«El bagulet era just de la seva mida…»
Dúnia Gólubeva, onze anys.
Avui: munyidora.
Era la guerra…, i calia llaurar…
La mare, la meva germana i el meu germà havien anat al camp. A sembrar lli. Havien marxat i, al cap d’una hora, més no, unes dones van arribar a tot córrer:
—Han metrallat els teus, Dúnia. Són al camp…
La mare jeia sobre un sac. Del sac queien les llavors i s’escampaven per terra. El sac era tot ple de forats de projectil…
Em vaig quedar sola amb el meu nebot petit. La meva germana havia donat a llum feia poc i el seu marit se n’havia anat amb els partisans. I jo, sola amb el nadó…
No sabia munyir la vaca. Mugia a l’estable, sentia que la mestressa no hi era. I el gos bordava tota la nit… I la vaca…
El nen s’enfilava pel meu cos… Buscava el pit…, la llet… Vaig recordar com feia la meva germana per alimentar-lo… Li fico el mugró a la boca, així xuclarà i s’adormirà. Llet no n’hi ha, però es cansarà i farà nones. On es va refredar? Com va emmalaltir? Jo també era petita, què podia entendre, jo? No deixa d’estossegar i no hi ha res per menjar. La vaca se la van emportar els Polizei.
I el petit va morir. Gemegava, gemegava i, en acabat, va fer l’últim badall. Tot d’un plegat, va tornar el silenci. Aixeco el petit cobrellit: està tot negre, només la cara li va quedar com la tenia abans, blanca, angelical. Tota la resta del cos estava ennegrit.
És de nit. Per la finestra tot es veia fosc. On puc anar? Esperaré fins al matí i després cridaré algú. Allà, asseguda, ploro, perquè a casa ara ja no hi ha ningú més, ni tan sols la criatura.
Quan va començar a clarejar, el vaig ficar dins un bagulet… L’havíem heretat de l’avi, hi ficava les eines; era un bagul petit, no pas més gran que un paquet. Em feia por que arribessin els gats o les rates per rosegar-lo. Semblava tan petit allí dins, fins i tot més que quan era viu. El vaig embolcallar amb una tovallola neta. Una de lli. I el vaig besar.
El bagulet era just de la seva mida…