L’ORIGEN

(Nota de l’autora)

Barcelona, abril de 1979

Quan jo era petita, anar al Tibidabo despertava en mi una emoció només comparable a anar a veure la neu. Les dues coses tenien l’atractiu de l’inusual, però en el cas del parc d’atraccions tenia l’afegit que et permetia endinsar-te en un món únic i fascinant.

No recordo el primer cop que hi vaig anar, segurament devien dur-m’hi els pares, però les visites han estat una constant que no ha deturat l’edat. A més d’anar-hi amb la família, també ho vaig fer amb l’escola i, més endavant, amb companys de feina poc després que s’inaugurés el Passatge del Terror, a principis dels noranta.

En aquells moments no m’imaginava que l’origen del parc fos tan remot, ni que la plaça on acabava el seu trajecte el Tramvia Blau i l’iniciava el funicular dugués el nom de la persona que havia impulsat la urbanització de la muntanya, el doctor en farmàcia Salvador Andreu. Jo, com la majoria de barcelonins, relacionava aquest cognom amb les famoses pastilles per a la tos que encara avui dia es comercialitzen.

Com sol passar, la força del costum fa que despersonalitzem mots propis que identifiquem amb productes o, encara més sovint, amb noms de places i de carrers. Per això em vaig sorprendre també en descobrir que Teodor Roviralta, que té un carrer a la part alta de Barcelona on vaig treballar durant alguns anys, va ser un dels fundadors de la Societat Anònima El Tibidabo; com Ròmul Bosch i Alsina, que va ser alcalde de Barcelona; Romà Francesc Simón, fundador de l’editorial Montaner y Simón, i l’industrial Romà Macaya, entre altres personalitats destacades de la societat barcelonina de principis del segle XX.

Tot això fa referència als fets històrics, als documentats i registrats, que poden trobar-se en arxius, llibres i hemeroteques. Però després hi ha els altres fets, aquells que formen part de l’experiència personal i que es cataloguen en forma de records.

Doncs ha estat precisament un d’aquests esdeveniments preservats per la memòria el que m’ha animat a escriure la novel·la que ara teniu a les mans. La data no és exacta, però l’anècdota que jo recordo es devia produir, si fa no fa, a finals dels setanta.

Ignoro la freqüència amb què els pares ens duien —als meus germans i a mi— al Tibidabo, però segur que era inferior a la que ens hauria agradat. El que sí que recordo és que aquell dia vam aprofitar una visita a l’oncle, el germà del meu pare, que vivia a la Vall d’Hebron, per anar al parc. Aquest barri, que jeu gairebé a tocar dels peus de la muntanya, és un escenari habitual de la meva infantesa, ja que hi vaig passar molts caps de setmana, al pis del meu tiet. M’encantava compartir aquell temps de lleure amb les meves cosines, i gaudir de l’essència màgica que semblaven desprendre les muntanyes properes.

Aquell dia, però, en acabar la visita, els meus germans i jo vam tenir la sorpresa que els pares van dur-nos al parc d’atraccions. Vam pujar al cotxe, plens d’excitació, i vam anar fins a l’estació del funicular, que ens va dur al cim de la muntanya.

Arribats a dalt, la imponent visió del temple del Sagrat Cor va anunciar-me, com sempre, que estava a punt de creuar la frontera a un altre univers. La silueta de la Talaia es dreçava, desafiadora, al meu davant i esperonava les meves ganes de posar a prova la por. Abans, però, vam voler divertir-nos una mica amb els miralls deformadors i amb els autos de xoc. Després va ser el torn de gaudir del circuit d’Indianapolis de karts, una atracció que cridava l’atenció als meus germans i que a mi, en aquell moment, no em va motivar prou. Per això vaig preferir quedar-me amb la meva mare, que, com jo, no és gaire aficionada als vehicles, encara que siguin de joguina.

Mentre esperàvem, vaig adonar-me que una senyora, a pocs metres d’on érem, prenia apunts del natural en un quadern. Com que a mi sempre m’ha atret el dibuix, vaig sentir curiositat i m’hi vaig acostar dissimuladament.

—T’agrada? —va preguntar-me.

Jo em vaig sobresaltar, perquè havia intentat ser cautelosa a l’hora de mirar aquell esbós. Però m’havia enxampat i no hi havia marxa enrere.

—Sí. És el Carrousel, oi?

—Exacte. Quan tenia si fa no fa la teva edat, solia pujar-hi amb la meva germana.

Crec que la senyora va adonar-se, per la meva expressió, de l’esforç que feia per imaginar-me-la de petita, perquè jo la veia molt gran, més fins i tot que la meva àvia. Ella em va somriure i va afegir:

—Bé, d’això fa molt de temps, és clar; el parc era molt diferent de com és ara.

—I com era?

—Ui, doncs no hi havia tantes atraccions, ni tantes terrasses…, però tenia el mateix encant que té ara.

—Hi venia gaire? A mi només m’hi porten de tant en tant.

—Doncs la veritat és que sí. De fet, hi vaig treballar durant algun temps, aquí, així que hi venia cada dia. Després ja no tant, però sempre que puc m’hi escapo. Em porta molt bons records. Quan siguis gran ja t’hi trobaràs, amb això, que voldràs tornar als indrets de la teva infantesa.

No vaig poder xerrar gaire amb aquella velleta entranyable, perquè la família em reclamava. I, amb el pas del temps, aquell fet va quedar com una simple anècdota a la qual no vaig donar cap valor.

Fins ara.

No ha estat fins fa poc més d’un any que aquell record ha anat reclamant la seva importància. Potser perquè, com ella va dir-me, a mesura que em vaig fent gran sento més ganes de recuperar escenaris de la meva infància.

El parc d’atraccions del Tibidabo ha estat el marc de molts moments del meu passat, i per aquest motiu vaig pensar vincular-lo amb el que m’havia explicat aquella dama. El personatge de l’Àngela s’inspira en ella, perquè m’agrada imaginar-me-la tornant al cim de la muntanya a dibuixar mentre reviu moments del seu passat. Aquesta novel·la podria haver estat la seva història, o la de qualsevol d’aquells barcelonins que van experimentar la màgia inicial que va suposar el naixement d’un indret tan emblemàtic com és el cim del Tibidabo. Espero estar a l’altura de les seves emocions.