L’ACADÈMIA

Feia més de mitja hora que la pluja queia amb fúria i aixecava un vel tèrbol que desdibuixava la vegetació. El palmerar es corbava sota la força del xàfec que vinclava les fulles, d’un maragda intens i brillant.

L’Eulàlia feia estona que contemplava la tempesta. El brogit rabent de l’aiguat picant contra el terra fèrtil despertava en ella profundes sensacions. Hi havia alguna cosa primigènia en aquell desfici de la pluja per fondre’s amb la terra, un impuls boig de la natura que netejava el món i feia brollar l’essència de cada cosa. Eren el mateix cel i la mateixa aigua la que rajava des de l’atmosfera, però allà, a Fernando Poo, tenien una consistència antiga i reverent. La proximitat de la natura donava als habitants de l’illa una intensa consciència de pertinença al món, per això el temporal incidia directament en l’ànim de l’Eulàlia.

Abans, quan vivia a Barcelona, la pluja també li duia sensacions. Però eren emocions llunyanes que tenien a veure tan sols amb el ritme de les gotes picant contra l’asfalt, o amb la grisor trista que imposava als carrers i que despertava la seva pròpia melangia.

Havien passat set anys des de la seva arribada a l’illa, i des d’aquell moment la seva existència s’havia escindit en dues meitats. I cadascuna contenia una Eulàlia diferent.

El canvi vital que li havia suposat conèixer en Marià només havia estat l’inici d’una transformació que havia culminat a Fernando Poo. Allà s’havien desvelat sense artificis les seves inquietuds, que es desplegaven lliures de les restriccions que imposava la vida civilitzada. No era que en aquell indret no hi hagués normes, perquè moltes de les convencions del país que havia colonitzat l’illa regien en aquella societat, però la influència de l’entorn els donava un altre tarannà. Les rutines, els costums, els ritmes d’aquell món confluïen amb els usos importats pels colonitzadors i creaven el seu propi cosmos.

La immersió en un hàbitat que es mantenia en gran part salvatge havia obert a l’Eulàlia una altra perspectiva de la vida. La fascinava el poder inspirador que aquell univers despertava en els natius, els bubis, i el tracte amb ells havia eixamplat els límits de la seva pròpia concepció del món. La religió dels aborígens distava tant de la seva que en un principi l’havia espantat, però a poc a poc va anar trobant sentit a aquells mites que definien a la perfecció les emocions que la vegetació, el mar i les muntanyes despertaven en la seva part menys racional.

La fusió entre les dues cultures, la seva i la dels indígenes, va acabar per fascinar-la. De seguida es va adonar que li agradava compartir els seus coneixements amb ells i, al seu torn, eixamplar la visió que aquella gent tenia de l’univers. Ho havia descobert gràcies a la Lèlè, una dona afable i riallera que s’encarregava de les tasques domèstiques de la finca. Ella havia estat la primera persona d’una ètnia diferent de la seva amb qui havia parlat, i gràcies a la seva amabilitat oberta i espontània havia descobert que aquella cultura tribal l’atreia.

Havia estat llavors quan se li havia despertat el desig de compartir coneixences, que l’havia impulsat a tirar endavant una mena d’escola a la hisenda on vivien. Per això va proposar a en Marià de donar classes als treballadors de la plantació i a les seves famílies, un projecte que ell havia acollit amb el mateix entusiasme i, fins i tot, que havia projectat més enllà. El propòsit inicial de l’Eulàlia d’ensenyar a escriure i llegir correctament a aquella gent, al mateix temps que compartien històries de les dues cultures, s’havia materialitzat en una acadèmia on els alumnes també podien redactar les seves pròpies creacions. L’escriptor s’encarregava d’orientar aquelles veus que glatien, contingudes per l’esclavatge de les feines i les obligacions, i els donava l’estímul necessari perquè emergissin, pures però polides pel cisell de l’art. Aquell treball introspectiu de creació els enllaçava amb la seva essència i els retornava una identitat sotmesa per les tasques a la plantació.

En aquell intercanvi tots s’enriquien, i l’Eulàlia va adonar-se que se sentia més propera a aquella gent del que mai s’havia sentit amb cap persona de la seva ciutat natal. A més, havia vist com en Marià retrobava el camí perdut anys enrere. Ella l’havia reconduït, sí, però a Fernando Poo la seva vocació s’havia consolidat de nou. L’amor i la natura, que allà florien sense impediment, li injectaven una saba que nodria la seva inspiració. Empès de nou pel vigor creatiu, en Marià escrivia, fotografiava i compartia els seus coneixements amb els nadius que anaven a les seves classes.

Una de les activitats que més agradaven a l’Eulàlia era compartir cançons amb els alumnes. Els havia ensenyat alguns cuplets en castellà —El relicario, La violetera i Ven y ven—, però també en català, com Les caramelles i Els focs artificials. Aquella música la posava una mica melancòlica, sobretot quan es tractava de cançons de bressol o de nadales, perquè li recordaven les seves filles. Però era una nostàlgia amable, que la feia valorar els moments viscuts, tan plens de tendresa, en els quals se sentia com si fos una altra persona.

Les cançons bubi, en canvi, esperonaven la seva fantasia, ja que eren breus relats que parlaven dels seus costums, la seva mitologia i la vida d’altres temps. Moltes parlaven dels esperits, com Ruppé, el creador, o Bisila, la gran mare, i del wairíbbo, l’esperit protector de cada home.

Aquells càntics tenien una cadència poètica i evocadora que l’assossegava. I despertaven en ella la sensació d’unió amb aquella terra que l’havia acollit. Un sentit de pertinença que gairebé feia possible que oblidés la seva vida anterior.

Aquella que havia deixat a Barcelona.