SUSPICÀCIES

Feia més de cinc anys que l’Aurora no havia tornat al Tibidabo. El distanciament amb la família l’havia allunyat també de la muntanya, ja que el canvi de vida havia afectat els seus costums. Des que s’havia instal·lat al pis de la Lita, les seves sortides s’havien orientat cap a altres indrets de la ciutat, com el parc de la Ciutadella, el cine Gayarre i, sobretot, el Teatre Eldorado, on sovint feien concerts.

Aquell diumenge, en canvi, havia preferit alterar els seus hàbits, i per això havia convençut la seva companya amb un pla totalment diferent.

—Què et sembla si anem a veure la meva germana i li donem una sorpresa?

Li ho havia proposat uns dies abans, mentre esmorzaven.

—Al Tibidabo?

—Sí, aquest diumenge a la tarda li toca treballar i segur que li agradarà veure’ns.

Des del seu retrobament, cinc setmanes enrere, les germanes havien tornat a establir els mateixos lligams que abans de separar-se. Era com si l’allunyament només hagués estat un parèntesi i la relació continués allà on s’havia interromput. Això havia facilitat la tasca de vincular les seves vides tan diferents, la nocturna i bohèmia d’una amb la diürna i casolana de l’altra. Tot i que no havien arribat al punt de conciliar-ho d’una manera tradicional que inclogués el pare, perquè aquest seguia rebutjant la feina de l’Aurora, sí que havien aconseguit un cert tracte familiar. Per això, aquell Nadal havien compartit algunes dades assenyalades en les breus escapades que havia fet l’Àngela per visitar-les.

Acostar-se de nou al Tibidabo seria un pas més per consolidar la seva reconquerida fraternitat, i, de passada, comprovar que la germana seguia bé.

No li ho havia volgut comentar a la Lita per no amoïnar-la, però feia uns quants dies que l’Aurora estava intranquil·la. Malgrat que, després d’exposar-li el cas, el seu amic policia li havia assegurat que no havia de témer res, un estrany desassossec la corsecava. Al principi havia estat només la lògica preocupació de qui s’inquieta per la possibilitat d’una amenaça, però aviat aquell neguit s’havia transformat en una mena de convenciment.

Lluny de qualsevol lògica que ella pogués explicar, era una certesa que es materialitzava en la forma d’un sentiment angoixant. No hi havia cap raó que justifiqués aquella ànsia, però tanmateix no podia alliberar-se de la convicció nefasta que un terrible perill sotjava la seva germana.

Mentre el funicular lliscava muntanya amunt, l’Aurora va sentir que els seus pensaments funestos augmentaven. Ni la verdor intensa del mantell que l’envoltava ni els records que l’assaltaven a mesura que s’acostaven al cim van aconseguir calmar-la.

—Et trobes bé? —va preguntar-li la Lita, en veure-la tan capficada.

Ella, però, va assentir amb el cap. No volia espatllar aquell dia. Estava segura que, tan bon punt es trobés amb l’Àngela al Ferrocarril Aeri, aquella ansietat fugiria.

En arribar al cim, un cel nítid inundava de blau l’atmosfera. No hi havia cap núvol que trenqués la blavor turquesa, en la qual destacava la imponent silueta del temple del Sagrat Cor. A l’Aurora la va sorprendre veure com havien avançat les obres, ja que el recordava als inicis de l’edificació.

—Déu n’hi do, la Talaia!

Al seu costat, la corista no deixava de mirar en totes direccions per no deixar-se perdre ni un sol detall de tot el que l’envoltava.

—No em puc creure que haguem deixat passar tant de temps sense venir-hi, Aurora. Però ara ja no tenim excusa!

La Lita semblava una nena petita meravellant-se amb totes les atraccions que anava descobrint. I ella també ho hauria fet si no hagués estat per l’angoixant sensació que li tenallava la boca de l’estómac. Perquè cadascun d’aquells racons duia impresa la petjada de l’Àngela: el mirador des d’on havien contemplat el castells de foc, el Carrousel Elèctric on havien competit en curses imaginàries, els miralls que deformaven els seus físics idèntics, la plaça on havien descobert antigues danses tribals, tot la remetia a ella.

Des d’aquells anys que evocava, el Tibidabo havia canviat. La placidesa primitiva dels primers entreteniments havia donat pas a l’efervescència que proporcionaven les noves atraccions. Era una barreja única de natura i divertiment que dotava la muntanya d’un caràcter singular, i la convertia en el vèrtex de la ciutat on floria la màgica invenció d’una arquitectura de somnis. I en aquest món extraordinari els visitants s’oblidaven per unes hores de tots els seus desficis.

Tots menys l’Aurora.

En arribar a l’estació del Ferrocarril Aeri van veure que el tren ja s’acostava per l’andana. Però la seva germana no hi era.

—Disculpi —van preguntar a l’home que acompanyava els viatgers dins del vagó—, que no treballa, avui, l’Àngela?

—Li tocava avui, sí, però m’ha canviat el torn perquè li ha sortit un encàrrec.

El ritme cardíac se li va accelerar, i les paraules li van sortir d’una batzegada.

—Un encàrrec? Quin? Sap on ha anat? Sóc la seva germana, com deu haver pogut veure…

—Ja me n’he adonat, són clavades. Però jo no li puc dir gaire més. Només em va comentar que li havia sortit una feina amb una senyora que volia que li fes un retrat. I com que havia de ser aquesta tarda, em va demanar el favor de canviar-li el torn.

La tenalla que l’Aurora tenia a l’estómac va tancar-se del tot i va deixar-la sense respiració.

Els seus temors es feien realitat.