UN TREN MÀGIC
Novembre de 1917
Feia quinze minuts que l’Àngela s’esperava en aquella saleta quadrada que formava part de les oficines del parc del Tibidabo. Unes hores abans havia vist l’anunci de demanda de feina per a l’atracció coneguda com el Ferrocarril Aeri, i s’havia afanyat a presentar-se tan aviat com havia pogut.
En acabar el seu torn a la fàbrica, en lloc d’anar cap a casa havia corregut cap a la muntanya, després de demanar a la seva germana que avisés la mare que aquell dia arribaria una mica més tard. Curiosament, l’Aurora no li havia fet cap pregunta. S’havia limitat a assentir i havia seguit amb el posat abstret que feia setmanes que mostrava. Un comportament que començava a amoïnar l’Àngela, ja que no reconeixia la seva bessona en aquella jove capficada i distreta. Aquell dia, però, tenia una prioritat i va decidir deixar de banda el seu neguit fins més endavant.
Quan va arribar a les oficines del cap de personal del parc, un parell de senyoretes ja s’esperaven, assegudes a les cadires folrades de vellut verd fosc d’aquella estança que donava accés al despatx.
La primera havia marxat feia poca estona, després de ser entrevistada, i l’Àngela s’havia quedat sola quan van cridar la segona. Encara duia a les mans el diari on havia descobert l’oferta de feina. La plaça vacant era per fer d’acompanyant dels passatgers d’un dels vagons del Ferrocarril Aeri, una atracció inaugurada dos anys abans que s’havia convertit en una de les més populars i visitades del parc.
L’Àngela es delia per aconseguir la feina. Tot i que ja no visitava el cim de la muntanya tan sovint com quan era petita, relacionava els seus moments més alegres amb aquell indret. La sensació de benestar que dimanava del paisatge, l’estímul imaginatiu i sensitiu que despertaven les instal·lacions i, sobretot, el record que no feia gaire havia estat part d’una família feliç la feien experimentar sempre una gran joia.
Era conscient que tot allò s’havia acabat, però les emocions no. Les guardava en aquell racó on s’apilaven les seves vivències més íntimes i volgudes. Com la de la solitud prèvia al seu naixement, la del primer somni amb el Tibidabo o l’enlairament d’un miler de coloms. Aquells retalls de felicitat la consolaven del declivi que havia vist iniciar-se el dia de l’incident a l’hotel de l’Arrabassada.
Des d’aquell moment la mare no havia tornat a ser la mateixa. Amb certa discreció, havia incrementat les hores de feina amb la modista i les visites a companyes o els encàrrecs que havia de fer. Excuses per veure’s amb aquell home, n’estava segura, tot i que ja no havia volgut tornar-la a seguir. Era massa humiliant i massa vergonyós per a ella.
Per sort, als catorze anys havia començat a treballar a can Mamelles, la fàbrica de filatures de Sant Andreu, juntament amb la seva germana. Allò la permetia allunyar-se d’una realitat que li desagradava, de l’ambient de tibantor que s’havia ensenyorit de casa seva i que es nodria de les absències de la mare i de la deixadesa creixent del pare, un abandó que l’home havia fomentat amb una actitud d’indiferència creixent, que l’arrossegava cada cop amb més freqüència als bars i tavernes del barri. L’Àngela culpava la seva mare de l’apatia del pare, relegat a mer instrument de subsistència. Feia anys que li negava les visites al Tibidabo, i amb l’excusa que tenia coses a fer anava posposant sempre el moment d’anar-hi, que mai acabava d’arribar.
Va sospirar profundament i va expulsar del cap aquelles reflexions. La possibilitat que la contractessin al parc d’atraccions esperonava de nou els seus somnis, i no volia enterbolir-los amb aquells pensaments.
Per acabar de fer fora el neguit, l’Àngela va agafar el diari i va començar a fullejar-lo. A les pàgines centrals va trobar una notícia que li va cridar l’atenció.
La revolución en Rusia. Ocupación del Palacio de Invierno
Tras sangrientas luchas, ha sido tomado por asalto por los bolcheviques el Palacio de Invierno. La agencia telegráfica de Petersburgo comunica: «Al romper el alba, se apoderaron, después de un asedio de varias horas, acompañado de fuego de fusilería y de artillería, las tropas de los comités revolucionarios del Palacio de Invierno, donde, con excepción de Kerensky, estaban reunidos todos los ministros. Del mismo modo se apoderaron del Estado Mayor de Petersburgo».
