«Però no s’enfonsaven, eren com pilotes…»

La mare esperava donar a llum un nen… I el pare també en volia un. Però els va néixer una nena…

De tota manera, com que tots dos desitjaven tant un fill mascle…, em van pujar més com un noi que no pas com una nena. Em vestien amb roba masculina i em tallaven els cabells com si fos un xicot. M’agradaven els jocs de nois: jugar «a cosacs i a bandolers», «a la guerra» i «als ganivets». Sobretot m’agradava jugar «a la guerra». Em considerava valenta.

Prop de Smolensk, les bombes van destruir per complet el nostre vagó, on viatjàvem els evacuats. No sé com vam sortir-ne il·lesos i ens van poder extreure de sota de les runes. Vam arribar fins al poble i allí es van iniciar els combats. Ens vam refugiar en un soterrani i la casa on érem va caure damunt nostre. Quan els combats van cessar, vam aconseguir sortir del soterrani i la primera cosa que recordo haver vist són cotxes en què anaven homes somrients que duien impermeables negres i llampants. No puc explicar què sentia en aquell moment, era una barreja de basarda i d’atracció morbosa. Van travessar el poble i van desaparèixer. Els nens vam anar a veure què passava als afores del poble. Quan vam arribar al camp, vam trobar-nos amb una visió dantesca. Tot un camp de sègol sembrat de cadàvers. Jo no devia tenir un tarannà femení, perquè no vaig sentir por davant d’una escena com aquella, tot i que era la primera vegada que presenciava una cosa semblant. Jeien coberts de sutge negre i n’hi havia tants que costava de creure que fossin persones. Aquesta va ser la meva primera impressió de la guerra… Els nostres soldats, tots ennegrits…

La mare i jo vam tornar a casa, a Vítebsk. Havien destruït la nostra llar, però l’àvia ens esperava… Ens va acollir una família jueva, integrada per dos vells molt malalts, uns bonassos. Sempre patíem per quina sort correrien, perquè, a la ciutat, hi havien fixat cartells en què s’ordenava als jueus que es presentessin al gueto. Els suplicàvem que no sortissin mai. I un dia que nosaltres no érem a casa… La meva germana i jo havíem anat a jugar no sé on, la mare havia sortit…, i també l’àvia… En tornar, vam descobrir una noteta en què els nostres amfitrions ens deien que havien marxat al gueto: temien per les nostres vides, nosaltres havíem de viure mentre que ells ja eren uns vells xarucs. Per tota la ciutat van aparèixer edictes en què s’exigia als russos que entreguessin els jueus al gueto si sabien on era el seu amagatall. Si no, la pena prevista era l’execució.

En llegir la nota, la meva germana i jo vam dirigir-nos a tot córrer al Dvina; en aquell punt del riu no hi havia ponts i als jueus els transportaven en barques. La riba era un formiguer d’alemanys. Davant dels nostres ulls van carregar tota una barca de vells i criatures, i amb una llanxa motora la van remolcar fins al mig del riu per després fer-la bolcar. Vam buscar els nostres vellets, però endebades. Vam veure pujar a una barca tota una família, integrada per marit, dona i dos nens. Quan van trabucar la barca, els adults van anar-se’n de dret cap al fons, però els nens continuaven emergint a la superfície. Riallers, els nazis els etzibaven cops de rem. Els colpejaven en un lloc i els nens emergien en un altre, els encalçaven i sant tornem-hi. Però no s’enfonsaven, eren com pilotes…

Tot va quedar submergit en un silenci profund, o bé se m’havia fet un tap a les orelles i em feia la impressió que al meu voltant tot havia emmudit. Aleshores, enmig d’aquest silenci, va ressonar una riallada jovenívola, com brollada del fons del cor… Allà a la vora hi havia dos joves alemanys que reien alhora que contemplaven l’escena. No recordo com ens les vam manegar per tornar a casa, vaig haver d’arrossegar la meva germana. Aleshores els nens, per descomptat, havien de créixer molt de pressa. La meva germana tenia tres anys i ho entenia tot, no gosava dir res i tampoc plorava.

Em feia por anar pels carrers i em sentia més tranquil·la quan caminava a través de les runes. Una nit, a casa nostra, hi van irrompre els alemanys i ens van sacsejar per fer que ens aixequéssim. Jo dormia amb la meva germana; la mare, amb l’àvia.

Ens van treure al carrer a empentes, sense deixar-nos agafar cap peça d’abrigar, i això que ja havia començat l’hivern. Ens van fer pujar a uns camions i ens van dur als trens.

