LA MÀGIA DEL PARC

El sol feia estona que s’havia enfonsat en la línia rogent de l’horitzó, i una lluna radiant dominava el cel estelat.

Els últims passatgers del darrer viatge del Ferrocarril Aeri ja feia una estona que havien marxat. Els vagons, aturats a l’andana, semblaven animals en repòs.

L’Àngela s’havia acomiadat dels companys i es disposava a marxar quan un jove ben vestit se li va atansar.

—Disculpi, senyor —va dir-li, pensant que era un visitant tardà—, però ja hem tancat.

—Ho sé. Jo també treballo aquí, com a enginyer.

En Narcís, que havia esperat aquell moment per acostar-se a ella, es va presentar. L’Àngela va creure reconèixer en ell alguna cosa familiar i es va preguntar si no el devia haver vist abans allà, al Tibidabo.

—Si m’ho permet, em plauria molt ensenyar-li la màgia del parc.

—Li ho agraeixo molt, però m’esperen a casa.

—Seran només uns minuts, cregui’m.

La noia no s’hi va poder negar. L’amabilitat amb què li ho havia proposat va estovar-la, però encara més la fascinació que li va despertar el fet de saber el seu estatus al parc.

Van allunyar-se del ferrocarril passejant sota el cel diàfan d’aquell vespre d’estiu. La claror lunar empolsinava la serralada, que semblava resplendir al seu voltant.

L’Àngela se sentia una mica intimidada per l’elegància d’aquell cavaller. El seu vestit d’alpaca contrastava amb la jaqueta i la faldilla de dril de l’uniforme d’ella. Tanmateix, a mesura que caminaven la sensació va desaparèixer. La manera en què en Narcís s’adreçava a ella desprenia un encativament que va acabar per fer-la sentir com una veritable princesa.

Mentre s’acostaven a la pista de patinatge, en Narcís va comentar:

—Suposo que ja deu saber d’on prové el nom de Tibidabo.

—Dels evangelis, de l’expressió «tibi dabo», que vol dir «et donaré».

—Correcte. Diuen que van ser els monjos d’un monestir que hi havia a la falda de la muntanya els qui li van posar aquest nom. No es pot assegurar que sigui cert, però està ben trobat, no li sembla?

L’Àngela va assentir. Encara estava una mica cohibida per les sensacions que li despertava aquell cavaller que la mirava amb tant d’embadaliment.

—Des d’aquí dalt un té la impressió que el món se li ofereix —va prosseguir ell—. Però, al mateix temps, el Tibidabo és un univers en si. A banda de les atraccions, es pot gaudir dels restaurants, d’espectacles, de música, del cinematògraf, de la natura… Si fins i tot hi han portat la guerra, aquí!

—La guerra?

—Que no ha visitat encara el museu que hi ha sota la plaça? El van inaugurar fa tres anys.

—El que està dedicat a la Primera Guerra Mundial?

—Exacte. Allà es poden veure recreacions d’escenes bèl·liques de mida real, i sembla que siguis al mig de les trinxeres o en un hospital de campanya. Hi ha maquetes de batalles i han reproduït algunes peces d’armament, com un obús. És impressionant. Fa més de quatre-cents mil·límetres de diàmetre! Però, bé, entenc que a una dama com vostè l’atreguin un altre tipus d’activitats.

L’Àngela es va sentir afalagada amb el tractament que acabava de donar-li i va voler estar-ne a l’altura.

—Considero interessants tota classe d’activitats, encara que em desagradin. El Museu de la Guerra mostra una realitat, per dura i horrible que sigui. És bo que la gent la conegui.

La noia va adonar-se que el temps passava ràpid al costat d’ell. El cel s’havia enfosquit i els estels es distingien ja clarament escampats pel firmament. Era agradable estar al seu costat.

Van seguir caminant en aquell ambient nocturn i plàcid. El silenci era absolut. Només les seves veus trencaven la quietud i, una mica més enllà, la remor provinent del Palau de Festes ubicat sota el mirador del Tibidabo.

En arribar a l’altura del temple expiatori del Sagrat Cor, en Narcís va aturar-se davant l’Hotel Restaurant Coll i li va dir:

—No sé si ho sap, però just aquí sota s’està construint una colònia de cases d’estiueig.

—Sí, les he vist. N’hi ha de molt elegants i modernes.

—És que tant el disseny de l’obra com la construcció de les cases són d’arquitectes de l’actual estil modernista.

—El que és impressionant és l’Hotel Metropolitan, a l’inici de l’avinguda Tibidabo. L’han inaugurat fa molt poc.

—Sí, ho sé, l’edifici el va fer aixecar el doctor Andreu fa més de deu anys i no fa gaire que l’han acabat. Els mosaics que el decoren són extraordinaris.

En Narcís semblava conèixer bé tot el que feia referència al Tibidabo, i això la va meravellar. No es cansava d’escoltar-lo.

Mentrestant, la nit semblava haver-se adaptat a la passejada. Avançava al ritme de les seves petjades, serena i fascinant.

Sota aquella claror lunar tot tenia un aspecte evocador: els edificis que encerclaven la plaça del cim, la pista de patinatge, el temple, el Carrousel Elèctric…

Però, sobretot, els ulls d’ell, on l’Àngela es va veure reflectida com el més màgic de tota aquella bellesa.