«Tots volíem besar la paraula “Victòria”»
Ània Kórzun, dos anys.
Avui: tècnica zoològica.
Recordo la fi de la guerra… El nou de maig del 1945…
Unes dones van entrar a corre-cuita al nostre hospici: «Nens, la Victòria! La Victòria!».
Totes reien i ploraven alhora.
Es van posar a fer-nos petons. Unes desconegudes. Ens besaven i ploraven… Ens besaven… Van engegar l’altaveu. Tothom escoltava. Nosaltres, que érem uns marrecs, no enteníem el sentit d’aquelles paraules. Només compreníem que aquella felicitat arribava d’allà dalt, d’aquell petit disc negre de l’altaveu. Els adults enlairaven alguns petits… N’hi havia d’altres que s’enfilaven tots sols… Ens encimbellàvem els uns sobre els altres… El tercer o el quart arribava fins al disc negre i el besava. Després fèiem el relleu… Tothom volia besar la paraula «Victòria»…
Al vespre, va haver-hi focs artificials. El cel resplendia. La mare va obrir la finestra i em va dir amb els ulls amarats de llàgrimes: «Filla meva, no ho oblidis mai, això…».
Quan el pare va tornar del front, em feia por. Em donava un bombó i em demanava: «Digue’m pare…».
Jo agafava el bombó i m’amagava amb ell sota la taula: «Oncle…».
Durant tota la guerra no havia tingut pare. Havia crescut amb la mare i l’àvia. I la meva tia. No podia imaginar-me què hi faria un pare, a casa nostra.
I a més, tornaria amb un fusell…