«Em demanes que et mati…»

L’hivern del 41… Hi he pensat tantes vegades… Van ser els últims dies de la meva infantesa…

Durant les vacances d’hivern, tota la nostra escola va jugar a la guerra. Primer ens havien donat preparació militar, fabricàvem fusells de fusta, cosíem roba de camuflatge i uniformes per als infermers. Els caps de l’exèrcit van arribar a bord de biplans Polikarpov. Era tan emocionant!

Al juny, damunt els nostres caps, ja hi sobrevolaven avions alemanys dels quals saltaven espies en paracaigudes. Eren joves d’entre vint-i-dos i vint-i-sis anys que vestien jaquetes grises de quadres i anaven tocats amb gorres. Amb els adults vam capturar-ne uns quants i els vam entregar al soviet rural. N’estàvem molt orgullosos, de participar en operacions militars, unes operacions que l’hivern abans havien estat un simple joc. Però aviat en van aparèixer d’altres… Aquests no duien jaquetes de quadres ni gorres, sinó uniformes verds, mànigues arromangades i botes de canya alta i talons ferrats; a l’esquena, motxilles de pell de vedella; al costat, caixes allargades amb caretes antigàs i metralletes penjades en bandolera. Robustos, ben saciats. Cantaven a plens pulmons: «Zwei Monate, Moskvà kaputt!». El pare em va explicar que «Zwei Monate» volia dir «dos mesos»… Dos mesos? Només? Aquella guerra no s’assemblava gens a la del joc al qual feia temps que jugàvem i que tant m’agradava.

Els primers dies, els alemanys no es van aturar al nostre poble, Malévitxi. Es dirigien cap a l’estació de Jlobin, on el pare treballava. Però ell ja no hi anava, a l’estació, esperava que d’un moment a l’altre apareguessin les nostres tropes i repel·lissin els alemanys a l’altra banda de la frontera. Crèiem el pare i també esperàvem els nostres soldats. Els esperàvem dia rere dia. Però ells…, els nostres soldats…, jeien gairebé pertot arreu: a les carreteres, dins el bosc, a les rases, als camps, als horts…, a les torberes… Jeien morts. Al costat dels seus fusells. De les granades. Feia xafogor i les altes temperatures els inflaven els cossos. Cada dia semblava que n’hi havia més. Un exèrcit sencer. Ningú no els enterrava…

El pare va enganxar el cavall i ens en vam anar al camp. Vam començar a recollir els morts… A cavar fosses. Els vam dipositar en fileres d’entre deu i dotze… La meva cartera anava plena de documents. Per les adreces recordo que eren persones procedents de la regió de Kúibixev, de la ciutat de Uliànovsk.

Al cap d’uns dies vaig trobar el pare mort, als afores del poble, i també el meu millor amic, en Vàssia Xevtsov, que tenia catorze anys. A en Vàssia l’havien travessat tres cops amb una baioneta. Aquell dia havien anat a recollir morts sense mi…

Vaig anar amb l’avi a aquell lloc… Va començar un bombardeig… Al meu pare no vam aconseguir donar-li sepultura… Després del bombardeig no vam trobar cap resta seva. Ni rastre. Vam plantar una creu al cementiri, i prou. Només una creu. I sota ella, vam enterrar-hi el seu vestit de festa…

Una setmana més tard ja no es podien recollir els soldats… Era impossible aixecar-los… L’aigua xipollejava sota les seves jaquetes… Vam recuperar els seus fusells. I les cartilles militars.

L’avi va resultar mort durant un bombardeig…

Com m’ho manegaria tot sol i com m’ho faria per viure? Sense el pare… Sense l’avi… La mare no deixava de plorar. Què podíem fer amb les armes que havíem recuperat i enterrat en un lloc segur? A qui les entregaríem, ara? No tenia ningú a qui pogués demanar consell. La mare plorava…

A l’hivern me les vaig enginyar per contactar amb combatents de la resistència. Es van posar ben contents amb el meu regal. Van fer arribar els fusells als partisans…

Al cap d’un temps…, ja no recordo quant…, potser tres o quatre mesos… Recordo que un dia, al camp, vaig collir patates gelades de l’any anterior. Xop i afamat, torno a casa, però en porto un cubell ple. Tan bon punt em descalço i em trec els esclops tot molls, sento cops a la trapa del soterrani on vivíem. Una veu va preguntar: «Que hi ha en Baikatxov aquí?». Quan trec el cap per la trapa, un destacament m’ordena que surti. Amb les presses, agafo la budiónovka en lloc de la gorra d’hivern amb orelleres, cosa que em va valdre que em ventessin una fuetada a l’acte.

