«Cap on surt el sol…»

La memòria infantil… A la memòria d’un nen només es queden gravats la por o els bons records…

Casa nostra es trobava prop de l’hospital militar. Quan el van bombardejar, vaig veure com sortien volant de les finestres els ferits amb les seves crosses. El foc es va propagar a casa nostra… La mare va travessar les flames: «Aniré a buscar roba per a les nenes…».

Així va cremar casa nostra… I també la nostra mare… Ens vam precipitar al seu darrere, però la gent mirava de retenir-nos, d’aturar-nos: «Nenes, ja no podeu fer res per la vostra mare». Vam fugir amb tota la resta. Per tot arreu vèiem cadàvers escampats. Ferits que gemegaven de dolor i imploraven ajuda. Però com podíem ajudar-los? Jo tenia onze anys i la meva germana, nou. Ens vam acabar perdent de vista…

Ens vam retrobar a l’orfenat d’Ostróixitski Gorodok, als afores de Minsk. Abans de la guerra, el nostre pare ens havia dut un cop fins allà, al camp de pioners. Era un lloc preciós. Els alemanys l’havien transformat en un hospici. I ens semblava familiar i estrany alhora. Vam passar uns quants dies desfent-nos en plors fins que no ens va quedar ni una llàgrima: ens havíem quedat sense pares, casa nostra havia cremat. Les educadores eren les mateixes que abans, però ara es captenien conforme a les regles alemanyes. Al cap d’un any… Sí, més o menys al cap d’un any…, van començar a seleccionar alguns nens per portar-nos a Alemanya. No els escollien per l’edat, sinó per l’estatura, i jo, per desgràcia, era alta com el pare, mentre que la meva germaneta era petita, com la mare. Van arribar els camions, al voltant hi havia alemanys amb metralletes, a mi em van fer pujar a un, la meva germana cridava i ells la feien fora amb violència, engegaven trets prop dels seus peus per impedir-li que s’atansés a mi. Així ens van separar.

El vagó anava ple de gom a gom…, carregat de nens, ningú tenia més de tretze anys. La primera vegada que vam fer parada va ser a Varsòvia. No ens donaven res per menjar ni per beure. Només, en un moment donat, un vellet va pujar amb les butxaques plenes de fulls enrotllats en què hi havia transcrites les paraules del parenostre en rus, i els va repartir entre tots nosaltres.

Després de Varsòvia, vam viatjar encara dos dies més. Pel que semblava, ens havien portat a una espècie de centre mèdic. Ens van obligar a despullar-nos, nois i noies plegats, i jo plorava de la vergonya. Les nenes volien ajuntar-se a part i els nens també, però ells ens van apinyar en un únic grup i ens van apuntar amb una mànega… L’aigua estava freda… Feia una olor estranya, no l’havia sentit abans, no sé quin desinfectant utilitzaven… No paraven cap atenció a ulls, nassos, orelles; per a ells, només comptava dur a terme aquell tractament sanitari. En acabat, van repartir pantalons i jaquetes de ratlles, una mena de pijames i, per als peus, uns esclops de fusta. Al pit ens van col·locar una placa metàl·lica amb la inscripció OST.

Ens van fer sortir i formar una filera. Em pensava que ens portarien a un altre lloc, potser a un camp de concentració, però darrere meu algú va xiuxiuejar: «Ara ens vendran». Es va apropar un vell alemany que em va escollir a mi i a tres nenes més, va pagar i va assenyalar un carro ple de palla: «Pugeu!».

Ens van portar a una mena de finca…, on hi havia una casa gran, alta, envoltada d’un parc vell. Ens van instal·lar en un cobert: una meitat l’ocupaven dotze gossos; l’altra, nosaltres. Immediatament ens van enviar a treballar al camp. Recollíem les pedres per evitar que les arades i les sembradores s’espatllessin. Havíem d’apilar-les amb cura en un lloc concret. I a causa dels esclops de fusta, els peus se’ns omplien de butllofes. Per menjar ens donaven un pa dolent i llet descremada.

Una de les nenes no ho va suportar i va morir. La van transportar fins al bosc amb un carro tirat per cavalls i la van sepultar directament allà, sota terra, nua. Els esclops de fusta i el pijama de ratlles els van tornar a portar a la finca. Recordo que la nena es deia Òlia.

