GRAN CAFÉ ESPAÑOL

—Quina gentada!

L’Àngela va deixar anar una expressió d’admiració en veure la concurrència que s’aplegava a la vorera on hi havia la terrassa del cafè. Després, va enretirar una cadira i va asseure’s al costat de l’Eulàlia.

—Sí, filla, en aquest tram del Paral·lel sempre hi ha molt de moviment. Potser hauries preferit que ens trobéssim en un lloc més tranquil…

—No, no pateixis, ja m’agrada aquest local. He sentit a dir que de vegades hi ve gent famosa.

—Tots els actors i actrius dels teatres el freqüenten, és cert. I tinc entès que els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol han estat aquí més d’un cop. I també el Noi del Sucre.

La menció del sobrenom amb què es coneixia el dirigent obrer Salvador Seguí va sorprendre l’Àngela.

—Caram, doncs quina varietat.

A l’Eulàlia li agradava aquell local precisament pel ventall de personatges que el sovintejaven. En els seus orígens s’anomenava Café Español, i havia tingut unes dimensions molt més reduïdes, però arran de l’incendi del Teatro Circo Español, més d’una dècada enrere, s’havia pogut expandir, ja que el foc havia afectat els establiments adjacents, que va absorbir per convertir-se en el Gran Café Español.

—Moltes gràcies per haver vingut, Àngela. Com està el pare? —va preguntar l’Eulàlia mentre remenava la cullereta dins la tassa que acabava de portar-li el cambrer.

—Doncs la veritat és que molt bé. Des que s’ha fet soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular no para gaire per casa. Va a cursos, conferències, i de vegades fins i tot fa excursions.

—Però el veus feliç?

—Sí, mare, ja ha passat un any i mig des que vas marxar. El temps tot ho cura.

—No pensava només en mi, ho deia també per l’Aurora. Van ser dos cops molt forts per a ell. Bé, i per a tu, és clar.

L’Àngela va deixar anar un sospir. Certament havien estat dues sotragades que havien capgirat el seu món i el del seu pare. Habituar-se a viure sense l’Aurora i l’Eulàlia, entre la remor mal dissimulada de les xafarderies i les mirades de commiseració del veïnat, no havia estat fàcil.

Les setmanes posteriors a la marxa de la mare, l’Àngela havia hagut de lluitar per fer fora la sensació de vergonya que li provocava la situació. No suportava sentir-se el centre del comareig que sabia que es desplegava a la seva esquena. Però el que més li dolia era el silenci obstinat del pare.

Durant molts dies l’home s’havia tancat en una crisàlide teixida amb fils de rancúnia i enuig. Allà reclòs, semblava aliè a qualsevol altra cosa que no fossin els seus sentiments de decepció. No obstant això, quan l’Àngela ja es pensava que l’ànim del seu pare arrelaria indefinidament en la malvolença, un bon dia la closca va obrir-se i del seu interior en va sorgir un home nou. Poc després d’allò va ser quan es va apuntar a l’Ateneu Enciclopèdic i va començar a compartir amb ella les seves experiències a les diverses seccions de l’entitat.

—Ara ja ha passat el pitjor, mare. De fet, no ha estat tan terrible com em pensava. Suposo que el fet de tenir en Narcís m’ha ajudat.

—Segur que sí, i me n’alegro molt, Àngela. Vull que siguis feliç. Mai he volgut fer-vos mal, ni a tu, ni al teu pare, ni a l’Aurora, però de vegades la vida té coses que no les esperes i que són més fortes que tu.

—No cal que et disculpis, ja t’he dit que estem bé.

—No és cap disculpa, filla, simplement vull que sàpigues que per a mi no ha estat fàcil. Quan vaig marxar de casa no tenia ningú, només en Marià. I no sabia què passaria un cop visquéssim junts. Això m’amoïnava molt, però en realitat he tingut més problemes amb les veïnes que no pas amb ell. No em volien ni veure quan em vaig instal·lar a l’edifici on fins llavors ell havia viscut tot sol al seu piset. El veïnat em girava la cara quan em veien pel carrer, i n’hi havia que fins i tot m’insultaven. La gent és molt intolerant amb els defectes i debilitats dels altres.

—Això no m’ho havies explicat a les teves cartes, no pensava que hagués estat tan dur per a tu… Em sap greu.

—No volia amoïnar-te, Àngela. Ja en tenies prou amb tenir cura de la casa i del teu pare, per no parlar del disgust que vas passar amb tot allò de l’Aurora. Per cert, que en saps alguna cosa?

—Prefereixo no saber-ne res, mare. El que tu vas fer no és que ho aprovi, però ho puc entendre, perquè, malgrat els teus desitjos d’estar amb en Marià, no ens vas abandonar. Si el pare no se n’hagués assabentat i no t’hagués fet fora, estic segura que seguiries amb nosaltres. Però l’Aurora va triar estar amb ella, va estimar-se més deixar-nos abans que renunciar a aquella dona.

—Quina dona?

L’Àngela va adonar-se massa tard que s’havia excedit parlant. Però com que considerava que ja no li devia cap lleialtat, va sincerar-se amb la mare.

—Una corista del cafè on treballa. És per això que va agafar la feina de cambrera, per poder estar amb ella. N’està enamorada, diu.

La cullereta de l’Eulàlia va relliscar-li entre els dits i va caure al paviment. L’astorament li havia congelat el cos amb una rigidesa artificial que la feia semblar una estàtua de cera.