i a adreçar-se a ell com si fos el seu pare.

No va ser fins que no va veure els policies que va deixar de plorar. Sabia que havien vingut a salvar-lo i que la sorpresa s’havia acabat.