Alytus: així es deia la ciutat lituana on vam baixar del tren al cap d’unes quantes setmanes. A l’estació ens van arrenglerar en una filera i ens van escortar. Pel camí, vam trobar-nos amb alguns lituans. Probablement sabien on ens portaven, una dona es va apropar a la mare i li va dir: «Els porten a un camp d’extermini. Doni’m la seva filla petita i la salvaré. Si sobreviu, podrà venir-la a buscar». La meva germaneta era molt bufona, tothom la compadia. Però quina mare pot desfer-se’n, d’un fill?

Ja al camp, a l’àvia se la van emportar de seguida. Ens van dir que als vells els allotjaven en un barracó a part. Esperàvem que l’àvia ens fes arribar alguna notícia, però va desaparèixer sense més ni més. Després, vés a saber com, vam assabentar-nos que a tots els vells els havien enviat a la cambra de gas aquell mateix dia. Després de l’àvia, un matí van venir a endur-se la meva germana. Abans, uns alemanys havien passat revista al nostre barracó per a fer una llista de nens. Només escollien els més bufons i exclusivament els qui tenien els cabells rossos. La meva germana tenia rínxols daurats i els ulls blaus. No apuntaven pas els noms de tots, només els dels rossos. A mi no em van escollir, perquè tenia els cabells bruns. Els alemanys amanyagaven el cap de ma germana; n’estaven molt, d’ella.

Se l’emportaven al matí i la tornaven al vespre. Cada dia estava més afeblida. La mare la va interrogar moltes vegades, però ella no explicava res. Perquè l’havien terroritzat o bé potser perquè li havien subministrat fàrmacs, el fet és que no recordava res. Més tard, vam esbrinar que li extreien sang. Li’n devien treure molta, perquè al cap d’uns mesos la meva germana es va morir. Va fer l’últim badall un matí. Quan van venir a buscar els nens, ella ja era morta.

Estimava molt la meva àvia, perquè sempre em quedava amb ella quan el pare i la mare marxaven a la feina. Però no l’havíem vist morir i jo tenia esperances que encara fos viva. La mort de la meva germana va passar davant dels meus ulls… Jeia com si encara fos viva… Tan bonica com sempre…

Al barracó del costat hi havia unes dones d’Oriol. Duien unes pellisses gruixudes que els venien amples i cadascuna d’elles tenia un fotimer de nens. Les feien sortir del barracó i les obligaven a marxar amb els fills, en fileres de sis. Els nens s’arrapaven a elles. Fins i tot posaven una música de fons… Si una dona no aconseguia seguir el ritme, la fuetejaven. La fuetejaven, però continuava marxant, perquè sabia que, si queia a terra, l’afusellarien, i també els fills. Quan les veia marxar, se’m feia un nus a la gola. Anaven corbades sota el pes de les pellisses…

Als adults els enviaven a treballar. Havien d’agafar troncs del riu Neman i arrossegar-los a la riba. Molts es morien dins aquelles aigües. Una vegada, el comandant va ensopegar amb mi i em va posar al grup dels qui havien d’anar a treballar. Aleshores, d’entre la massa de presoners, va sortir un home que, després d’apartar-me, es va afanyar a ocupar el meu lloc. Al vespre, quan la mare i jo vam voler agrair-li el gest, no el vam trobar. Ens van dir que havia mort al riu.

La meva mare era mestra. Afirmava que «calia mantenir la humanitat». Fins i tot en aquell infern, mirava de preservar alguns costums de casa nostra. Ignoro on i quan feia la bugada, però jo sempre duia la roba neta i ben planxada. A l’hivern rentava amb neu. Em despullava per complet, em feia jeure al jaç, sota la manta, i ella es posava a rentar. Només teníem la roba que vestíem cada dia.

Malgrat tot, miràvem de celebrar les nostres festes… Per als dies assenyalats ens les enginyàvem per tal d’aconseguir alguna cosa de menjar. Un trosset de remolatxa bullida. Una pastanaga. Aquells dies la mare s’esforçava a somriure. Creia fermament que els nostres vindrien. Gràcies a la seva fe, vam sobreviure.

Després de la guerra no vaig començar el primer curs, sinó el cinquè. Ja era gran. Però m’havia tornat molt introvertida, durant molt de temps vaig fugir de la gent. M’he estimat la soledat tota la vida. La gent m’avorria. No la suportava. En el meu fur intern tenia quelcom que no podia compartir.

Per descomptat, la mare s’adonava de com havia canviat. Mirava de distreure’m, s’inventava festes, no s’oblidava mai del meu aniversari. Sempre teníem convidats a casa, amics seus. També convidava nenes de la meva edat. Aleshores no arribava a entendre per què ho feia, això. Se sentia atreta per la gent. I jo no sospitava fins a quin punt la mare m’estimava.

El seu amor, un cop més, em va salvar…