A la finca hi havia un alemany molt vell que es dedicava a donar menjar als gossos. Xampurrava una mica el rus, tenia un domini força deficient de la llengua, però mirava d’aixecar-nos la moral: «Kinder, Hitler kaputt. Russki kom». De vegades anava al galliner a robar uns quants ous, els ficava dins la gorra i després l’amagava a la caixa d’eines: també treballava com a fuster a la finca. Aleshores agafava la destral entre les mans, feia veure que anava a treballar i, mentrestant, deixava la caixa davant nostre i ens feia un senyal per dir-nos que ens afanyéssim a menjar-nos els ous més de pressa. Ens empassàvem el contingut dels ous i n’enterràvem les closques.

Un dia, dos nois serbis que també treballaven a la finca i eren esclaus com nosaltres ens van cridar per revelar-nos el seu secret. Ens van confessar que tenien un pla: «Cal buscar la manera d’escapar-nos, si no, tots morirem com l’Òlia. Ens enterraran al bosc i tornaran a portar aquí els nostres pijames i esclops». Estàvem espantades, però ens van convèncer. El pla era el següent… Darrere de la finca hi havia un pantà. Un matí ens vam dirigir d’esquitllentes cap allà i, en arribar, vam arrencar a córrer… Vam córrer cap on surt el sol, envers l’est.

A la nit ens vam deixar caure entre els arbustos i ens vam adormir, extenuats. Al matí vam obrir els ulls i al voltant només hi havia silenci. Només sentíem com raucaven les granotes. Ens vam aixecar i ens vam rentar la cara amb la rosada. En acabat, vam reprendre el camí. Només havíem caminat una mica quan vam veure al davant una carretera asfaltada. N’hi havia prou de travessar-la per poder endinsar-nos en un bosc exuberant i bell. La nostra salvació. Un dels nois va arribar fins allà a quatre grapes per examinar la carretera i ens va cridar: «De pressa, correu!». Ens vam llançar cap a la carretera, però en aquell instant vam veure que del bosc sortia a trobar-nos un camió ple d’alemanys amb metralletes. Ens van cerclar i van començar a estovar els nois de valent, a trepitjar-los amb les botes.

Van llançar els seus cadàvers al camió i a mi i una altra nena ens van fer seure al seu costat. Ens van dir: «Aquests ja estan bé, i vosaltres, porques russes, aviat estareu encara millor». Per les nostres plaques sabien que veníem de l’est. Teníem tanta por que ni tan sols ploràvem.

Ens van dur a un camp de concentració. Allí vam veure una pila de nens asseguts sobre la palla i consumits pels polls. La palla l’havien portat dels camps que començaven immediatament després de la tanca de filferro espinós.

Cada matí, amb gran estrèpit, despassaven el pany i el forrellat i entrava un oficial rialler seguit d’una dona guapa, que ens deia en rus:

—Si voleu farinetes, poseu-vos en una filera de dos. Us acompanyarem al menjador…

Els nens ensopegaven, s’empenyien, tots volien farinetes.

La dona es posava a comptar:

—Heu de ser només vint-i-cinc —feia ella—. No us baralleu, la resta haurà d’esperar al torn de demà.

Al principi m’ho creia i corria amb els altres nens, donava empentes, però després vaig començar a tenir por: «Per què no tornen mai els qui acompanyen a menjar farinetes?». A partir d’aleshores vaig començar a arrambar-me a la porta de ferro, al costat de l’entrada, i fins i tot quan ja en quedàvem pocs, la dona no advertia la meva presència. Sempre feia el recompte girant-me l’esquena. Quant de temps es va perllongar, això? No ho sé. Em sembla que…, en aquell lloc vaig perdre la memòria…

Al camp de concentració no vaig veure mai ni un ocell ni un escarabat. Somiava trobar almenys un cuc de terra. Però no n’hi havia…

Un dia vam sentir soroll, crits i trets. Van obrir el forrellat amb un estrèpit eixordador i van entrar dins el barracó els nostres soldats, alhora que cridaven: «Nens!». Ens carregaven a les espatlles i en braços a uns quants de nosaltres a la vegada, perquè érem lleugers com l’aire. Ens besaven, ens abraçaven amb llàgrimes als ulls. Ens van treure fora…

Aleshores vam veure la xemeneia negra del crematori…

Durant unes quantes setmanes ens van curar i alimentar. Em demanaven: «Quants anys tens?». I jo: «Tretze…». «Ah sí? Te’n fèiem vuit». Quan vam agafar una mica de pes, se’ns van emportar, cap on surt el sol.

A casa…