LA DAMA DE L’ARSÈNIC

L’adaptació a la vida penitenciària que havia experimentat la Matilde havia estat del tot inesperada. Ningú, ni tan sols ella mateixa, s’hauria pogut imaginar que encaixaria d’una manera tan reeixida en els hàbits de la presó. En només sis anys, la vídua havia passat de l’altivesa a l’afabilitat, i s’havia convertit en tota una institució dins de la presó vella.

Les seves companyes de reclusió l’anomenaven la Dama de l’Arsènic, pel seu refinament i pel que havien sabut sobre la seva trajectòria criminal. A ella li agradava aquell malnom, perquè la dotava d’una certa distinció i, alhora, despertava un temor reverent.

Però arribar a aquella posició dins del presidi no havia estat gens fàcil. Aparentment, el procés havia estat ràpid i planer. Els seus dots per al fingiment no havien minvat gens, i gràcies a això havia aconseguit amagar davant de tothom els seus sentiments reals.

Quan havia ingressat a la presó d’Amàlia, anomenada així per la seva ubicació al carrer de la Reina Amàlia, va pensar que no ho suportaria. La idea de compartir espai amb un munt d’escòria social la repugnava més que el fet de veure’s privada de llibertat. Tanmateix, la seva dèria obsessiva, aquella tenacitat irracional que la impulsava a seguir fins a les darreres conseqüències el seu objectiu, va impel·lir-la a tirar endavant.

La seva fita, reconquerir en Narcís, no havia estat assolida, però ella no es rendia mai.

Al cap de poc temps d’arribar al presidi, el mateix on havia estat tancada fins a la mort Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent, va adonar-se que les recluses no eren la xusma que havia esperat. La majoria d’elles eren anarquistes i posseïen una certa formació cultural. Això complaïa la Matilde, que sempre havia sentit menyspreu per les persones mal·leables i sense conviccions.

Una d’elles, la Roser, compartia cel·la amb la vídua, un habitacle miserable i llòbrec amb dos jaços tronats.

—Doncs això és un luxe —li havia dit la primera nit que havien hagut de dormir juntes—. Abans que obrissin la Model, aquí dins hi havien ficat més de mil presos, homes, dones, nens, tots junts. Morien com a mosques. Molts feien vida al pati perquè no s’hi cabia.

Gràcies a ella, la Matilde havia sabut que aquell penal, edificat sobre les runes d’un antic convent, només feia divuit anys que estava destinat exclusivament a dones. Havia estat llavors quan se l’havia començat a conèixer també amb el nom de presó vella.

La Roser era una obrera molt veterana que havia estat condemnada per la seva implicació en un atemptat frustrat. Una explosió a casa seva havia revelat la seva col·laboració amb militants de grups anarcosindicalistes, que sovint es reunien al seu pis. Havia estat precisament en una d’aquestes trobades quan havia esclatat accidentalment la bomba que havien preparat els anarquistes i els havia ferit a tots, inclosa la Roser. Després de l’accident tots van ser detinguts i empresonats.

Malgrat les seves diferències de classe, les dues dones mantenien una relació de camaraderia que la Matilde havia sabut forjar des del primer moment. Conscient que li calia protecció en aquell món al marge de les regles socials, la vídua s’havia mostrat simpatitzant amb la causa de la seva companya. Fent ús de la seva eloqüència i del seu proverbial fingiment, li havia fet creure que defensava els seus ideals i que admirava la seva capacitat de lluita. Un cop va haver convençut tothom de la seva afinitat amb la ideologia revolucionària, va oferir-se a donar classes a les presoneres que tenien menys formació.

Les recluses estaven obligades a treballar en la confecció de filats —per això la presó també era coneguda com La Galera—, i cada dia, en acabar la jornada, la Matilde els ensenyava de lletra i una mica d’aritmètica. D’aquesta manera, a banda de guanyar-se la confiança de la resta de recluses, la vídua va aconseguir que les autoritats responsables del centre penitenciari la veiessin amb bons ulls.

Per això, una nit de finals de setembre, quan la Matilde estava a punt d’adormir-se, va sentir que la Roser li xiuxiuejava des del seu jaç:

—Que ja dorms, Dama? Tinc una informació important per a tu.

—Encara no, digues.

—He sentit a dir que potser t’avancen la concessió de la llibertat condicional.

—Com?

La vídua va incorporar-se al seu catre i va clavar la mirada en el contorn de la Roser, que fingia dormir sota la manta.

—El que sents: que és possible que siguis al carrer abans del que et pensaves. Pel que es veu, estan valorant la teva feina amb les companyes i el teu bon comportament. Però fes l’orni, eh? Que me n’he assabentat de manera extraoficial…

Aquella nit l’emoció no va deixar dormir la Matilde. Un cop més, la seva estratègia havia funcionat. El pla seguia endavant.