«A la nit obriré la finestra… I llançaré els fulls al vent…»

Vaig veure un àngel…

Se’m va aparèixer… Em va visitar en somnis, quan ens portaven a Alemanya. Al vagó… No es veia res, ni un petit estel, ni tan sols un trosset de cel. Però ell va venir…

No li faig por? I les meves paraules…? Perquè…, de vegades sento veus; veig un àngel… Quan em poso a explicar-ho, hi ha gent que no em vol escoltar fins al final. Els faig por. No rebo gaires invitacions. Ni tan sols per a les festes. Fins i tot m’ignoren els veïns. No faig res més que contar-ho, contar-ho… Que potser m’he fet vella? Si començo, ja no puc parar…

Començaré des del principi… El primer any de guerra el vaig viure amb la mare i el pare. Llaurava i conreava… Segava i desgranava. Tot ho donàvem als alemanys: cereals, patates, pèsols. A la tardor arribaven a cavall. Anaven per les cases i recol·lectaven…, com es deia, allò? He oblidat la paraula. Era una mena d’impost. Els acompanyaven també els nostres Polizei, els coneixíem a tots. Venien dels pobles del costat. I així vivíem. Es pot dir que ens hi havíem acostumat. Ens deien que Hitler era ja a les portes de Moscou. I de Stalingrad.

A la nit venien els partisans…, i ells explicaven tot el contrari, deien que Stalin per res del món lliuraria Moscou. Ni Stalingrad…

I vivíem, malgrat tot… Llauràvem i conreàvem… Els dies de festa o quan no treballàvem, fèiem balls. Al carrer. Al so de l’acordió.

Recordo el que va passar el Diumenge de Rams… Havíem collit unes branques i havíem anat a l’església. Ens havíem reunit fora, esperàvem l’acordionista. I en aquell moment els alemanys van arribar. Amb unes camionetes cobertes, amb gossos llop. Ens van envoltar i ens van ordenar que pugéssim, empenyent-nos amb les culates dels fusells. Hi havia qui plorava, hi havia qui cridava… Mentre els nostres pares corrien fins on érem, nosaltres ja havíem anat a parar dins les camionetes, sota la tela de lona. No gaire lluny hi havia una estació de tren, on ens van portar. Els vagons buits ja estaven preparats. Un Polizei em va empènyer dins el vagó. Vaig intentar desempallegar-me’n. Em va retòrcer la trena amb la mà: «No cridis, idiota! El Führer us alliberarà de Stalin!».

—I què se’n farà, de nosaltres, en una terra estrangera?

Abans ja havien mirat de persuadir-nos amb propaganda que, si anàvem a Alemanya, ens esperava una vida magnífica.

—Ajudareu el poble alemany a derrotar el bolxevisme.

—Vull tornar amb la mare.

—Viuràs en una casa amb el sostre de teules i menjaràs bombons de xocolata.

—Vull tornar amb la mare…

Oh, si hom pogués conèixer per endavant el seu destí, ningú no sobreviuria fins l’endemà.

Ens van carregar dins els vagons i vam marxar. Vam viatjar molt de temps, però no podria dir quant. Al meu vagó tots érem de la regió de Vítebsk. De diferents pobles. Tots eren joves o gairebé nens, com jo. Em van preguntar:

—I com has vingut a parar aquí?

—Havia anat al ball…

Em vaig desmaiar de la gana i la por. Jeia sobre el terra, amb els ulls tancats. I aquesta va ser la primera vegada que vaig veure l’àngel… Era un àngel petitó, amb unes ales minúscules. Com d’ocell. Vaig comprendre que volia salvar-me. «Com s’ho farà, per salvar-me», vaig pensar, «si és tan petit?». Aquesta va ser la primera vegada que el vaig veure…

La set… Ens turmentava la set, teníem tota l’estona la necessitat de beure. A l’interior del vagó teníem tanta sensació de sequedat a la gola i estàvem tan assedegats que la llengua se’ns sortia de la boca i de cap manera podíem tornar a ficar-la dins. De dia viatjàvem amb la llengua fora i la boca oberta. A la nit, ens sentíem una mica més alleujats.

