PUNT I A PART

L’Àngela se sentia una privilegiada cada cop que la seva mare la deixava acompanyar-la a la feina. Feia poc que la dona havia aconseguit ocupació a l’hotel de l’Arrabassada com a cambrera de pis, i de vegades se l’enduia perquè aprengués alguna cosa.

Al principi l’acompanyava també l’Aurora, però la mare havia de vigilar-la constantment, perquè la nena intentava escapar-se per anar a veure les atraccions. Per això ella havia acabat sent l’escollida. Molt més dòcil i assenyada, parava atenció a les indicacions que li donava l’Eulàlia sobre com planxar correctament els llençols i les estovalles, com organitzar la llenceria de les habitacions i els protocols que s’havien de seguir per satisfer fins a l’últim desig dels clients.

La governanta consentia tenir-la allà perquè la nena era aplicada i el seu aprenentatge era una manera de treure’ls feina. Mentre feia les tasques que li manaven, l’Àngela s’evadia de pensament, imaginant que era una aristòcrata, i aquell edifici, el seu palau. Ja des que travessava la gran reixa de l’entrada principal, amb l’ostentós oval de ferro que duia gravat el nom de l’hotel, deixava enrere el seu present proletari i es dedicava a fantasiejar.

De vegades, en travessar la llarga galeria que conduïa al saló concert i al restaurant, s’imaginava que era una princesa que anava a la sala de ball. Curiosament, així, entre fantasies i somnis de noblesa, anava formant el seu perfil treballador.

—Porta tota aquesta roba a baix, que s’ha de rentar.

L’Àngela va assentir amb el cap, i va agafar el cistell ple de llençols i tovalloles. Abans de començar la jornada, la mare li havia explicat que aquell matí hauria d’enllestir diverses habitacions del primer pis, i que ella l’ajudaria.

Era una tasca molt senzilla. La nena només havia de deixar el cistell amb la roba bruta a la zona on feien la bugada. Però sol passar que actes tan simples com aquell desencadenen accions transcendentals. La seva senzillesa dóna una seguretat que estova l’atenció i provoca l’equivocació, transformant el fet inicial amb unes conseqüències inesperades.

Això és el que li va passar a l’Àngela.

Confiada en la simplicitat d’una feina que ja havia fet altres vegades, no va estar prou atenta i es va confondre d’habitació en tornar a buscar la mare. I, per si això no fos prou, la casualitat, o potser el destí, hi va intervenir també per afegir-se a la despreocupació equívoca de la nena: el pom de la porta va girar. L’hoste s’havia descuidat de tancar-la amb clau.

Així doncs, el cúmul d’embadaliment, manca d’atenció i oblit va tenir una derivació que incidiria directament en el futur de l’Àngela.

El tirador, accionat per la mà de la jove ajudanta de cambrera, va permetre que la porta s’obrís. En aquell precís moment, una tensió estranya en l’aire va alertar la nena del seu error. Però ja era massa tard. La tibantor en l’ambient va deixar en suspens el temps i l’acció es va precipitar.

L’Àngela va sentir un fort esclat que li va glaçar els moviments. Abans que pogués entendre què passava, el seu cos va reaccionar amb una rigidesa tan pesant com la que surava a l’habitació. El temps semblava que s’hagués aturat en un ressò que s’enllaçava amb el soroll i amb una penetrant olor de pólvora.

Després van venir els crits.

La nena encara continuava aturada, amb la porta oberta i la seva petita mà aferrada al pany, quan va aparèixer la mare. Va ser llavors que va ser conscient de l’home que es cargolava davant seu, clamant de dolor mentre es premia l’espatlla amb les dues mans.

Fins aquell precís instant, l’astorament havia aturat els seus pensaments i havia fixat l’Àngela en una posició estàtica. Però, a mesura que els músculs recuperaven el moviment, la seva ment va començar a activar-se.

El senyor que s’exclamava era el mateix que havia vist dècimes de segon abans de sentir l’esclat. La irrupció sobtada de la nena l’havia sorprès mentre s’apuntava amb una pistola. L’ensurt li havia provocat un moviment inconscient just quan premia el gallet, que va incidir en la trajectòria de la bala: en comptes d’impactar a la templa, el projectil se li havia incrustat a l’espatlla dreta, on aviat va florir una taca carmesina.

Davant d’aquella visió, la mare es va posar les mans al cap i va deixar anar una exclamació:

—Verge santíssima!

Immediatament després, va travessar l’estança per anar a socórrer el ferit.

La determinació amb què actuava va sobtar la nena. L’espant no havia immobilitzat la mare, com li havia passat a ella. Al contrari. Actuava amb una resolució ferma que va semblar confortar el ferit. Els laments van cessar i va deixar-se ajudar per l’Eulàlia, que, amb delicadesa, va fer que s’ajacés al llit.

—No pateixi, senyor, ara mateix vindrà un metge a visitar-lo. Ja veurà que no és res.

—No em deixi sol, si us plau.

La mà ensangonada de l’home se li va aferrar al braç i va deixar-li a la màniga una empremta rogenca. Aquella pressió li va transmetre una energia estranya, un sentiment de reconeixement que l’empenyia cap a ell.

En notar aquella força que l’arrossegava, l’Eulàlia va saber que no s’hi podria resistir.

—Tranquil, em quedaré amb vostè. Àngela, vés a demanar ajuda i que facin venir el metge. Afanya’t!

La nena, que encara no s’havia mogut del llindar de la porta, va fer mitja volta i va marxar corrents pel passadís.

Ella no ho sabia, però en aquell moment la seva vida també es girava. Rere seu, en aquella cambra d’hotel, en Marià veia l’Eulàlia com la seva salvadora, un àngel redemptor que havia transformat el seu final en un nou principi.

El tret esguerrat s’havia convertit en un punt i a part a partir del qual es començaria a escriure una nova història.

El miracle que ja no esperava s’havia produït.