«Vaig sentir que el cor se li aturava…»

La nostra ciutat es va militaritzar tot d’un plegat… El nostre tranquil i verd Gómel…

Els pares van decidir d’enviar-me a Moscou, on el meu germà estudiava en una acadèmia militar. Tothom es pensava que Moscou no cauria mai, que era una fortalesa inexpugnable. No volia marxar, però els pares hi van insistir perquè, quan els avions ens bombardejaven, em passava dies sencers sense menjar res, m’havien de fer empassar els aliments per força. Estava prima com un fideu. La mare va pensar que a Moscou la situació era tranquil·la, que s’hi devia estar bé. I que allà m’engreixaria. El pare i ella vindrien a buscar-me tan bon punt acabés la guerra. Molt aviat.

El tren no va arribar fins a Moscou, ens van fer baixar a Maloiaroslàvets. A l’estació hi havia un telèfon per fer trucades interurbanes i tota l’estona corria fins allà per parlar amb el meu germà i esbrinar què havia de fer jo, a parer seu. Finalment, me les vaig empescar per posar-m’hi en contacte. Em va dir: «No et moguis i espera’m, que et vindré a buscar». Vaig passar la nit molt anguniada, hi havia un munt de gent i de sobte van anunciar: «El tren amb destinació a Moscou arribarà d’aquí mitja hora, ocupeu els vostres seients». Després de recollir les coses, vaig anar d’una corredissa cap al tren. Instal·lada a la llitera de dalt d’un vagó, em vaig adormir. Quan em vaig despertar, el tren estava aturat a la vora d’un rierol, unes dones hi feien la bugada. «On és Moscou?», vaig preguntar, esbalaïda. Em van contestar que ens duien cap a l’est.

En baixar del vagó, vaig rompre a plorar, de l’amargura i la desesperació que em van envair. I…, tot d’una…, la Dina em va veure! Era la meva amiga, havíem marxat juntes de Gómel, les nostres mares ens havien acompanyat plegades a l’estació, però a Maloiaroslàvets ens havíem perdut de vista. En aquell moment tornàvem a estar l’una al costat de l’altra. Jo ja no tenia tanta por. A les estacions ens duien menjar al tren: entrepans, llet en bidons que transportaven en carros i, una vegada, fins i tot ens van donar sopa.

A la província de Kostanai, ens van fer baixar a l’estació de Djarkul. Per primer cop a la vida, la Dina i jo vam viatjar amb carro. Miràvem de tranquil·litzar-nos l’una a l’altra: tan aviat arribéssim a algun lloc, escriuríem a casa. Li deia: «Si no han bombardejat casa nostra, els pares rebran les nostres cartes però, en cas contrari, on les haurem d’enviar?». La mare treballava de metgessa en cap en un hospital pediàtric i el pare era director d’una escola d’arts i oficis. Home pacífic, el pare era la viva encarnació d’un professor. La primera vegada que va tornar de la feina amb una pistola —donaven armes a cada treballador— i va ajustar-se la funda a la jaqueta del seu vestit de civil, em vaig espantar. Em sembla que ell també tenia la por al cos; al vespre, la treia i la deixava amb molta cura sobre la taula. Vivíem en una casa gran on no hi havia res de militar i jo no havia vist mai cap arma. Em semblava que, tot d’un plegat, la pistola es dispararia sola, que, a casa nostra, hi havia entrat la guerra, i que, quan el pare se’n desempallegués, la guerra acabaria.

La Dina i jo érem noies de ciutat, no sabíem fer res. Vam arribar i l’endemà ens van enviar a treballar al camp. Vam passar un dia sencer amb l’esquena corbada. Em rodava el cap i, en acabat, em vaig desplomar a terra. Inclinada sobre meu, la Dina plorava a llàgrima viva, però no sabia com podia ajudar-me. Ens n’avergonyíem: les noies originàries d’allà complien amb les normes de producció; en canvi, quan nosaltres havíem arribat a la meitat del camp, elles ja ens portaven molt d’avantatge. El més terrible de tot plegat va ser quan em van enviar a munyir la vaca. Em van donar una galleda, però jo no ho havia fet mai i, a més, em feia por d’acostar-me a l’animal.

