«Em feia por, aquell somni…»
Lena Starovóitova, cinc anys.
Avui: estucadora.
M’ha quedat un somni… Només un…
La mare s’havia posat l’abric verd i les botes, havia embolcallat la meva germaneta de sis mesos amb una manta calenta. I se’n va anar. Jo seia davant de la finestra i esperava que tornés. Tot d’una, veig que escorten pel carrer unes quantes persones i, entre elles, també hi ha la mare i la meva germana. Quan passa per davant de casa nostra, la mare tomba el cap i clava la mirada a la finestra. No sé si em pot veure o no. Un nazi li etziba una culatada amb la seva arma… Tan forta que ella es queda plegada en dos…
Al vespre arriba la meva tia, la germana de la mare… Plora a llàgrima viva, s’estira els cabells i em diu: «Pobre petita òrfena, pobre òrfena». És la primera vegada a la vida que sento dir aquelles paraules…
A la nit somio que la mare encén l’estufa, el foc crema amb vivesa i la meva germaneta plora. La mare em crida… Però jo sóc lluny i no la sento. Em desperto, aterrida: ella em crida, però jo no contesto. Al meu somni la mare plorava… I jo no podia perdonar-me les seves llàgrimes. Aquest somni l’he tingut moltes vegades… Sempre el mateix. De vegades volia tornar-lo a tenir…, però alhora em feia por…
No m’ha quedat res de la mare, ni tan sols una fotografia. Només aquest somni…
No podré tornar-la a veure mai més, enlloc…