FLOR FORMOSA

A l’Eulàlia no li havia costat gaire acostumar-se a la seva nova vida. El període d’adaptació que va seguir a l’arribada a l’illa de Fernando Poo havia estat més breu del que es pensava. El recel inicial cap a aquelles terres desconegudes aviat va desaparèixer, eclipsat per la felicitat que li provocava trobar-se en un món selvàtic on el temps semblava lliscar més lentament.

Tan sols havia necessitat uns dies per fer fora les pors que s’havia endut des de Barcelona, on la gent veia l’Àfrica com un continent salvatge i perillós. Per això, quan el vaixell els havia deixat al port de Santa Isabel, la capital, i van endinsar-se en aquella regió de boscos tropicals, va témer que alguna fera sorgís d’entre la vegetació. Però no va passar res, i el trajecte fins a la finca del germà d’en Marià va convertir-se en un plàcid recorregut a través d’una natura opulenta.

Van arribar a la seva destinació acompanyats d’un seguici de nadius. Des d’aquell matí de feia vuit anys en què havia presenciat l’actuació d’un grup de senegalesos al Tibidabo, l’Eulàlia no havia tornat a veure persones de color; per això va haver d’esforçar-se per amagar l’astorament que encara li produïen els individus d’altres ètnies. Per sort, tot era tan nou i tan estrany per a ella que la seva estupefacció quedava fàcilment dissimulada.

Els seus ulls es movien d’un cantó a l’altre, intentant copsar tot el que els envoltava.

Potser per aquest motiu, el trajecte fins a la propietat del seu parent se li havia fet tan curt. La casa era una construcció de fusta de dues plantes, a la qual s’arribava després de recórrer un camí vorejat per altíssimes palmeres. No li havia costat gens adaptar-se a la seva nova llar, on l’amo l’havia acceptat de bon grat i havia evitat fer-li preguntes sobre el seu passat. Des d’aquell moment, s’havien tractat com a cunyats, i així l’havien presentat a la selecta societat colonial que explotava aquelles fèrtils terres.

—En realitat el descobridor de l’illa, Fernando Poo, la va batejar com a Flor Formosa.

En Marià va recordar aquella dada just la primera nit que van dormir a la finca.

—I com és que ara porta el seu nom?

—L’hi van posar més tard, suposo que en honor seu.

Durant el trajecte en vaixell, l’escriptor ja havia aprofitat per posar-la al dia de la història de l’illa que estava a punt d’acollir-los. Així, gràcies a les seves explicacions, l’Eulàlia s’havia assabentat que aquell paradís l’havia descobert feia més de quatre segles el navegant portuguès Fernando Poo. Per això durant les primeres centúries el control del territori l’havien exercit els portuguesos, fins que a finals del segle XVIII van cedir el domini de les illes guineanes als espanyols. Això s’havia fet a través d’uns acords que ella ja no recordava, però que tenien a veure amb la cessió de territoris per part dels dos països. D’aquesta manera, Espanya va emprendre la colonització de Guinea i va començar l’explotació dels terrenys de Fernando Poo amb grans plantacions de cacau.

Aquelles enormes extensions de terra envoltaven la finca on feia setmanes que vivia. L’amplitud dels conreus, que es perdien fins pràcticament els límits de la selva, encara meravellava l’Eulàlia. Allà, hi treballaven centenars de jornalers, molts d’ells nigerians, que havien arribat a l’illa en canoes per col·locar-se com a bracers a les plantacions dels espanyols.

La vastitud d’aquells latifundis, ordenada i constant, contrastava amb l’esplendorosa exuberància de la natura, que ho envaïa tot. Els orígens volcànics de l’illa li havien conferit un perfil muntanyenc i boscós, amb valls fondes i un litoral escarpat vorejat de penya-segats basàltics que queien abruptament dins l’oceà.

El fèrtil sòl volcànic que alimentava el conreu del cacau també nodria els humits boscos tropicals d’una vegetació esplèndida. A l’Eulàlia encara la sorprenien les fulles gegantines de les plantes i dels arbres, la majoria dels quals no coneixia. Creixien desfermats, estimulats per la terra generosa i per l’aigua dels innombrables rius i rierols que la solcaven.

Aquells escenaris de natura rotunda i potent no tenien res a veure amb la calculada ordenació de Barcelona. Allà no era la mà de l’home sinó la de les forces de la naturalesa la que modelava el món. El clima s’imposava, amb les capricioses pluges i la persistència d’una calor constant. Tanmateix, ni la humitat perenne, ni l’anàrquica vegetació, ni l’amenaça de les malalties tropicals afeblien la sensació de llibertat i de joia que li proporcionava el contacte amb el paradís.

Sense proposar-s’ho, l’Eulàlia s’havia deixat subjugar per aquella plenitud que s’aliava amb la felicitat que tot just estrenava. Desvinculada d’un món ancorat en antics prejudicis, ara se sentia trasplantada a un nou Edèn on el pecat no havia arrelat encara.

Només li calia vigilar de no ser temptada per cap serp.