«Com que s’ha mort, si avui no han disparat?»

De la guerra, només en parlava amb la mare… La persona que més m’estimo.

Al poble en què el nostre destacament de partisans estava acantonat, hi va morir un vell. Justament el qui m’allotjava a casa seva. Quan l’enterràvem, un nen de set anys va venir a preguntar-nos:

—Per què l’avi jau sobre la taula?

Li van contestar:

—El teu avi és mort.

El noi es va quedar d’una peça:

—Però, com que s’ha mort, si avui no han disparat?

El nen tenia set anys, però des de feia almenys dos sentia repetir que les persones morien quan algú disparava contra elles.

Se’m va quedar gravat…

He començat el meu relat parlant del destacament de partisans, però, de fet, no vaig anar a parar allí de seguida, sinó al final del segon any de guerra. M’he deixat de dir-li que la mare i jo vam arribar a Minsk una setmana abans de la guerra, quan ella em va acompanyar al camp per a pioners dels voltants de la ciutat…

Al camp de pioners, entonàvem cançons, com ara: «Si demà esclata la guerra», «Tres tanquistes», «Per muntanyes i valls»… Aquesta última era la preferida del meu pare, la cantava sovint… Aleshores s’acabava d’estrenar la pel·lícula Els fills del capità Grant i m’havia agradat la cançoneta del film: «Au, vent alegre, canta’ns una cançó…». I les notes d’aquesta melodia sempre m’acompanyaven mentre feia gimnàstica.

Aquell dia no hi va haver classe de gimnàstica. Els avions brunzien sobre els nostres caps… Vaig alçar els ulls i vaig veure com se separaven dels avions uns puntets negres, encara no sabíem res de les bombes. Al costat del camp de pioners, hi havia una via fèrria i la vaig vorejar a peu per arribar fins a Minsk. El meu pla era senzill: no gaire lluny de la Facultat de Medicina on treballava la mare hi havia una estació de tren, així que, si seguia les vies, arribaria fins on ella era. Vaig oferir a un nen que vivia prop de l’estació que vingués amb mi. Era molt més petit que jo, no feia res més que plorar i anava molt a poc a poc, mentre que a mi m’agradava caminar a pas lleuger. Amb el pare havia explorat tots els voltants de la nostra estimada Leningrad. Per descomptat, jo m’empipava… De tota manera ens les vam manegar per arribar fins a l’estació de Minsk, vam arribar junts al Pont Occidental: allí ens va enxampar un bombardeig i el vaig perdre.

A la Facultat de Medicina, la mare no hi era. A la vora, hi vivia el professor Golub, amb qui la mare treballava. Vaig trobar el seu apartament, però era buit. Al cap de molts anys, vaig esbrinar què havia passat: tan bon punt havien començat a caure bombes sobre la ciutat, la mare havia demanat un bitllet per al primer cotxe que passés i se’n va anar a buscar-me a Ratomka. Quan va arribar, va veure el camp destruït…

Tothom fugia de la ciutat. Vaig sospesar que Leningrad es trobava més lluny que Moscou —a Leningrad hi tenia el pare, però devia haver marxat al front—; que les meves ties vivien a Moscou i que elles no se n’anirien per res del món. No marxarien, perquè vivien a Moscou…, a la nostra capital… Durant el trajecte em vaig unir a una dona que anava amb una nena. La dona no em coneixia, però havia entès que jo estava sol, sense res de res, i que tenia gana. Em va convidar: «Vine a casa nostra, menjarem tots plegats».

Recordo que aleshores vaig menjar ceba amb cansalada per primera vegada a la vida. Al principi vaig fer ganyotes, però després ho vaig devorar tot. Quan començava un bombardeig, sempre seguia ben de prop aquesta dona amb la seva filla. Una tarda vam escollir una rasa i ens hi vam instal·lar per descansar. Ens bombardejaven sense treva. La dona va mirar enrere i va deixar anar un crit… Jo també vaig aixecar els ulls i vaig mirar en la mateixa direcció. Aleshores ho vaig veure: un avió volava rasant i de la cabina, prop del motor, en saltaven guspires. I, al llarg de la carretera, en la direcció d’aquelles guspires, s’alçava un núvol de polseguera. Instintivament em vaig llançar al fons de la rasa. Sobre els nostres caps van ressonar ràfegues de metralletes i després l’avió es va allunyar. Quan em vaig tornar a aixecar, vaig veure que la dona jeia sobre el pendent i que, en lloc de cara, només hi tenia una pasterada ensangonada. Aleshores em vaig espantar de debò i, després de sortir de la rasa, vaig fugir cames ajudeu-me. D’aleshores ençà, fins al dia d’avui, no ha deixat de turmentar-me una pregunta: què se’n deu haver fet, d’aquella nena? No la vaig tornar a veure…

