Barcelona, 18 de febrer de 1930

Estimada mare,

Moltes gràcies per la carta tan llarga que ens va escriure la darrera vegada. M’agrada tot el que m’explica sobre aquelles terres llunyanes i saber que s’hi ha adaptat tan bé. Això de l’acadèmia em sembla una molt bona idea, perquè ja sap que a mi sempre m’han atret altres cultures, potser ho he heretat de vostè. Encara recordo aquell dia en què vam veure els negres del Tibidabo, la impressió que vaig tenir en descobrir aquella gent tan diferent de nosaltres. Ara, amb tot el que em diu, penso que potser som més iguals del que ens pensem. Espero que em segueixi explicant coses sobre ells, perquè a en Joanet també li agrada saber com viuen i com van vestits. L’altre dia va fer un dibuix molt bonic que li adjunto en aquesta carta perquè el vegi.

Passem moltes estones pintant tots dos. Ja li vaig explicar que en Narcís em va deixar habilitar una de les habitacions de la casa com a taller i el nen s’hi passa moltes tardes dibuixant amb mi. Jo crec que té molta traça, més que jo, i si quan sigui gran segueix tenint la mateixa vocació farem tots els possibles per donar-li estudis d’art. Ja ho he parlat amb en Narcís i hi està d’acord, tot i que sé que ell s’estimaria més donar-li una altra mena d’estudis, com medicina o dret. De vegades penso que tot el que diu i fa és per fer-me contenta, perquè passa moltes hores fora de casa ja que li han sortit més projectes, a banda del Tibidabo, i és una manera de compensar-me pel fet de no estar més temps amb nosaltres.

Ara vull donar-li una notícia que em fa molt feliç, de fet, és el motiu principal pel qual li escric. Fa uns dies el metge em va confirmar el que sospitava, que estic esperant un altre fill. Si Déu vol naixerà a finals d’agost o a principis de setembre, i estem molt il·lusionats, en Joanet el que més. El nen, tot i que només té sis anys, es comporta com un homenet i em cuida tothora. Jo em trobo força bé, però de vegades tinc marejos i el pobre s’amoïna, em fa estirar al llit i em porta aigua, em tapa, com si fos jo la nena i ell l’adult. L’hauria de veure, és una cosa molt tendra.

Em dirà que sóc ximpleta però, de vegades, penso que què he fet jo per haver tingut tanta sort a la vida… És cert que el prometatge amb en Narcís va ser tota una prova per a mi, que poques noies haurien seguit amb ell després del que em va explicar sobre aquella dona. De fet, vostè mateixa es va horroritzar quan li ho vaig explicar tot, poc després que la tanquessin a la presó. Però jo estimo en Narcís i sabia que estàvem destinats a estar junts. No li sabria explicar per què, però des del primer dia que vaig parlar amb ell vaig tenir aquesta sensació. I el cert és que des que aquella dona va desaparèixer de la nostra vida som molt feliços. No em podria haver imaginat una vida millor. I ara, amb aquesta nova criatura en camí, la nostra joia serà encara més gran.

Vostè, que ha trobat la seva raó de viure amb en Marià, m’ha d’entendre millor que ningú. Si no, miri la pobra Aurora, com ha patit per aquella noia. La veritat és que estic amoïnada per ella: els darrers mesos sembla una altra persona, si la pogués veure estic segura que no la reconeixeria. Ha perdut aquella vitalitat que de nena la treia a vostè de polleguera, se’n recorda? Però era la seva gràcia, aquella rauxa que tenia, aquell neguit de fer el que volia i de no acontentar-se fins que ho aconseguia. Ara, en canvi, està apagada. S’esforça per mostrar-se alegre perquè no vol que pateixi per ella, però sé que no està bé.

No recordo si ja li havia explicat que des de fa un temps festeja amb un policia. Es diu Ramon Torner i és l’inspector que va detenir la dona que va intentar matar-me. Es coneixien d’abans, per això li va demanar ajuda quan jo li vaig explicar el problema que tenia amb en Narcís i la seva assetjadora. Segons em va explicar, ell sempre n’ha estat molt, d’ella. Per tot el que em diu, crec que és un bon partit, es guanya bé la vida i la tracta com una reina. Per la classe de feina que fa ha de mostrar-se rude, i la veritat és que imposa una mica, però un cop el coneixes és un home molt atent, sobretot amb l’Aurora, amb qui es comporta com si fos un xaiet.

M’agradaria molt que amb el temps ella arribés a estimar-lo, perquè crec que li pot fer molt de bé. Confiem que aviat s’adoni del que representa tenir un home així amb ella, que l’estima, que la cuida i que la protegeix. En Narcís opina com jo, que ja és hora que l’Aurora passi pàgina i refaci la seva vida abans que sigui massa tard. Espero que si no se n’adona per ella mateixa, entre tots li ho puguem fer veure.

Però no voldria que vostè patís per tot això que li explico. Vostè sap que és forta i que el desengany és encara recent. Costa molt superar una cosa així, hi ha persones que triguen anys, però l’Aurora sempre ha tirat endavant i, si no m’erro, està molt a prop de trobar el seu amor vertader. Només és qüestió de temps que se n’adoni.

Per la resta, ja veu que tots estem bé, gràcies a Déu. Les molèsties que tinc no són res comparades amb l’alegria que em dóna aquesta nova maternitat. No podria ser més feliç, mare, i l’únic que m’entristeix una mica és no poder-ho compartir amb vostè més que per carta. Confio que un dia d’aquests puguin venir a visitar-nos i conèixer els seus dos néts. En Joanet n’estaria encantat. Sovint em pregunta per la seva àvia Eulàlia, que viu en una illa llunyana, i per això l’ha posat al seu costat en el dibuix que li envio.

Esperant tenir aviat notícies seves i desitjant que tant vostè com en Marià es trobin en bon estat de salut, rebi una forta abraçada de la seva filla, que la recorda i l’estima.

Àngela