No ho oblidaré mai… No ho oblidaré mentre visqui…

En un racó del vagó hi havia cubells que fèiem servir per a fer les nostres necessitats. Les petites. I una nena…, s’hi va atansar a rossegons, fins a aquells cubells, en va agafar un amb les mans, se’l va dur a la boca i es va posar a beure. Bevia fent glops llargs… Després va vomitar… Quan va acabar, es va arrossegar de nou cap al cubell… I una altra vegada es va posar a buidar el pap…

Ai, si hom pogués conèixer per endavant el seu destí…

Recordo la ciutat de Magdeburg… Allí ens van pelar al zero i empastifar el cos amb una substància blanca. Contra les malalties. El cos ens cremava, a causa d’aquesta substància, d’aquest ungüent, i el sentíem en flames. La pell ens queia… Déu meu! Jo no volia viure… Ja no m’inspirava llàstima ningú: ni jo mateixa, ni la mare, ni el pare. Quan alçava els ulls, els veia pertot. Amb els seus gossos. I aquests gossos tenien uns ulls esgarrifosos. Els gossos no miren mai directament als ulls d’una persona, desvien la mirada, però aquests sí que ho feien. Ens miraven fixament als ulls… Jo no volia viure… Amb mi viatjava una noia que coneixia, no sé com havia passat, però l’havien agafat juntament amb la seva mare. Potser la mare havia saltat, darrere seu, dins el camió… No ho sé…

No ho oblidaré mai… No ho oblidaré mentre visqui…

Aquesta nena plorava perquè, quan ens havien dut a empentes cap a la desinfecció, havia perdut la mare. La seva mare era jove…, una dona bella… Havíem fet tot el viatge en la foscor: ningú no obria mai les portes, estàvem tancats dins de vagons de mercaderies sense finestres. La nena havia estat tot el trajecte sense veure la mare. Durant un mes sencer. Plorava i una vella, ella també amb el cap rasurat, allarga la mà envers ella perquè vol amanyagar-la. La nena fuig de la dona, però ella la crida: «Filla meva…». I només per la veu pot esbrinar que és la seva mare.

Ai, si es pogués conèixer…

Estàvem sempre famolencs. Jo no recordava on era ni on em portaven. Noms de llocs, de persones… La fam ens convertia en somnàmbuls…

Recordo haver arrossegat caixes a una oficina on es fabricaven cartutxos i pólvora. Pertot se sentia l’olor de mistos. L’olor de fum… De fum, no n’hi havia, però se’n sentia l’olor…

Recordo que munyia les vaques de qualsevol Bauer. Que tallava llenya… Durant dotze hores al dia…

Per menjar ens donaven peles de patates i naps i, per beure, te amb sacarina. El te sempre me’l prenia la meva companya de feina. Una noia ucraïnesa més gran i forta que jo. Deia: «He de sobreviure. La meva mare s’ha quedat tota sola a casa».

Al camp cantava unes cançons ucraïneses belles. Molt belles.

Jo… Una vegada… Però no puc explicar-ho tot d’una tirada…, en una única tarda. A més, no ho podria suportar…

On va passar? No me’n recordo… Però ja era al camp de concentració… Sí, em sembla que era a Buchenwald…

Descarregàvem cadàvers d’un camió i els apilàvem, per capes: una capa de morts, una capa de travesses enquitranades. Una capa, després una altra. I així, del matí a la nit, fèiem fogueres… Fogueres amb… Ho entén, oi? Amb els cadàvers… I entre els cadàvers hi havia encara persones vives que volien dir-nos alguna cosa. Unes paraules… Però ens havien prohibit quedar-nos prop seu, perquè no tinguéssim temps d’escoltar-les…