Vaig arribar a un poble… Pel carrer, sota els arbres, jeien alemanys, estaven escampats pertot. Així va ser com vaig veure els primers alemanys…

Als habitants del poble els feien fora de casa seva i els obligaven a transportar aigua en grans cubells que els infermers alemanys escalfaven al foc. Al matí van carregar els ferits als camions i van fer pujar un o dos nens a cada vehicle. Ens van donar cantimplores amb aigua i ens van indicar com ho havíem de fer per ajudar els ferits: a un li havíem d’estendre un mocador xop sobre el front; a un altre, humitejar-li els llavis. Quan un ferit demanava: «Wasser… Wasser…», li atansàvem als llavis la cantimplora, alhora que ens tremolava tot el cos. No sé definir el sentiment que vaig experimentar aleshores. Repugnància? No. Odi? Tampoc. Era una amalgama de sentiments. A la qual s’afegia també la compassió… L’odi és un sentiment que es forma, no és una qualitat innata a l’home. A l’escola ens havien ensenyat a fer el bé i a estimar els nostres congèneres. Vaig tocar el dos una altra vegada… Quan el primer alemany em va colpejar, no vaig experimentar dolor, sinó una sensació ben diferent. Com gosa tocar-me un pèl? Quin dret té a fer-me una cosa semblant? Em sentia astorat.

De nou vaig tornar a Minsk.

Vaig fer amistat amb en Kim, ens havíem conegut pel carrer. Quan li vaig preguntar: «Amb qui vius?», va respondre: «Amb ningú».

Vaig entendre que ell també estava perdut i li vaig proposar de viure junts.

«Entesos», va dir, tot content, perquè no tenia cap lloc on estar-se.

Jo vivia a l’apartament abandonat del professor Golub.

Un dia en Kim i jo vam trobar al carrer un nen una mica més gran que nosaltres que duia una caixa d’enllustrador. Vam escoltar atentament les seves indicacions sobre la caixa que calia aconseguir i sobre com es fabricava el betum per a les sabates. Per al betum, calia anar a buscar sutge, que abundava a la ciutat, i després barrejar-lo amb un líquid oliós. En definitiva, vam preparar una barreja pestilent que, tanmateix, era de color negre i que, untada amb cura, fins i tot deixava el calçat brillant.

Un dia se’m va apropar un alemany i va col·locar el peu sobre la caixa. Tenia les botes enfangades i, a més, el fang era de molts dies enrere i estava tot ressec. Com que ja me les havia vist amb calçat en condicions semblants, havia aconseguit un raspall especial amb què poder gratar el fang per després poder untar-hi el betum en una segona passada. Vaig agafar el raspall i el vaig fregar enèrgicament un parell de vegades, però a ell no li va agradar gens, això, així que va clavar una puntada de peu a la caixa i després me’n va etzibar una altra a la cara…

Ningú no m’havia pegat abans, mai de la vida. Entre els nois sí que ens barallàvem sovint a les escoles de Leningrad, però això no compta. Fins aleshores cap adult no m’havia pegat.

En Kim em va veure l’expressió del rostre i em va cridar: «No t’atreveixis a mirar-lo amb aquesta cara! No t’atreveixis…, si no vols que et mati…».

Per primera vegada vam ensopegar al carrer amb persones que duien distintius grocs cosits als abrics o a les jaquetes. I vam sentir parlar del gueto… Tots xiuxiuejaven aquesta paraula… En Kim era un noi jueu, però s’havia pelat al zero i vam decidir dir que era tàtar. Però quan els cabells li creixessin, arrissats i negres, qui el prendria per un tàtar? Em preocupava el meu amic, a la nit em despertava sobresaltat, veia que al cap li creixien els rissos i no podia aclucar l’ull: m’havia d’inventar alguna cosa perquè en Kim no fos deportat al gueto.

