PICTORIALISME

Recolzada sobre el divan, l’Eulàlia mirava abstreta un punt imprecís en l’infinit. Al seu torn, en Marià la contemplava a través de l’objectiu de la seva càmera.

Feia uns quants mesos que havia recuperat la seva afició per la fotografia, i havia trobat en la seva amant la millor inspiració. Per això, cada vegada que es trobaven a l’atelier aprofitava per fer-li un retrat.

Des que s’havien conegut, l’escriptor havia ressorgit del seu ensopiment artístic amb una força inusitada. La passió vital que ella li insuflava anava més enllà de la carn: li revifava la creativitat, i no es cansava de plasmar les emocions que ella estimulava.

Al principi, aquell doll de sentiments que li brollaven havien estat copsats per mitjà de la poesia. Però aviat va adonar-se que no n’hi havia prou. Que la paraula no era suficient per mostrar tot allò que ell albirava a través de l’Eulàlia: la seva latent sensualitat, la innocència que encara preservava, l’emoció que li traspuava en la lluïssor dels ulls…

Volia preservar tots aquells efectes que florien en ella. Retenir els moments en què l’Eulàlia es desvetllava en tota la seva potència natural i suggeridora. Per això, malgrat la seva reticència al progrés, en Marià havia acabat per recuperar de nou la seva afició a la fotografia, un art que havia conreat fugisserament durant la seva joventut.

Que lluny que li semblaven ara els temps en què havia d’utilitzar trípode per fixar l’aparell i s’havia de cobrir amb un drap. Al llarg dels anys, les càmeres havien evolucionat fins a arribar a les màquines actuals, dissenyades per fer-se servir a mà i amb un sistema automàtic de canvi de plaques que permetia disparar diverses fotos sense necessitat d’haver d’obrir l’aparell cada vegada que se’n feia una.

En Marià va moure suaument la petita capsa de fusta recoberta de cuir que sostenia amb la mà i va enfocar novament l’Eulàlia. Les formes del seu cos s’endevinaven sota la tela lleugera que la cobria a mitges i queia en artístics plecs. Des d’aquella perspectiva les ondulacions dels malucs es dibuixaven en una dòcil curvatura que harmonitzava amb tot el conjunt. La silueta destacava en el fons ennegrit de la paret, emergint de la foscúria nívia i resplendent com una Venus.

Amb aquesta imatge, l’escriptor volia captar la voluptuositat que desprenia la seva amant en els moments d’intimitat. I, al mateix temps, la defallença que li feia sentir-la totalment seva, mal·leable i dúctil al seu desig. Era una sensació que l’enardia, perquè l’enllaçava amb un coneixement profund no només dels seus cossos sinó també de les seves ments, com si fossin tots dos fets d’una mateixa carn i d’un únic impuls.

Sabia que no era fàcil copsar aquesta impressió sensual i viva, però es conformava a captar-ne alguns matisos. La imminència de la nuesa, la blanor de la pell, la incipient ardència en la mirada… traços d’una gran obra destinada a immortalitzar la seva manera de veure-la.

En Marià s’havia decantat per unes composicions que coincidien amb la visió artística del pictorialisme. Aquell moviment fotogràfic s’havia iniciat als anys vuitanta del segle anterior i defensava que la fotografia havia de tenir el mateix valor artístic que la pintura o l’escultura. Per això, per tal d’apropar-se a aquestes disciplines, al llarg del temps havien desenvolupat diverses tècniques de positivat de les imatges, com el bromoli o la goma bicromatada, que es basaven en l’ús de pigments. Un altre dels procediments que feien servir era la col·locació de filtres per desenfocar la imatge i donar-li així un toc únic i personal.

Però tots aquests sistemes no només tenien una funció estètica; també els servien per desmarcar-se de la popularització de la fotografia que havia dut la comercialització de les càmeres Kodak. Ja feia temps que aquest art s’havia posat a l’abast de tothom, concretament des que el fundador de la companyia americana, George Eastman, havia presentat el 1888 la seva càmera Kodak, que venia carregada amb una pel·lícula amb capacitat per a cent fotografies. L’únic que calia fer un cop realitzades era enviar la càmera als tallers Kodak, on es revelaven i s’imprimien les imatges.

En Marià considerava allò com la vulgarització d’una tècnica que privava d’ànima les imatges. Ara qualsevol podia retenir un instant, un paisatge o una figura, però la mirada de l’artista s’havia perdut.

A través de l’objectiu va percebre com la llum es matisava sobre el perfil de l’Eulàlia. Aquella claror li atorgava el contrast que necessitava per evidenciar la força de la figura. I va prémer el disparador.

Com la resta d’instantànies, després del revelatge aquella imatge aniria a parar a la carpeta que guardava en un calaix de l’escriptori. Ja en tenia una desena, i la progressió era evident: no només havia millorat els procediments sinó també la composició. Cada vegada era més a prop de capturar l’essència que animava la carnal docilitat de l’Eulàlia. Quan ho aconseguís hauria arribat a la seva primera fita, la de preservar per sempre aquells moments de plenitud.

Tanmateix, no estava segur que amb allò sol en tingués prou. Ja feia temps que sabia que volia alguna cosa més. Potser el que havia somiat tres anys abans, quan havia fet l’amor amb ella per primera vegada i s’havia vist amb l’Eulàlia a la hisenda del seu germà, a la Guinea.

La perspectiva d’aquell futur va començar a seduir-lo.