«Almenys deixeu-me que us ompli la butxaca de patates…»
Kàtia Zàiats, dotze anys.
Avui: treballadora del sovkhoz[46] Klitxevski.
L’àvia ens aparta de les finestres…
Però ella es posa a mirar cap enfora i explica a la mare:
—Han trobat el vell Tódor al camp de sègol… Amb ell hi havia els nostres soldats ferits… Els havia portat roba dels seus fills per vestir-los de civils i que els alemanys no els reconeguessin. Als soldats els han metrallat al camp i a en Tódor l’han portat fins al seu pati i li han ordenat d’excavar una fossa al costat de casa seva. I ara és aquí, excavant…
El vell Tódor era el nostre veí. Per la finestra se’l veu excavar la fossa. Ja està, ha acabat… Els alemanys li arrabassen la pala, li criden alguna cosa en la seva llengua. El vell no els entén o simplement no els sent, perquè fa temps que sordeja. Aleshores l’empenyen dins la fossa i li fan un senyal perquè fiqui els genolls en terra. I l’enterren així, viu… De genolls…
Tothom es va esporuguir. De debò són homes, aquests? Eren els primers dies de la guerra…
Durant molt de temps tothom va evitar passar per prop de la casa del vell Tódor. Ens feia la impressió que se sentien els seus crits, provinents de sota terra…
… Van incendiar el nostre poble, només en va quedar la terra. Algunes pedres als patis, ennegrides. Del nostre hort, no en va quedar ni un bri d’herba. Tot eren restes calcinades. Vivíem de la caritat dels altres: la meva germana i jo anàvem a pidolar pels pobles del voltant.
La mare estava malalta. No podia caminar i s’avergonyia de venir amb nosaltres.
Vam arribar a una khata:
—D’on veniu, petites?
—De Iàdrenaia Slobodà… Ens ho han cremat tot…
Ens donaven una petita escudella de civada, un trosset de pa, un ou… Calia estar agraït a aquella gent, ens donaven tot el que tenien.
Una altra vegada vam traspassar el llindar de l’entrada d’una casa i les dones ens van dir amb llàgrimes als ulls:
—Ai, nenes, quantes dieu que sou? Aquest matí ja n’han passat quatre, per aquí.
O bé ens deien:
—Se n’acaben d’anar uns altres. Ja no em queda pa, però almenys deixeu que us ompli la butxaca de patates…
Així que no marxàvem mai amb les mans buides de cap khata. Ni que fos un bri de lli, ens el donaven i, en un dia, aconseguíem collir-ne tot un manoll. La mare el filava i teixia. I al pantà tenyia la tela de negre, amb torba.
Després el pare va tornar del front. Ens vam posar a reconstruir la casa, en tot el poble només havien quedat dues vaques. Les fèiem servir per transportar fusta. O bé ens la carregàvem sobre les espatlles… No podia portar troncs més grans que jo, però els de la meva mida sí que era ben capaç d’arrossegar-los.
La guerra no es va acabar de seguida. En total, va durar quatre anys. Durant aquest temps no es va fer cap altra cosa que engegar trets i massacrar… I quant de temps ha calgut per oblidar-ho…?