Vam trobar una maquineta d’afaitar i li vaig deixar la closca ben llisa. Ja començaven les gelades i a l’hivern no tenia cap sentit llustrar sabates. Teníem un pla nou. El comandament alemany havia condicionat a la ciutat un hotel per als oficials de pas. Arribaven carregats de motxilles i maletes, però l’hotel quedava força lluny. De miracle, vam aconseguir trobar un trineu gran i teníem controlades les arribades a l’estació. Quan el tren feia parada, carregàvem l’equipatge de dues o tres persones al trineu i travessàvem tota la ciutat. A canvi, ens donaven pa o cigarrets, però els cigarrets, al mercat, es podien baratar per qualsevol menjar.

Aquell dia, quan van detenir en Kim, el tren va arribar amb molt retard, a nit closa. Estàvem completament congelats, però no podíem sortir de l’estació, ja havien decretat el toc de queda. Ens havien fet fora de l’edifici i esperàvem al carrer. Finalment, el tren va arribar, vam carregar el trineu i vam emprendre el camí. Ens apressem, les corretges ens estripen les espatlles, però ells no deixen de pressionar-nos: «Schnell! Schnell!». Com que no podíem anar tan de pressa com ells volien, ens estovaven de valent.

Vam deixar l’equipatge a l’hotel i esperàvem que ens donessin alguna cosa. Un ens va deixar anar: «Foteu el camp». Va empènyer en Kim i la gorra li va caure del cap. Aleshores es van posar a cridar: «Jude!». I se’l van endur…

Al cap d’alguns dies, vaig assabentar-me que en Kim era al gueto… Hi vaig anar… Durant dies sencers vaig esperar als voltants… El vaig distingir unes quantes vegades darrere del filat espinós. Li vaig portar pa, patates i una pastanaga. Quan el sentinella girava cua, ell anava fins al racó i jo li llançava una patata. En Kim apareixia, la recollia…

Jo vivia a uns quants quilòmetres del gueto i cada nit la gent d’allà cridava tant que se’ls sentia a través de tota la ciutat. En despertar-me, em preguntava si en Kim encara era viu. Què puc fer jo, per salvar-lo? Després de l’enèsim pogrom, vaig tornar al lloc convingut i, amb senyals, em van fer entendre que en Kim ja no hi era.

Em sentia tan infeliç… Però jo continuava esperant…

Un matí van picar a la porta de casa meva. Em vaig aixecar d’un salt, perquè em va assaltar la idea que podia ser en Kim. Però no era ell. El qui m’havia despertat era un nen del pis de sota, que em va dir: «Surt al carrer amb mi. Hi ha morts escampats per terra. Anem a buscar el meu pare». Vam sortir, gairebé ja s’havia aixecat el toc de queda, però no hi havia vianants. El carrer estava cobert d’una neu fina que empolvorava els cadàvers dels presoners de guerra soviètics. Cada quinze o vint passes te’n trobaves un. A la nit els havien caçat, per tota la ciutat, i als qui havien quedat enrere els havien engegat un tret a la nuca. Jeien tots de bocaterrosa.

El nen no podia tocar-los, tenia por de descobrir que el seu pare també hi era. I aleshores em vaig adonar, vés a saber per què, que la mort no em feia gens de por. En certa manera m’hi havia acostumat. Jo girava els morts i ell mirava a cadascun d’ells a la cara. Vam recórrer així tot el carrer…

Des d’aleshores…, ja no em queden llàgrimes per vessar… No en tinc més, ni tan sols quan hauria de tenir-les. Ja no sé plorar. Durant tota la guerra només vaig plorar un cop. Va ser quan va morir la Nataixa, la nostra infermera partisana. S’estimava la poesia, igual que jo. I les roses, que a mi també m’agradaven molt. A l’estiu li duia rams de roses salvatges.

Una vegada em va preguntar: «Fins a quin curs havies estudiat abans de la guerra?». «Fins a quart…». «Quan la guerra acabi, aniràs a l’Acadèmia militar Suvórov?».

Abans de la guerra m’agradava l’uniforme militar del pare, jo també hauria volgut portar un fusell com ell. Però li vaig dir que no, que no volia ser militar.

Morta, jeia sobre les branques de pi, prop d’una tenda, i jo seia a la vora i plorava. Era la primera vegada que plorava un mort.

… Vaig retrobar la mare… Quan ens vam tornar a veure, ella em mirava de fit a fit, no m’amanyagava i no deixava de repetir: «Ets tu? De debò que ets tu?».

Van haver de passar encara molts dies abans que poguéssim parlar de la guerra l’un amb l’altre…