EXPOSICIÓ INTERNACIONAL

L’Aurora va tastar el vi i va tornar a deixar la copa damunt la taula. Mai havia acabat de fer-li el pes el gust aspre d’aquella beguda, però volia infondre’s una mica d’ànim. En Ramon Torner, l’inspector de policia que havia salvat la seva germana de ser enverinada per la vídua que l’assetjava, l’havia convidat a dinar al restaurant del Casino del parc de la Ciutadella.

No era el primer cop que quedava amb ell, però les vegades anteriors havien estat cites breus per prendre un cafè o per fer una passejada. El buit que li havia deixat la Lita encara li pesava al cor i l’amabilitat del policia l’ajudava a alleugerir-lo.

Després de la marxa de la corista, feia ja un any, l’inspector havia estat el confident de les seves penes. La confiança que li tenia havia estat l’estímul que havia impel·lit la cambrera a sincerar-se, i d’aquesta manera havia alleugerit una mica la seva aflicció. Més endavant, havia començat a acceptar les propostes per sortir que li feia l’inspector, més per gratitud que per un veritable desig d’estar amb ell.

La companyia d’aquell home ferm, que ja passava dels quaranta, li era molt beneficiosa. El seu tarannà reflexiu li calmava els neguits i li feia enfocar els fets des d’una altra perspectiva. A més, el notava molt proper, no només per la comprensió que li oferia, sinó també perquè la valorava tal com era, malgrat la seva feblesa actual. Ho percebia en la lluïssor dels seus ulls quan la mirava, i en l’amabilitat dels seus gestos, delerosos de proporcionar-li el màxim benestar. Poques persones l’havien fet sentir-se tan a gust. A despit del seu aspecte aspre, com el gust d’aquell vi que paladejava, el seu interior era tendre i l’animaven les ganes de compartir les seves emocions.

En deixar la copa de vi, l’Aurora va punxar amb la forquilla un dels espàrrecs en vinagreta que acabaven de servir-li. No volia atipar-se gaire, perquè en Ramon havia demanat capó a l’ast com a segon plat. Se’l veia realment content de compartir aquella intimitat amb ella. Asseguts en una de les taules d’aquell establiment que s’erigia entre la cascada monumental i el llac, l’inspector mostrava un aspecte satisfet.

—Vols tastar la llagosta? És deliciosa.

L’Aurora va declinar l’oferiment. Com sempre, el policia estava pendent d’ella, desitjós de satisfer qualsevol desig que pogués tenir. Això s’evidenciava fins i tot en el fet que hagués triat aquell local per convidar-la. La seva ubicació al parc de la Ciutadella era idònia, ja que es trobava a poca distància del pis de la noia. De fet, aquell indret era un dels llocs que sovintejava amb la Lita en el temps lliure que compartien. Era per això que tenia tan present el seu record en aquells moments; tant, que havia de valdre’s del vi per emmascarar les punyents emocions que estimulaven aquells jardins ordenats i elegants.

El parc de la Ciutadella ocupava els terrenys d’una antiga fortalesa i havia estat seu de l’Exposició Universal de 1888. L’Aurora encara no havia nascut quan va tenir lloc aquell certamen que va remodelar Barcelona i va projectar-la internacionalment, però sí que havia tingut el privilegi d’assistir al naixement d’un esdeveniment semblant. I havia estat gràcies a en Ramon.

El policia havia hagut d’insistir molt perquè la noia acceptés acompanyar-lo a la inauguració de l’Exposició Internacional que s’havia celebrat sis mesos abans. Ell estava entusiasmat amb aquella fira, que, com l’anterior, havia transformat la fesomia de la ciutat. A ella, en canvi, allò li semblava aliè, llunyà, part d’un món que ja no la il·lusionava.

—De fet, ja fa anys que s’hauria d’haver celebrat —li havia explicat l’inspector mentre intentava convèncer-la perquè hi anés amb ell—, però la gran guerra i el cop d’estat ho han endarrerit.

—Doncs sí que fa temps que hi treballen…

—Sí, fa més de deu anys que van començar les obres a Montjuïc, la seu de l’exposició.

—I vols dir que les acabaran a temps?

—S’ha hagut de treballar molt per remodelar tota la muntanya i les zones que l’envolten, per això han durat tant. Però, si et dic la veritat, a mi també em sembla gairebé impossible que tot quedi enllestit per a la setmana vinent. Tot i així, confio que se’n sortiran. I vull ser-hi present, si és possible amb tu, perquè serà un moment històric.

Les expectatives d’en Ramon no es van veure decebudes. Arribat el moment, tot havia sortit com s’esperava. Les obres estaven a punt i ella l’acompanyava.

Les personalitats, nacionals i estrangeres, que havien vingut per presenciar l’acte s’havien trobat amb una ciutat entusiasta i plena d’animació. I aquella efervescència havia acabat per contagiar també l’Aurora.

En arribar a la plaça d’Espanya, la parella s’havia trobat amb un formiguer de persones que es dirigien al recinte de l’Exposició. Envoltats per la gentada, van endinsar-se en l’avinguda de la Reina Maria Cristina, on van quedar seduïts per la bellesa opulenta que es desplegava al seu voltant. El passeig estava adornat amb brolladors d’aigua i flanquejat per imponents obeliscs de vidre il·luminats per llum elèctrica de diferents colors. Banderes d’Espanya, de l’Exposició i de Barcelona onejaven junt amb els estendards de les diferents nacionalitats que participaven en el certamen.

Les brigades d’obrers que només unes hores abans ocupaven el recinte havien desaparegut substituïdes per la multitud, que es desplaçava mirant de trobar el lloc més adient per contemplar la inauguració. L’Aurora i en Ramon s’havien situat una mica allunyats d’on es feia l’acte, que havia anat a càrrec del rei Alfons XIII, a qui van acompanyar Primo de Rivera, Darius Rumeu, alcalde de Barcelona, i nombroses personalitats del món de la política, la diplomàcia i la cultura.

En aquells moments solemnes, malgrat la companyia d’en Ramon i d’estar envoltada de milers de persones, va trobar a faltar la Lita més que mai.

No podia evitar pensar com li hauria agradat poder compartir aquell dia amb ella: meravellar-se juntes de la monumentalitat de l’escenari, compartir les seves impressions i, sobretot, sentir-se una privilegiada pel fet d’estar amb ella, i afortunada de poder gaudir d’aquella dona única a qui ningú en tota aquella multitud es podia comparar.

Tot d’una, aquell pensament la va avergonyir. En Ramon no mereixia aquell menyspreu. Ell, que tant s’esforçava a complaure-la, amb prou feines ocupava un petit espai en els seus pensaments.

Llavors va prendre la decisió que allò havia de canviar. A partir d’aquell instant, va dir-se, deixaria de malbaratar la seva estima amb algú que no la valorava, que l’havia rebutjat. Aleshores, va obligar la seva part més racional a imposar-se als cecs impulsos que l’animaven per provar de silenciar, d’una vegada per totes, el seu dolor.

No seguiria marcint-se per la Lita, va pensar. Era conscient que no podria oblidar-la, però podia modificar els seus pensaments i acceptar la realitat: que ja no hi era i que no hi seria mai més.

Així, aquell dia lluminós i històric de maig l’Aurora es va imposar el deure d’apreciar tot el que significava en Ramon. Perquè sabia que mai no arribaria a estimar-lo.