«Em van dur al destacament en braços…, estava fet miquetes, des dels dits del peu fins a la coroneta…»

Tenia deu anys, exactament deu… I esclata la guerra… Aquella maleïda guerra!

En aquell moment jugava al pati a fet i amagar, amb els companys. Un camió gran va arribar, uns soldats alemanys van baixar per caçar-nos i llançar-nos dins la caixa del camió, sota una lona. Ens van portar a l’estació, el camió va recular fins a un vagó i ens va abocar dins com sacs. Sobre la palla.

El vagó anava tan ple que, en un primer moment, només podíem estar-nos drets. D’adults no n’hi havia, només nens i adolescents. Durant dos dies i dues nits vam viatjar amb les portes tancades, sense veure res, només sentíem el martelleig de les rodes. De dia la llum es filtrava per les escletxes, però a la nit teníem tanta por que tots ploràvem: se’ns emportaven lluny i no sabíem on eren els nostres pares. El tercer dia la porta es va obrir i un soldat va llançar dins del vagó unes quantes rosques de pa. Els qui eren més a prop les van agafar. En un tres i no res, les havien devorat. Jo era al cantó oposat a la porta. El pa, no el vaig veure, només em va semblar sentir-ne per un instant l’olor quan vaig escoltar el crit: «Pa!». Només l’olor.

No sé quants dies va durar el trajecte… El que sí que recordo és que l’aire era irrespirable, perquè fèiem les necessitats al vagó. Les grans i les petites. Van començar a bombardejar el comboi… Al meu vagó el sostre va sortir volant pels aires. Jo no estava sol, hi havia el meu amic Grixka que, com jo, tenia deu anys. Abans de la guerra anàvem a la mateixa classe. Des del moment en què el bombardeig va començar, ens vam agafar l’un a l’altre per no perdre’ns. Quan les bombes van arrencar el sostre, vam decidir sortir pel forat del vagó i valer-nos de les cames. Escapar-nos! En aquell moment teníem clar que ens duien envers l’oest. Cap a Alemanya.

Al bosc tot era fosc. Vam mirar enrere: el nostre comboi cremava, com una torxa. Una flama ben alta. Vam caminar tota la nit i, a trenc d’alba, vam arribar a un poble. En realitat, ja no hi havia cap poble. En lloc de cases… Era el primer cop que veia una cosa semblant… Només hi havia estufes negres. La boira cobria la terra… Caminàvem com per un cementiri… Entre monuments negres… Buscàvem alguna cosa per menjar, però les estufes eren buides i fredes. Vam continuar avançant… Al vespre vam ensopegar amb un altre lloc incendiat i estufes buides… Caminàvem xino-xano… I de cop i volta en Grixka va caure mort. El cor li va deixar de bategar. El vaig vetllar tota la nit, fins al matí. Quan ja clarejava, vaig excavar un petit sot a la sorra amb les meves mans i hi vaig enterrar en Grixka. Volia recordar l’indret on l’havia dipositat, però com podia recordar-ho quan tot m’era desconegut al voltant.

Camino. Tinc tanta gana que em roda el cap. De sobte sento: «Alto! On vas, noi?». Li pregunto: «Qui ets?». I fa: «Amics. Partisans». Vaig saber per ells que em trobava a la regió de Vítebsk i que aquella era la brigada de partisans d’Alekséiev…

Quan vaig recobrar una mica la força, els vaig demanar que em deixessin anar a combatre. Es van riure de mi i em van enviar a donar un cop de mà a la cuina. Però va passar una cosa… El següent incident… Tres vegades seguides van enviar exploradors a l’estació i cap d’ells no va tornar. Tot seguit, el comandant del destacament va convocar tothom i va dir:

—No puc prendre la responsabilitat d’enviar-hi homes per quarta vegada. Calen voluntaris.

Jo era a la segona filera. Vaig sentir:

—Qui es presenta voluntari?

Jo, com a l’escola, vaig aixecar el braç. Però el jersei em venia massa gran, arrossegava les mànigues per terra. Vaig alçar la mà, però no es veia. Les mànigues em penjaven, no me’n podia desempallegar.

El comandant diu:

—Voluntaris, un pas endavant!

I jo faig un pas endavant.

—Fill… —va dir el comandant—. Fillet…

Em van donar un sarró i una gorra vella amb orelleres (una de les quals mancava).

Tan bon punt vaig arribar a la carretera principal, vaig tenir la sensació que em seguien. Miro al voltant: ningú. Aleshores em vaig fixar en tres pins frondosos i exuberants. Vaig mirar amb atenció i vaig adonar-me que hi havia uns franctiradors alemanys. Estaven allí apostats, preparats per fer «diana» contra qualsevol que sortís del bosc. Però, en aquest cas, havien vist un nen a la clariana i, a més, amb un sarró… Em van deixar tranquil.

Vaig tornar al destacament i vaig informar el comandant del fet que hi havia tres franctiradors alemanys emboscats als pins. A la nit els van capturar sense haver de disparar cap tret i els van portar vius al destacament. Va ser la meva primera missió…

Acaballes del 1943… Al poble de Stàrie Txelnixkí, a la regió de Beixenkovitxski, uns homes de les SS em van capturar… Em van esllomar a bastonades. Em van clavar puntades de peu amb les seves botes ferrades. Unes botes que eren dures com pedra… Després de torturar-me, em van arrossegar al carrer i em van ruixar amb aigua. Era hivern, vaig quedar cobert d’una crosta de gel ensangonat. No arribava a entendre què eren els cops que sentia martellejar damunt meu. Muntaven una forca. La vaig veure quan em van aixecar i em van enfilar sobre un piló. L’última cosa que recordo? L’olor de fusta fresca… Una olor intensa…

La corda m’estrenyia ja el coll, però la van tallar a temps. Els partisans van parar una emboscada. Quan vaig recobrar el sentit, vaig reconèixer el nostre metge. «Dos segons més i estaries dormint el son etern», va dir. «Tens sort, fill, d’estar viu».

Em van portar al destacament en braços, estava fet miquetes, des dels dits del peu fins a la coroneta. Em feia tant mal tot que vaig pensar si mai arribaria a fer-me gran…