LA VÍDUA

Gener de 1920

El cel aviat va recuperar la serenor després d’un xàfec inesperat que havia durat pocs minuts. Tanmateix, la foscor començava a ennegrir l’atmosfera, malgrat que encara no eren les sis de la tarda.

La Matilde va deixar anar la cortineta que havia enretirat per mirar per la finestra, i es va col·locar el xal negre damunt del vestit de dol. De sobte, el record d’un vespre com aquell la va fer estremir.

Havien passat gairebé divuit anys des d’aquella nit, però el seu cap ho va reviure com si hagués estat el dia abans. El ruixat, el cel pulcre i la foscor que s’estenia pel firmament eren gairebé idèntics als d’una vetllada que havia tingut lloc prop de vint anys enrere. Fins i tot el fet de cobrir-se era el mateix, com si també ara li arribessin les paraules de la mare:

«Té, filla, posa’t el xal, no sigui que agafis fred».

La Matilde va sentir una esgarrifança en evocar la nit en què havia conegut en Miquel. Per un moment va tenir la sensació que el cel li enviava un senyal. Com era possible que aquella tarda de gener en què l’enterraven tingués tantes similituds amb el vespre primaveral en què l’havia conegut?

Provant de fer fora els pensaments, va asseure’s damunt del llit. Ja no quedava ningú a la casa. Acabada la vetlla tots havien marxat, i ella havia pujat al dormitori per veure sortir la comitiva fúnebre des de la finestra que donava al carrer.

El cel estava serè quan s’havia iniciat el seguici, que va desfilar solemnement per l’avinguda del Tibidabo en direcció al passeig de Sant Gervasi. Els encarregats de la fàbrica d’en Miquel obrien la marxa, seguits d’una vintena d’empleats de l’empresa que portaven unes atxes enceses. Rere seu, els membres del clergat amb la creu aixecada precedien el carruatge fúnebre que transportava el fèretre amb les despulles del seu espòs. Al costat de la carrossa avançaven uns escolans carregats amb ciris i, a continuació, un grup molt nombrós de persones entre les quals va reconèixer els familiars del seu home i també molts dels seus amics. La funesta comitiva la tancava un luxós landó negre, tot carregat de corones dedicades al difunt.

El seguici es dirigia a l’església parroquial de la Bonanova, on s’oficiaria la cerimònia religiosa. Després, un cop fetes les pregàries per l’ànima del difunt, acompanyarien el cos fins al cementiri de Montjuïc per donar-li sepultura dins el panteó de la família.

La Matilde, mentrestant, havia de quedar-se a casa resant i plorant la seva desgràcia, com feien llavors les vídues. A ella, però, ningú l’acompanyava per confortar-la en aquells tristos moments. No tenia parents, ni tampoc amigues que poguessin donar-li suport. Només una veïna s’havia ofert a fer-li companyia, però ella l’havia despatxat amb una certa diplomàcia.

—Prefereixo estar sola, Teresa. Si us plau, no s’ho prengui malament, ja sap que agraeixo molt el seu oferiment, però en aquests moments només puc trobar consol en la pregària.

Ja no podia suportar ni un minut més tota aquella comèdia. Per això, quan s’havien endut el fèretre i tots havien marxat, s’havia sentit alleujada. Després, un cop sola al dormitori, havia experimentat la gràcil lleugeresa de la llibertat. Ser conscient de la independència que li proporcionava la viduïtat la va omplir d’una joia intensa, rabent.

La seva satisfacció, però, s’havia vist interrompuda quan el xàfec inesperat havia conjurat els seus records. No feia gaire que el seguici havia tombat pel passeig de Sant Gervasi quan van començar a caure les primeres gotes. La Matilde va seguir contemplant l’escena a través dels vidres, gaudint d’aquella calma que li semblava el preludi d’un futur que ara ella podria dissenyar. El ruixat purificava l’ambient i feia brillar les fulles dels arbres de l’avinguda del Tibidabo. I, en aquella pulcritud, ella hi va reconèixer el procés de neteja que havia iniciat en la seva vida.

No havia estat fins uns minuts més tard que s’havia adonat de la concordança entre aquell moment i el dia en què havia conegut en Miquel. Pensar que podia ser un avís del cel li va produir un calfred. Però aviat es va convèncer que no permetria que les supersticions li esguerressin l’esdevenidor.

Ara que res l’aturava, tenia grans plans. Faltava poc perquè en fes trenta-quatre, una edat que li atorgava experiència i que se sumava a l’atractiu físic que encara mantenia.

I pensava utilitzar tot això per retenir en Narcís.

Aviat faria sis mesos que l’havia vist per darrera vegada. L’enginyer havia accedit a parlar-hi després d’un llarg període en què l’únic contacte havien estat les cartes que ella li enviava, i que ell responia amb una cortesia distant.

—Tu i jo sabíem que això no duraria sempre —li havia dit ell, recolzat a la barana del mirador del Tibidabo on s’havien citat.

—Parla per tu, jo mai m’ho he plantejat així. Només sé que t’estimo, que el meu amor s’ha fet més fort i que vull estar amb tu.

—Però això no pot ser. Tu tens un marit, una vida feta, i això nostre és producte d’una passió que va sorgir i de la qual hem gaudit a bastament. No em penedeixo de res, però sóc conscient que no podem allargar més aquesta relació.

—No hi ha res impossible, Narcís. Quan dues persones s’estimen, tant se valen els impediments. Quan em vas conèixer la situació era pitjor i això no et va frenar, i ara que el meu marit està malalt i probablement no se’n surti tu només hi veus obstacles.

La Matilde havia hagut de fer un esforç per no escridassar-lo. No podia fer-li una escena al mig del parc. Així doncs, amb l’orgull més ferit que no pas el cor, havia marxat convençuda que allò no s’havia acabat. Només ella decidiria quan arribaria el final.

Mentre la veia allunyar-se, en Narcís es va adonar de com les seves paraules recordaven les de Lady Macbeth:

«Abans, ni el lloc ni el temps t’eren propicis, però tu els hi volies. Ara són ells que se t’han fet propicis, i això et deixa desfet».

La semblança amb l’esposa del noble escocès el va deixar aterrit.