«De debò érem nens…? Tots érem ja homes i dones…»
Víktor Lesxinski, sis anys.
Avui: director d’un institut tècnic d’eficiència energètica.
Hi havia anat de visita. La meva tia m’havia convidat a passar l’estiu amb ella…
Nosaltres vivíem a Bíkhov i la tia vivia al poble de Kommuna, prop de Bíkhov. Al centre del poble hi havia una casa molt llarga, una residència comunal on s’allotjava una vintena de famílies. És tot el que recordo.
Deien: «Ha esclatat la guerra!». Havia de tornar a casa dels pares. Però la tia no deixava que me n’anés:
—Quan la guerra s’acabi, aleshores marxaràs.
—I s’acabarà aviat?
—És clar que sí, aviat.
Al cap de poc temps, van arribar a peu també els pares. Van dir: «Els alemanys han pres Bíkhov. La gent ha fugit a altres pobles». Ens vam quedar a viure a casa de la tia.
A l’hivern, els partisans van passar per la nostra khata… Els vaig demanar un fusell. Eren nebots de la mare; és a dir, els meus cosins. Van riure a pler i me’l van deixar tenir a les mans. Era pesat.
A la khata, sempre hi surava l’olor de cuir i cola calenta. El pare fabricava botes per als partisans. Li demanava que me’n fes un parell també a mi. Em deia que havia de tenir paciència, perquè tenia molta feina, i recordo que jo havia mirat de fer-li entendre que en tenia prou amb unes botes petites, perquè els meus peus també ho eren. Em va prometre que me’n faria unes…
L’últim record que conservo del pare és de quan el conduïen pel carrer cap a un camió mentre li clavaven porrades al cap…
… La guerra es va acabar. Havíem perdut el pare i la casa. Tenia onze anys i era el més gran de la família. A part de mi, hi havia un germanet i una germaneta més petits. La mare va demanar un crèdit. Vam comprar una khata atrotinada. El sostre estava en tan mal estat que, quan plovia, no teníem on poder arrecerar-nos. L’aigua entrava pertot arreu. Amb onze anys vaig muntar tot sol les finestres i vaig recobrir el sostre amb palla. Vaig construir també un cobert…
Com?
El primer tronc el vaig transportar i ajustar tot sol i amb el segon la mare em va donar un cop de mà. Però, malgrat que suméssim les nostres forces, la mare i jo no podíem aixecar-los més amunt. Aleshores vaig fer el següent: vaig desbastar el tronc a terra i vaig afilar els extrems a l’espera que l’endemà passessin les dones que anaven a treballar als camps. Al matí totes juntes agafarien el tronc i l’aixecarien en un tres i no res; aleshores jo l’afilaria una mica més i el fixaria. En desbastaria un altre abans del vespre i, quan elles tornessin de la feina, aixecarien també aquell… I així creixeria el meu petit mur…
Al poble hi havia setanta cases i només dos homes havien tornat del front. Un d’ells amb crosses. «Petit, petit meu!», em compadia la mare. Jo anava tan cansat que m’adormia en qualsevol lloc.
Però de debò érem nens? Amb deu i onze anys tots érem ja homes i dones…