Ai, ai, ai… La vida humana… No sé si és més fàcil viure per als arbres, o per a tots els éssers vius domesticats per l’home. Per al bestiar, els ocells… Però, pel que fa als homes, els conec bé…

Volia morir, ja no m’inspirava llàstima ningú… Ja m’estava preparant… Buscava un ganivet… Però aleshores arribava el meu àngel… Va passar unes quantes vegades… No recordo amb quines paraules em consolava, però eren paraules tendres. Em mirava de convèncer durant una llarga estona… Quan parlava als altres del meu àngel, tots pensaven que havia perdut el seny. Al meu voltant, ja no hi havia gent familiar, vivia entre estranys. Desconeguts. Ningú no volia conèixer ningú, perquè l’endemà aquella persona podia morir. Quin sentit tenia, doncs, fer amistat? Però un dia em vaig encapritxar d’una nena petita… La Màixenka… Era rossa i dolça. Vam ser amigues durant un mes… Al camp de concentració un mes és tota una vida. Una eternitat.

Va ser ella la qui se’m va apropar.

—Que tens un llapis?

—No.

—I un full de paper?

—Tampoc. Per què els vols?

—Sé que no trigaré a morir i vull escriure una carta a la mare.

Al camp no es podia tenir ni llapis ni paper, però vam trobar-li’n. Agradava a tothom: era tan rossa i dolça. I parlava amb veu baixeta.

—Com t’ho faràs per enviar-li la carta? —li vaig preguntar.

—A la nit obriré la finestra… I llançaré els fulls al vent…

No ho sé… Devia tenir uns vuit anys o, potser, deu. Com es pot saber això, quan l’altre no té sinó la pell i l’os? Allà només hi havia esquelets… Aviat es va posar malalta i ja no podia aixecar-se per anar a la feina. Jo l’hi suplicava… El primer dia la vaig arrossegar fins a la porta, però ella es va arrambar a la paret, incapaç de fer un pas. Va estar-se postrada al llit dos dies, i al tercer van venir a buscar-la amb una llitera. Només hi havia una sortida d’aquell camp: a través de la xemeneia… Nosaltres ja ho sabíem. D’allà directament al cel…

No ho oblidaré mai… Ho recordaré mentre visqui… A les nits, ella i jo parlàvem:

—A tu et ve a visitar un àngel? —Volia parlar-li del meu àngel.

—No, a mi em visita la mare. Sempre porta una brusa blanca. La recordo bé, aquesta brusa seva. Tenia unes flors blaves brodades.

A la tardor… Perquè vaig sobreviure fins a la tardor… Per quin miracle? No ho sé… Al matí ens portaven a treballar als camps. Collíem pastanagues i cols, m’agradava fer aquesta feina. Feia tant de temps que no anava als camps i que no veia res verd… Al camp de concentració no es veia el cel. Ni la terra. Tot estava cobert de fum… La xemeneia era alta i negra. Dia i nit, escopia fum… Al camp sembrat vaig veure una floreta groga, ja havia oblidat que les flors creixien. La vaig acariciar, aquesta floreta… I altres dones van fer el mateix. Sabíem que transportaven fins allí les cendres del nostre crematori i tots teníem els nostres morts. Alguna, una germana; una altra, la mare… I jo tenia la Màixenka…

Si hagués sabut que li sobreviuria, li hauria demanat l’adreça de la seva mare. Però no em pensava que…

Com m’ho vaig fer per sobreviure, si ja havia mort centenars de vegades? No ho sé… Va ser el meu àngel que em va salvar. Que em va convèncer. Encara avui se m’apareix, li agrada fer-ho a les nits en què la lluna resplendeix intensament a la finestra. Amb la seva llum clara…

No li fa por estar-se aquí, amb mi? Escoltar les meves paraules?

Ai, ai, ai…