PAVELLÓ DE MAR

La visió de les onades i la seva cadència damunt la sorra va acabar d’asserenar-la. L’Àngela s’havia passat tot el matí angoixada davant la perspectiva de conèixer els pares d’en Narcís, i ara que ho havia fet va deixar que la calma marina l’envaís completament.

Tot i que feia més de dos anys que festejaven, la noia encara no coneixia els parents d’ell. La situació anòmala de la relació, conseqüència de l’afer de l’enginyer amb la Matilde, havia anat endarrerint el dia fins a aquell plàcid matí de juny.

Feia molts mesos que la vídua assetjava en Narcís. Poc després de la mort del marit ho havia fet a través de cartes, missives cada cop més freqüents que anaven de la seducció a l’amenaça. Més endavant, s’havia valgut de topades aparentment fortuïtes però que evidenciaven que l’estava seguint. En aquells encontres l’enginyer havia intentat fer-li entendre que els seus sentiments per ella havien canviat i que insistir-hi era contraproduent. Defugia a tot preu mencionar que estimava una altra dona per tal de protegir l’Àngela, perquè temia que la Matilde pogués descarregar en ella la seva fúria com a venjança. Però ni les explicacions ni els arguments d’ell havien servit de res. La vídua continuava obstinada en la seva voraç persecució, aliena a la voluntat d’ell i plenament convençuda que era només ella qui decidia per tots dos.

Davant d’aquella perspectiva, en Narcís havia optat finalment per seguir endavant amb el seu projecte de futur amb l’Àngela. No podia condicionar la seva vida als deliris d’una desequilibrada, es deia. I, per no amoïnar la seva xicota, havia evitat explicar-li que la vídua l’empaitava. Davant d’aquella situació, l’únic que podia fer era confiar que la Matilde acabés donant-se per vençuda. Sabia que no seria fàcil, perquè estava obsessionada, però el temps, pensava, acabaria per fer-la desistir d’una empresa impossible.

Mentre passava això, en Narcís havia determinat avançar en el seu festeig. Per això s’havia decidit a presentar l’Àngela als seus pares.

Atès que al matrimoni li agradava anar a prendre banys de mar a Sitges, li havia semblat una bona idea convidar-la a visitar-los allà. Sabia que a la noia li encantaria aquella població envoltada de vinyes i oberta al mar, que havia atret primer els pintors de l’escola luminista i, més recentment, els del moviment modernista.

—Doncs diuen que va ser per casualitat que Rusiñol va descobrir Sitges —va comentar l’enginyer mentre caminaven entre les palmeres del passeig de la Ribera—. Uns amics seus d’aquí se’l van trobar quan ell anava en tartana cap a Vilanova i la Geltrú. Pel que sembla, volia visitar la biblioteca de Víctor Balaguer, i ells el van convidar a sopar. Es veu que l’artista va quedar tan fascinat pel poble que va decidir quedar-s’hi. D’això ja en fa trenta anys.

—Sí, i aquí és on té el taller, al Cau Ferrat.

—Exacte. Van posar aquest nom a la casa de pescadors que va comprar, perquè es va endur allà tota la col·lecció de forja que tenia a Barcelona.

Mentre avançaven pel passeig, la silueta barroca de l’església parroquial, encimbellada dalt d’un petit turó, emergia al fons contra el cel blau. Gairebé a tocar d’ells, les ones continuaven el seu rítmic vaivé. Embolcallada per tot aquell encís, a l’Àngela no li va costar d’entendre que tants artistes s’haguessin deixat seduir per la gràcia d’aquell poble.

A la sensació plaent de passejar amb en Narcís, s’hi van afegir la serenor del moment i la impactant bellesa de l’entorn. Ja gairebé no es recordava del desfici que havia experimentat unes hores enrere, quan li havien presentat els pares de l’enginyer. Per sort, l’afabilitat del matrimoni li havia donat la seguretat que necessitava en aquells instants, i la complaença que havien mostrat en conèixer-la havia acabat d’esvanir fins l’últim dels seus neguits.

Després d’un agradable dinar al restaurant del pavelló del mar, en Narcís s’havia excusat davant dels seus pares i havia demanat a la jove d’acompanyar-lo a fer un passeig per la vila.

Un sol resplendent omplia de claror l’atmosfera i esquitxava amb escates de llum la superfície del mar. Aquella intensitat en els colors feia la impressió d’incidir també en la consistència del temps, perquè les busques dels rellotges semblaven alentir-se en la bonança d’aquella hora tranquil·la, com si volguessin retenir el moment.

No obstant això, gairebé sense adonar-se’n, l’Àngela es va trobar davant la imponent escalinata que ascendia pel monticle on s’aixecava l’església. Les onades trencaven a tocar de l’estructura, i un polsim d’escuma s’elevava per sobre de la barana. Mentre pujaven els esglaons, van agrair l’alè de la brisa que ascendia des del mar.

A en Narcís, que feia estona que l’americana de cotó cru li feia nosa, aquella alenada de frescor el va revifar. Un cop dalt de l’escala, encarats a la blavor oceànica que s’obria al seu davant, l’enginyer li va prendre les mans. L’Àngela estava especialment bonica aquell dia. La felicitat li traspuava des de la mirada i li donava una expressió radiant. La faldilla del seu vestit rosat, que acabava just per sota del genoll, va voleiar una mica. Se l’havia fet fer per a l’ocasió seguint la moda del moment, i li donava un aspecte estilitzat i gràcil. El tall era recte, ampli i sense mànigues, amb un cos abrusat d’escot rodó.

—Estàs preciosa, Àngela —va començar a dir-li ell mentre s’apropava una mica més a la noia—, no saps que feliç em fa estar amb tu.

—A mi també, Narcís, i estic molt contenta que m’hagis presentat els teus pares.

—Estan encantats amb tu i ho entenc perfectament. Llàstima que no hagis pogut conèixer el meu avi…

L’enginyer li havia parlat sovint del vell sastre, el que l’havia dut per primer cop al cim del Tibidabo quan només era un marrec. Malauradament, l’home havia mort l’hivern anterior, abans que ella pogués conèixer-lo.

L’Àngela va mirar el jove amb tendresa, i amb aquell simple gest va dissoldre la solemnitat del record. En els ulls d’ell va refulgir de nou una felicitat esclatant i pura que el va fer somriure un cop més.

—Allà on sigui estarà content de veure’m fer això.

L’enginyer va ficar la mà a la butxaca de l’americana i en va treure un petit estoig de vellut granat. Abans que l’obrís, el cor d’ella ja havia començat a bategar, impulsat per una emoció anhelosa.

De sobte, la brisa es va tornar inútil per desfer tant de foc.

—I jo estaré molt content si acceptes aquest petit símbol del nostre compromís.

En les mans d’ell, la capseta semblava encara més petita i, tanmateix, l’anell que contenia era en aquells moments el vèrtex de tota la seva atenció. Perquè al voltant d’aquell cercle d’or gravitava el seu futur.

L’Àngela va prendre la joia i la va fer lliscar sobre el seu dit. El petit diamant encastat sobre la delicada filigrana daurada va refulgir amb una lluentor esmolada.

L’escenari en què s’emmarcava el moment no podia ser més idíl·lic. La bellesa genuïna d’aquell indret, feta de natura i de llum, s’afegia a la pau atàvica que es desprenia del mar. Tot confluïa en l’harmonia d’aquell instant i en la plenitud dels sentiments que els havien dut fins allà.

Només una màcula imperceptible entelava la seva aparentment absoluta felicitat.