«No cremis, caseta, no cremis…!»

Hi ha fragments de records que em tornen… Molt nítidament, de vegades…

L’arribada dels alemanys amb les seves motos… Tots i cadascun d’ells portaven un cubell i feien un soroll eixordador, amb aquests cubells. I nosaltres ens vam amagar… Tenia dos germanets: un de quatre anys i un altre de dos. Ens vam amagar sota el llit i ens hi vam quedar tot el dia. Fins que el soroll va cessar…

Em sorprenia d’allò més que el jove oficial nazi que s’havia instal·lat a casa nostra portés ulleres. Em pensava que només els mestres d’escola les portaven. Ocupava, amb un altre oficial ordenança, la meitat de la casa, i nosaltres, l’altra. El meu germà, el més petit, es va refredar i tossia molt fort. Va agafar unes febres altes, tot ell cremava i no deixava de plorar a la nit. Un matí, l’oficial es va presentar a la nostra meitat de casa i va dir a la mare que si el Kind continuava plorant i no el deixava dormir a les nits, «pum, pum». I va assenyalar la seva pistola. A la nit, tan bon punt el meu germanet es posava a estossegar o a plorar, la mare l’embolcallava amb una manta i corria al carrer, on el bressolava fins que s’adormia o es calmava. Pum, pum…!

Ens ho van prendre tot, ens moríem de gana. No teníem accés a la cuina: només era per a ells. Un dia, el meu germà petit va sentir l’olor i va sortint gatejant seguint-ne el rastre. Cada dia preparaven una sopa de pèsols que deixava anar una olor molt forta. Al cap de cinc minuts vam sentir el meu germà cridar, era un crit esgarrifós. Li havien abocat aigua bullent al damunt perquè havia demanat menjar. Tenia tanta gana que havia anat a dir-li, a la mare: «I si cuinem el meu aneguet?». Aquell aneguet era la seva joguina favorita. No el deixava a ningú, dormia amb ell.

Les nostres converses de nens…

Sèiem i discutíem: si cacéssim un ratolí (durant la guerra, n’hi havia un fotimer, tant fora com dins la casa), ens el podríem menjar? I les mallerengues, es mengen? I les garses? Per què la mare no fa sopa amb uns escarabats ben grossos?

No deixàvem que les patates creixessin tranquil·lament, ficàvem les mans dins la terra i ens passàvem l’estona mirant-les: ja s’han fet grans o encara són petites? Tot semblava créixer tan a poc a poc: el blat, els gira-sols…

L’últim dia… Just abans de la retirada, els alemanys van calar foc a casa nostra. Immòbil, la mare mirava les flames i cap llàgrima no li corria galtes avall. Nosaltres tres, en canvi, corríem i cridàvem: «Caseta, no cremis! Caseta, no cremis!».

No vam tenir temps de treure res de la casa, només vaig aconseguir agafar el meu sil·labari. El vaig guardar curosament durant tota la guerra, el vaig conservar. Dormia amb ell, sempre era sota el meu coixí. Tenia tantes ganes d’aprendre! Més tard, l’any 44, quan vaig començar el primer curs de primària, el meu era l’únic llibre per a tretze alumnes. Per a tota la classe…

Encara recordo el primer concert que van fer a l’escola després de la guerra. De quina manera vam cantar i ballar… Jo no deixava de fer picar les palmes de les mans… Aplaudia sense parar… Estava tota contenta fins que un noi va pujar a l’escenari per recitar una poesia. Declamava amb veu forta. Era un poema llarg, però jo només sentia una paraula: «guerra». Vaig mirar al meu voltant: tothom feia un posat tranquil. Però, a mi, em va envair la por: la guerra acaba de concloure i ja en comença una de nova? No podia ni escoltar-la, aquesta paraula. Me’n vaig anar de la festa cap a casa. Hi vaig arribar corrent, la mare està preparant alguna cosa de menjar a la cuina: aleshores és que no hi ha cap guerra. Torno a l’escola, a la festa. I una altra vegada aplaudeixo calorosament.

El nostre pare no va tornar de la guerra. La mare va rebre un paperet que deia que havia desaparegut. Quan la mare marxava a la feina, tots tres esclafíem el plor, perquè el pare ja no hi era. Vam remenar tota la casa buscant aquell paperet en què es parlava del pare. Pensàvem: allà no diu que sigui mort, només que està desaparegut. Aquest paper l’estriparíem i n’arribaria un altre en què ens explicarien on era el pare. Però no el vam trobar, aquest paper. Quan la mare va tornar de la feina, no comprenia com podia haver-hi aquell desordre a casa. Em va preguntar: «Què hi heu fet, aquí?». El meu germà petit va respondre en lloc meu: «Buscàvem el pare…».

Abans de la guerra, m’agradava quan el pare ens contava contes, en sabia molts i els explicava bé. Després de la guerra no n’he volgut llegir cap més…