El Soviet recibió inmediatamente el apoyo de la tripulación del crucero Aurora, que negó la obediencia al gobierno provisional. Los marinos del Aurora fueron quienes dirigieron los ataques de los soldados al Palacio de Invierno. Más tarde intervino la tripulación del Aurora y también automóviles blindados, y después del fuerte bombardeo del edificio se rindió la guarnición del palacio.
El comité militar revolucionario del Consejo de Obreros y Soldados de Petersburgo ha lanzado la siguiente proclama a los ciudadanos rusos:
«El poder está en manos de los obreros y soldados de Petersburgo, o sea del organismo que al frente del proletariado y de la guarnición de la capital está. El objetivo por el cual lucha el pueblo, o sea, la propuesta de una inmediata paz democrática, la abolición de los privilegios de los grandes propietarios, la fiscalización del obrero sobre la producción y la formación de un gobierno del Consejo de Obreros y Soldados, está asegurado».
A l’Àngela li va fer gràcia que el vaixell involucrat en els atacs al Palau d’Hivern, residència oficial dels tsars, es digués precisament Aurora. Semblava talment que el nom de la seva germana portés implícita la rebel·lia.
En aquell cas, però, la insurrecció li va semblar totalment justificada. Ja era hora, pensava, que Rússia s’alliberés del règim autoritari i desigual que mantenia gran part de la seva població en la misèria, una situació que havia sabut pel que deien els diaris. Feia temps que s’havia aficionat a llegir-los, així com qualsevol altre tipus de lectura que li queia a les mans. D’aquesta manera s’havia assabentat que nou mesos enrere s’havia produït una sèrie de conflictes entre la població russa per culpa d’una crisi de fam que es va fer notar sobretot a Petrograd, la capital. Això, i les derrotes constants de l’exèrcit rus en la guerra contra Alemanya, havien fet esclatar finalment la revolució aquell febrer. Després, les protestes es van anar intensificant, fins que obrers, soldats i camperols van acabar per sollevar-se i el tsar, Nicolau II, va haver d’abdicar. Caldria veure què passaria ara, va dir-se, ja que semblava que els bolxevics havien triomfat.
L’Àngela va tancar el diari en veure que sortia l’altra candidata del despatx. L’agitació va tornar a sacsejar-la amb una barreja de neguit i d’impaciència. Temia que l’emoció la traís, que l’encarregat la veiés massa delerosa i confongués la seva ànsia amb inseguretat. Però no podia evitar emocionar-se en sentir-se tan a prop del seu objectiu.
Sempre havia tingut una vinculació especial amb el Tibidabo que el distanciament dels darrers anys no havia aconseguit trencar. I ara que la possibilitat de relacionar-s’hi per sempre era a tocar amb prou feines podia contenir l’excitació.
Dos anys enrere, justament el maig de 1915, el Ferrocarril Aeri havia estat inaugurat, data que havia coincidit amb el moment en què ella havia començat a treballar a la fàbrica. Per aquest motiu havia decidit posposar la visita per més endavant, malgrat la curiositat que li despertava aquell tren monocarril que circulava pràcticament suspès a l’aire.
Era la primera gran atracció mecànica d’enginyeria del parc i havia estat projectada per l’enginyer en cap del parc, Marià Rubió i Bellver. El fet que combinés la conquesta del cel amb el tren fascinava els visitants. Per això la inauguració havia despertat tantíssima expectació. Els vagons circulaven a vint-i-cinc metres de terra, i oferien als passatgers unes vistes incomparables de la ciutat. Per aquest motiu no havia trigat gens a convertir-se en un reclam, no només per als usuaris del parc sinó també per als turistes que visitaven aquella Barcelona moderna i en constant creixement.
El temps havia passat, i l’Àngela encara esperava que arribés el moment en què hi pujaria. Ara, va pensar, potser hauria de fer-ho cada dia.
Amb aquesta idea en ment va sentir que la cridaven. Es va aixecar d’una revolada i va caminar cap al despatx.
Mentre mirava la porta oberta, li va semblar que aquell era el llindar que donava accés al seu futur.