EL DISTRICTE CINQUÈ

El cel tardorenc d’aquell matí de desembre era d’un blau grisós. Unes bromes delicades havien anat cobrint l’atmosfera a mesura que avançava el dia, i havien acabat per tapar pràcticament el sol.

La possibilitat que plogués no havia fet desistir l’Àngela del seu propòsit d’anar fins al port caminant. Tenia intenció de visitar la seva germana, i era en aquella zona on s’havia instal·lat a viure amb la corista. El dia que l’Aurora havia marxat de casa li havia donat la seva adreça, convençuda que l’aniria a visitar, però l’orgull li havia impedit fer-ho.

Ara, però, ja no es podia permetre mantenir durant més temps aquella altivesa. Estava determinada a indagar en les coincidències que la lligaven a l’home mort a la Talaia, i era conscient que el primer que havia de fer era parlar amb la germana. Si l’infortunat cavaller l’havia confós amb ella era perquè es coneixien, i potser l’Aurora podria donar-li alguna informació.

Aprofitant que aquell matí tenia classe de pintura a la Llotja, va decidir que s’hi arribaria des d’allà anant fins al port a peu. Des del pla de Palau fins al pis on vivia la seva germana no hi havia més de quinze minuts caminant; l’únic que temia era que en el temps que feia que no es tractaven es pogués haver mudat. En aquest cas, no li quedaria cap altre remei que arribar-se fins al cabaret on treballava. Però confiava no tenir tan mala sort.

Mentre avançava en direcció al seu destí, va aspirar la penetrant olor marina que surava pels carrers. La humitat de l’aire semblava haver intensificat la salabror que venia del mar, i l’Àngela va inhalar-la amb una certa ànsia. Allò la va asserenar. Aquella flaire li provocava un efecte balsàmic que incidia directament en el seu nerviosisme. Feia tres anys que no havia tingut cap mena de contacte amb la germana, i el fet de tornar-la a veure la neguitejava.

La passejada i l’aroma marítima van apaivagar-li el nerviosisme a mesura que s’acostava a la Rambla. Va deixar enrere l’agitació del moll amb la seva essència salobre, i es va endinsar pels carrers estrets i sinuosos del districte cinquè. Havia triat aquell moment del dia perquè no s’hauria atrevit a anar-hi a cap altra hora. Tot i així, es va apressar a trobar el portal entre els edificis bruts, que ara semblaven reposar de l’efervescència nocturna, quan obrien els tuguris i les vies s’omplien de personatges sòrdids i marginals.

Afortunadament, no li va costar gaire de trobar. La construcció ocupava un carrer una mica més ampli, que semblava aliè a la vilesa de la barriada, potser perquè es trobava a la frontera d’aquell regne de misèries que el vici havia corromput.

Va pujar els esgraons d’una revolada i es va plantar davant de la porta.

Abans de picar-hi va haver de respirar fondo. A l’aire, però, li mancaven les aromes naturals capaces de calmar-la, i el neguit li va tornar. Va fer uns trucs enèrgics, potser per donar-se força, i va esperar amb el cor bategant amb un cert desesper.

Durant els segons que va estar-se allà, palplantada al replà, va témer que fos la Lita qui obrís. Però, per fortuna, va ser l’Aurora qui va aparèixer al llindar.

El temps va quedar suspès durant uns instants. Totes dues es van quedar congelades, l’una davant de l’altra, com si contemplessin el seu reflex. Un joc de miralls grotescos, com els del Tibidabo, distorsionats pels fets i pel pas dels anys.

Tot d’un plegat, l’Aurora va creuar aquella superfície polida i invisible i els dos reflexos van convergir.

—Àngela! —va exclamar mentre l’abraçava—. Sabia que acabaries venint!

No hi va haver rancor, ni retrets, només l’alegria honesta del retrobament. El parèntesi de la separació s’havia trencat, i això era l’únic que importava.

Poc després, les dues germanes xerraven com si res assegudes al sofà de la sala d’aquell piset fosc i humit.

—Haig d’explicar-te una cosa —va dir finalment l’Àngela, aprofitant una pausa en la conversa.

—Només una? Tu sempre tan prudent…

—Aquesta és molt seriosa, la veritat és que em té molt amoïnada. No sé si t’has assabentat que fa uns dies va morir un senyor a la Talaia del Tibidabo.

—Sí, i tant, se’n va parlar molt.

—Doncs poc abans que s’hi enfilés va creuar-se amb mi i em va saludar com si jo fos tu.

—Vols dir que era algú que em coneixia?

—Sí. Es deia Jaume Obiols, era metge, vidu, i tenia seixanta-set anys.

A l’Aurora li va canviar l’expressió de la cara. Va perdre el somriure i la lluïssor dels ulls li va fugir de cop.

—Oh, Déu meu senyor, el doctor Obiols! És clar que el coneixia: una bellíssima persona, sempre amable i atent. Em sap molt greu, pobre home.

—Però de què el coneixies?

—És… era client del Gran Café Catalán. Acostumava a venir amb un amic seu, però des que aquest va morir el veia molt menys.

L’Àngela va començar a lligar caps. Sentia que estava a prop d’esbrinar alguna cosa.

—Quin amic? El coneixies?

—Sí, el senyor Regàs; tenia una fàbrica o alguna cosa així. El vaig tractar poc perquè quan vaig començar a treballar al cabaret ja estava malalt i va morir al cap d’uns mesos. Això va afectar molt el doctor Obiols. Jo crec que sospitava alguna cosa. Un cop els vaig sentir parlar i vaig tenir la sensació que el metge desconfiava de la dona d’ell.

—Aurora, temo que el doctor tenia raó.

—Què vols dir?

—El meu promès també el coneixia. —L’Àngela va abaixar els ulls abans de seguir. Li feia molta vergonya parlar d’aquella mena d’intimitats, encara que fos amb la seva germana, la lliberal—. Havia estat amant de la dona del seu amic, el senyor Regàs, i després de quedar-se vídua l’ha estat perseguint per intentar que torni amb ella.

—Insinues que aquesta dona va matar el seu marit i ara ha mort el doctor Obiols?

—És el que sembla. No en tinc cap prova, però tot encaixa, i segons m’ha dit en Narcís ella és una persona capaç de tot. Diu que no té sentiments.

—Això que expliques és molt greu, Àngela. I no vull espantar-te, però si fos cert podries estar en perill.

Un calfred va recórrer-li l’espinada en sentir de boca de la germana el que s’anava forjant dins del seu cap. Les evidències donaven forma precisa a l’amenaça.

Mentre la por envaïa tot el seu organisme, el rostre de l’Aurora es va il·luminar de sobte.

—Ja ho tinc! —va exclamar fent petar els dits—. Conec un inspector de policia que ens podria ajudar. És un vell conegut, un client que em va festejar durant algun temps i que encara n’està molt, de mi. Som bons amics i li tinc molta confiança. El posaré al corrent de tot això que m’expliques i estic segura que ens donarà un cop de mà. Creu-me, si aquesta dona és culpable l’enxamparà.

À l’Àngela va semblar-li una bona idea, però no va aconseguir alliberar-la de la creixent sensació de risc.

Cada cop estava més convençuda que s’enfrontaven a algú que no s’aturaria davant de res.