PENSAMENTS I CONVERSES

Març de 1919

La nit es presentava inusualment tranquil·la. Davant la tarima on tocava l’orquestra, la pista de ball es veia gairebé buida. Amb prou feines una desena de parelles s’havien decidit a abandonar les taules que vorejaven la zona de ball, i es movien al compàs de la música de tango.

L’Aurora, rere la barra, s’entretenia endreçant les ampolles de licor mentre esperava les comandes dels clients. Ja feia quatre mesos que treballava de cambrera al Gran Café Catalán, i des de llavors que no sabia res de la seva família.

El seu canvi laboral havia coincidit amb la signatura de l’armistici de Compiègne, el tractat de pau que va posar fi a la Primera Guerra Mundial. Per a ella, però, no hi va haver cap armistici. Tal com havia suposat, la reacció dels seus pares en assabentar-se que deixava la fàbrica de can Fabra per anar a treballar a un cabaret havia provocat un daltabaix. Contràriament al que s’esperava, el que s’hi havia oposat amb més contundència havia estat el seu pare. Ella havia pensat en tot moment que la reacció més hostil provindria de la mare, per això es va sorprendre en veure que l’Eulàlia es limitava a donar la raó al seu marit sense afegir cap argument propi.

—El teu pare té raó, Aurora. Un cabaret no és lloc perquè hi treballi una noia decent.

—I a qui li importa la decència, mare? Als veïns? Als parents? Al mossèn? Ells no em donaran pas menjar. Jo ara sóc feliç, tant se me’n dóna el que pensin els altres.

—Doncs si marxes ja no cal que tornis.

Aquelles van ser les darreres paraules de l’Isidre. Després, es va girar d’esquena i va sortir del pis amb un cop de porta.

Les tres dones van quedar-se soles a l’estança. L’Eulàlia va provar de convèncer-la per tal que rectifiqués, però l’Aurora ja havia pres una decisió.

L’Àngela no va obrir la boca. Se la mirava en silenci, entre entristida i furiosa.

L’Aurora no es va atrevir a parlar de la Lita a la seva mare i va agrair que la seva germana no digués res. L’Eulàlia ja estava prou trasbalsada per afegir-hi una commoció més.

Havien passat quatre mesos des d’aquell dia i encara els trobava a faltar, especialment l’Àngela. Quan havia abandonat casa seva, havia suposat que la seva bessona l’aniria a trobar. Però no havia estat així. Van passar els dies, les setmanes, i ella no va aparèixer. Allò la tenia desconcertada.

Les veus d’una taula propera van treure-la d’aquestes reflexions.

—Provaré de canviar-te la medicació, Miquel, no pateixis.

Un home de cabells i bigoti blancs s’adreçava a un altre de més jove, prim i amb el rostre esblanqueït. Tots dos anaven molt ben vestits, per la qual cosa l’Aurora va suposar que eren de casa bona.

—T’ho agraeixo molt, Jaume. La veritat és que fa ja moltes setmanes que no em trobo bé. Al principi era només el cansament, i vaig pensar que era per la feina. Però ara ja no hi vaig tant, a la fàbrica, i continuo esgotat.

—La fatiga mental costa de marxar, però ja veuràs com aviat t’hi coneixes.

—Deu ser això, perquè tinc molt de mal de cap. I, a més, he perdut la gana.

—Doncs és important que mengis. El cos ha d’estar ben alimentat per poder recuperar-se.

—És que el menjar no em prova. Sovint el vomito, em costa de retenir-lo a l’estómac; per això estic així de prim.

L’Aurora va suposar que el cavaller dels cabells blancs era metge, per les indicacions que donava al més jove. Provava de tranquil·litzar-lo i animar-lo mentre li feia preguntes sobre el seu malestar.

—I mira que la Matilde està pendent que em prengui tot el que m’has receptat —va afegir el malalt—. Té cura de preparar-me les dosis dels medicaments i està al cas dels horaris en què s’han de subministrar. Sort en tinc, d’ella!

—La Matilde és qui et dóna els medicaments?

—Sí. En això es mostra molt diligent. Ja saps que no és una dona dòcil, però en el fons té un bon cor. Crec que la por de perdre’m li ha fet descuidar la cuirassa que es posa per semblar més forta del que és en realitat. Ara em tracta com si fos un nen.

—Deu ser això, sí.

El metge va deixar anar la darrera frase sense gaire convenciment. A l’Aurora li va semblar que se li ombrejava l’expressió, i allò li va fer venir una esgarrifança.

No sabia per què, però intuïa que alguna cosa malèfica planava sobre aquell home pàl·lid i confiat.