Prop del soterrani hi havia tres cavalls muntats per alemanys i Polizei. Un Polizei va descavalcar, em va posar una corretja al voltant del coll i em va lligar a la sella. La mare li va implorar: «Deixi’m que almenys li doni menjar». Mentre ella baixava al soterrani per anar a buscar la coca que havia fet amb les patates gelades, ells van fuetejar els cavalls i van emprendre el trot sense esperar ni un instant. Em van dur així, estirant la corretja, cinc quilòmetres pel cap baix, fins al poble de Vessioli.

Al primer interrogatori, l’oficial nazi em va formular preguntes senzilles: nom, cognom, data de naixement…, qui era el meu pare i la meva mare? L’intèrpret era un jove Polizei. Al final de l’interrogatori, em va dir: «Ara aniràs i netejaràs la sala de tortures. Fixa’t bé en el banc que hi ha allà…». Em van donar una galleda d’aigua, una escombra, un drap, i m’hi van dur…

Hi vaig descobrir un escenari aterridor: enmig de la cambra, un banc llarg amb unes corretges fixades. N’hi havia tres: una per al coll, una altra per a la cintura i, l’última, per als peus. En un racó, pals gruixuts de fusta de bedoll i una galleda d’aigua; l’aigua era vermella. A terra, tot de bassals de sang…, d’orina…, d’excrements…

Hi vaig vessar cubells plens d’aigua! Però, de tota manera, el drap amb què netejava continuava tot vermell.

L’endemà, l’oficial em va fer cridar:

—On són les armes? Amb quins membres de la resistència estàs en contacte? Quina missió t’han assignat? —Una corrua de preguntes se succeïa.

El que és jo, deia que no en sabia res, que era massa petit, que anava al camp per collir patates gelades, i no pas fusells.

—Fica’l al soterrani —va ordenar l’oficial a un soldat.

Em va conduir al soterrani, que era ple d’aigua freda. Però abans em van mostrar el cos d’un partisà que acabaven de treure a rossegons d’allà. No havia suportat la tortura i…, s’havia ofegat… Ara jeia a terra…

L’aigua m’arribava al coll… Em sentia els batecs del cor, les pulsacions a les venes, i em feia la impressió que la meva sang escalfava l’aigua que hi havia al meu voltant. M’assaltava aquest pensament: «Que no em desmaï, que no m’ofegui, que no m’ennuegui».

A l’interrogatori successiu: m’arramben el canó de la pistola contra l’orella. Se sent un tret: un tauló de fusta s’estella. Han disparat contra el terra! Em colpegen el coll amb un pal. Caic… Eixarrancat damunt meu, hi ha un cos gros i feixuc que put a embotit i aiguardent casolà. Em vénen arcades, però no tinc res per vomitar. Escolto: «Ara lleparàs amb la llengua tot el que has deixat a terra… Amb la llengua, entesos? Ho has entès, cagalló comunista?».

A la cambra no podia aclucar l’ull, però m’esvania del dolor. De vegades em semblava que era a l’escola, en filera, i que la mestra, la Liubov Ivànovna Laixkévitx, deia: «La tardor vinent fareu cinquè, però ara us dic adéu, nois i noies. Durant l’estiu us fareu grans i en Vàssia Baikatxov, que ara és el més petit, serà més gran que tota la resta». I la Liubov Ivànovna somreia…

O bé em veia amb el pare al camp, anàvem a buscar els cossos dels nostres soldats morts. El pare caminava davant meu, i jo veia, sota un pi, un home… La cosa anava d’aquesta manera… No era un home sencer, sinó les seves restes… Així era els primers dies. Ell em demanava: «Fillet, no tinc cames ni braços; sisplau, mata’m…». Algú havia fet a temps d’aplicar-li torniquets, però no d’emportar-se’l… Espaordit, vaig fugir, cames ajudeu-me… Cridava el pare…

El vell que jeia al meu costat a la cambra em va despertar:

—No cridis, fillet.

—I què crido?

—Em demanes que et mati…

S’han escolat dècades i encara me’n faig creus: de debò estic viu? Aquest sentiment no m’abandona mai…