«Ell no volia que emprengués el vol…»
Vàssia Saültxenko, vuit anys.
Avui: sociòleg.
Després de la guerra, un somni em va turmentar durant molt de temps…
Somiava el primer alemany que havia assassinat… Un que havia matat, però que no havia arribat a veure mort. Jo volava, i ell mirava d’impedir-m’ho. Prenia altura, volava, volava… Aleshores ell m’encalçava i tots dos ens precipitàvem dins d’una mena de fossa. Jo volia tornar-me a aixecar, posar-me dret… Però ell em destorbava… No volia que emprengués el vol…
El mateix somni…, m’ha perseguit durant dècades…
Aleshores, quan vaig matar aquell alemany…, ja havia vist coses terribles…
Vaig veure com afusellaven el meu avi al carrer i a l’àvia al costat del nostre pou… Davant meu, havien etzibat cops de culata a la mare, directament al cap… Els seus cabells es van tornar tots vermells… Però, quan vaig disparar contra aquell alemany, no hi vaig pensar, en tot això. Ell estava ferit… Volia agafar la seva metralleta, eren les instruccions que ens havien donat. Aleshores jo tenia deu anys, però els partisans m’enviaven ja a missions de combat. Corro fins a ell i veig una pistola que balla davant dels meus ulls. L’alemany estreny l’arma amb les mans i apunta contra la meva cara. Però no és a temps de disparar el primer, sóc jo el qui prem el gallet…
No vaig sentir cap por en matar aquell home… I durant tota la guerra no hi vaig pensar més. De morts en vèiem per tot arreu, hi convivíem a tothora. Fins i tot ja ens havíem acostumat a la seva presència. Només una vegada, em vaig esgarrifar. Vam arribar a un poble que acabaven d’incendiar. L’incendi havia passat al matí i nosaltres érem allà al vespre. Vaig veure el cos d’una dona carbonitzat. Jeia tota negra, només les seves mans eren blanques, mans de dona, vives. Allà, per primera vegada, em vaig esglaiar. Tot i que tenia unes ganes enormes de cridar, no sé com vaig aconseguir contenir-me.
No, jo no tenia res de nen. No recordo haver-ne estat mai un. Tot i que… Els morts no m’espantaven gens ni mica, però em feia basarda, a la nit, travessar un cementiri. Els morts que jeien a terra no m’acoquinaven, però els qui eren sota terra, sí. És una por infantil…, que m’ha quedat. Tot i que…, em penso que als nens no els fa por res.
Vam alliberar Bielorússia… Per tot arreu hi havia escampats cadàvers d’alemanys. Recuperàvem els nostres i els enterràvem en fosses comunes, però els altres es quedaven durant molt de temps tirats tal qual, sobretot a l’hivern. Els nens corrien als camps per veure els morts… I a quatre passes, allà mateix, continuaven jugant «a la guerra» o «a cosacs i a bandolers».
Em va esbalair la primera vegada que vaig somiar l’alemany assassinat… Em va agafar d’improvís…
Aquest somni m’ha perseguit durant dècades…
Tinc un fill que ja és adult. Quan era petit, em turmentava la simple idea d’intentar explicar-li la guerra… Ell em feia un munt de preguntes, i jo sempre les defugia, esquerp. M’agradava llegir-li contes. Volia que tingués una infància autèntica. Ara ja és gran, però continuo sense tenir ganes de parlar-li de la guerra. Un dia, potser li parlaré del meu somni. Potser… No n’estic segur…
Destruiria el seu món. Un món sense guerra… Les persones que no han vist mai un home matar un altre home són persones completament diferents…