Una vegada algú va venir de l’estació i ens va portar diaris. Vam llegir que Gómel havia caigut en mans de l’enemic. La Dina i jo ens vam desfer en plors. La presa de Gómel significava que els pares eren morts i que nosaltres aniríem a parar a un orfenat. D’hospicis no volia ni sentir-ne parlar, pensava buscar el meu germà. Però els pares de la Dina van venir a buscar-nos, ens van trobar de pur miracle. El seu pare era metge en cap al poble de Saraktaix, a la regió de Txkàlov^[37]. Dins del recinte de l’hospital, hi havia una petita casa i vam anar a viure-hi. Dormíem en lliteres fetes amb llistons de fusta i matalassos farcits de palla. Les meves trenes llargues, que m’arribaven per sota dels genolls, em martiritzaven. Però no me les podia tallar sense el permís de la mare. Tenia l’esperança que la mare hagués sobreviscut i que finalment em trobaria. A ella li agradaven les meves trenes i em renyaria, si me les tallava.

Un dia…, a trenc d’alba… Aquestes coses només passen als contes… S’ho imagina, al mig d’una guerra? Piquen a la finestra… M’aixeco: és la mare! Em desmaio… De seguida, la mare em va tallar les trenes i em va fregar bé el cap amb un producte per eliminar els polls.

La mare s’havia assabentat que l’escola del pare havia estat evacuada a Novossibirsk i vam fer cap allà. Quan vam arribar a la nostra destinació, vaig reprendre les classes. Al matí, anava a estudiar i, a la tarda, donava un cop de mà a l’hospital. A la ciutat arribaven molts ferits, els transferien des del front fins a la rereguarda. Ens van admetre com a infermeres, a mi em van assignar a la unitat de cirurgia, la més dura. Ens donaven llençols vells que esquinçàvem per fer-ne benes i les enrotllàvem; en acabat, les ficàvem dins de caixes per enviar-les a esterilitzar. Rentàvem les benes usades però, de vegades, ens arribaven en tal estat del front que n’enterràvem cabassos plens al jardí. Estaven xopes de sang i de pus…

Vaig créixer en la família d’una metgessa i abans de la guerra somiava que, un dia, jo també arribaria a ser metgessa. Així que, quan em van assignar com a auxiliar a cirurgia, no em vaig queixar. Les altres noies tenien por, però a mi tant se me’n donava, volia ajudar, sentir-me útil. Tan bon punt acabaven les classes, sortia disparada cap a l’hospital per tal de no fer tard, per arribar-hi a temps. Recordo que més d’una vegada les cames em defalliren. Destapàvem les ferides, les benes estaven totes enganxades… Els ferits cridaven… De vegades em venien nàusees en sentir l’olor de les benes: era una olor forta, però no pas de medicaments, no…, d’alguna cosa desconeguda, asfixiant… La mort… Ja coneixia l’olor de la mort… Entraves en un pavelló: el ferit encara era viu, però ja la senties, aquella olor… Moltes noies se n’anaven, no ho podien suportar. Confeccionaven guants per enviar-los al front, les qui en sabien feien mitja. Però jo no podia marxar de l’hospital: com ho hauria pogut fer, si tots sabien que ma mare era metgessa?

De tota manera, em desfeia en plors quan els ferits morien. A les portes de la mort, cridaven: «Doctor! Doctor! De pressa!». El metge arribava a tot córrer, però no podia fer-hi res: a cirurgia arribaven els ferits greus. Recordo un tinent… Em va demanar una bossa d’aigua calenta. L’hi vaig portar i ell em va aferrar la mà… No la podia enretirar. L’estrenyia contra si. S’agafava a mi amb totes les seves forces. Vaig sentir que el cor se li aturava. Bategava, bategava i després es va aturar…

Durant la guerra vaig aprendre tantes coses… Més que en tota la resta de la meva vida.