«Gosset estimat, perdona’m… Gosset estimat, perdona’m…»

Tenia un somni: caçar un pardal i menjar-me’l…

No era gens habitual, però de tant en tant apareixien ocells a la ciutat. Fins i tot a la primavera, tots ens els miràvem i pensàvem en la mateixa cosa… En la mateixa… Defugir el pensament del menjar era quelcom superior a les nostres forces. De la gana sentia un fred constant dins meu, un fred interior terrible. Fins i tot, els dies de sol. Per més roba que em posés al damunt, em sentia gelada, no me’n podia desempallegar, d’aquest fred. Tenia un desig immens de viure…

Li parlo de Leningrad, on vivíem aleshores. Del setge de Leningrad. Ens mataven de fam. Una llarga agonia… Nou-cents dies de setge… Nou-cents…, quan un dia semblava una eternitat. No es pot imaginar com d’interminable li sembla una jornada a un home famolenc. Una hora, un minut… L’hora de dinar no arriba mai… Després cal esperar el sopar… Durant el setge, la ració diària era cent vint-i-cinc grams de pa. Era menor per als qui no treballaven. La ració dels «paràsits de la societat»^[49]… Aquest pa regalimava aigua… S’havia de dividir en tres parts: per a l’esmorzar, per al dinar i per al sopar. Per beure, només aigua bullida… Sense afegir-hi res.

En la foscor… Des de les sis de la matinada, a l’hivern —recordo sobretot l’hivern—, feia cua davant del forn de pa. Hores i més hores a peu dret…! Hores llarguíssimes que semblaven no tenir fi… Quan arribava el meu torn, al carrer ja s’havia fet un altre cop de nit. A la llum d’una espelma, el dependent tallava el pa. Allà palplantada, la gent seguia amb la mirada cadascun dels seus gestos… Amb els ulls ardents… Folls… I tot això passava en silenci…

El tramvia no circulava… No teníem ni aigua, ni calefacció, ni electricitat. Però el més terrible de tot era la fam. Vaig veure un home que menjava botons. De petits, de grans… La gent embogia de la gana.

Va arribar un moment que vaig quedar privada de la capacitat auditiva. Va ser aleshores quan ens vam menjar un gat… Li explicaré com va anar això… Després vaig perdre la visió… Aleshores ens van portar un gos. Això em va salvar.

Me n’he oblidat… No recordo quan la idea de menjar-nos els nostres gats i gossos va esdevenir un fet quotidià. Un costum. No se m’ha quedat gravat l’instant precís… Després dels coloms i les orenetes, de cop i volta van començar a desaparèixer els gossos de la ciutat. Nosaltres no teníem cap animal, ja que la mare considerava que era una responsabilitat molt gran fer-se’n càrrec, sobretot si es tractava d’un gos gran. Una amiga de la mare no havia estat capaç de menjar-se el seu gat i ens el va portar. Nosaltres sí que ens el vam menjar. I vaig recuperar la capacitat auditiva… Havia ensordit tot d’un plegat: al matí encara hi sentia, però a la tarda la mare m’havia dit alguna cosa i ja no havia reaccionat…

Va passar el temps… De nou semblava que la mort estava a punt d’encalçar-nos… L’amiga de la mare ens va portar el seu gos. I també ens el vam menjar. Sense el gos no hauríem sobreviscut, per descomptat! Ja ens començàvem a inflar de la fam. Al matí, la meva germana es negava a aixecar-se del llit… El gos era gran i afectuós. Durant un parell de dies, la mare no s’hi va veure amb cor… Com podia fer-ho? El tercer dia, el va lligar al radiador de la cuina i ens va dir que anéssim a fer un tomb…

Recordo aquelles croquetes… Encara avui les recordo…

Teníem un desig tan gran de viure…

Sovint ens aplegàvem i sèiem al costat de la fotografia del pare. Ell era al front. Les seves cartes arribaven molt de tant en tant. «Filles meves», ens escrivia. Nosaltres li contestàvem, però sempre miràvem de no amoïnar-lo.

La mare guardava alguns terrossos de sucre. Dins una bosseta de paper. Eren les nostres reserves sagrades. Una vegada…, no vaig poder resistir. Jo sabia on guardava el sucre, m’hi vaig enfilar i en vaig agafar un terrós. Al cap d’uns quants dies, un altre… I després… Va passar una mica de temps, i de nou… Aviat ja no hi havia res a la bosseta de la mare. Va quedar totalment buida…

La mare va emmalaltir… Necessitava glucosa. Sucre… Ja no podia aixecar-se… Després d’una reunió familiar, es va decidir recórrer a aquella preuada bosseta. El nostre tresor! Al capdavall, l’havíem guardat per a un dia com aquell! La mare es posaria bé per força. La meva germana gran es va posar a buscar-la, però el sucre no apareixia. Van regirar tota la casa. Jo també els donava un cop de mà.

I a la nit ho vaig confessar…

La meva germana em va estovar de valent, em va mossegar, em va esgarrapar. Jo li suplicava: «Mata’m! Mata’m! Com m’ho faré ara, per continuar vivint?». Volia morir-me…

Li he parlat només d’alguns dies. Però en van ser nou-cents.

Nou-cents dies com aquest…

Davant meu una nena va robar un panet a una dona al mercat. Una nena petita… La van atrapar i la van fer caure a terra. La van estomacar… La van tustar d’una manera terrible. Va ser una pallissa mortal. De tota manera, la nena es va apressar a menjar-se el panet, a engolir-lo. A empassar-se’l abans que la matessin. Nou-cents dies com aquest…

El meu avi estava tan feble que una vegada va caure al carrer… Ja s’havia acomiadat de la vida. Aleshores va passar un obrer per davant seu. Els obrers tenien unes racions una mica millors, no gaire, però millors… Doncs, bé… Aquell obrer es va aturar i va vessar la seva ració d’oli de gira-sol dins la boca de l’avi. La seva ració! L’avi va poder tornar a casa. Mentre ens explicava el que li havia passat, no deixava de plorar: «Ni tan sols sé com es diu!».

Nou-cents…

La gent, com ombres, s’arrossegava lentament per la ciutat. Com somnàmbuls… Immersos en un son profund. És a dir, ho vèiem tot, però ens feia la impressió que es tractava d’un somni. Moviments lents…, flotants… Semblava que ens desplacéssim sobre aigua i no pas sobre terra…

Amb la fam la veu canviava… O marxava del tot. No es podia determinar si una veu era d’home o de dona. I tampoc pel que fa a la roba, tots anàvem vestits amb parracs. El nostre esmorzar…, consistia en llenques velles d’empaperat en què encara hi havia restes de cola… Cola feta amb farina, engrut… Llenques d’empaperat i aigua bullida…

Nou-cents dies…

Tornava del forn de pa… Havia anat a buscar la ració diària. Unes pobres engrunes, uns grams miserables… Un gos es va abalançar sobre meu. Era gairebé tan alt com jo, m’ensumava: sentia l’olor del pa.

Vaig comprendre que aquell gos era un cop de sort… La nostra salvació! Me l’emportaria a casa…

Li vaig donar un tros de pa i llavors em va seguir. Davant de casa li vaig oferir un altre pessic de pa, em va llepar la mà… Vam entrar al portal… Però no volia pujar les escales, s’aturava a cada graó. Vaig haver de donar-li tot el nostre pa… Trosset a trosset… I d’aquesta manera vam arribar a la tercera planta, però el nostre pis estava a la quarta. Aquí és va aturar, es negava a continuar avançant. Em mirava… Devia pressentir alguna cosa. Ho entenia. El vaig abraçar: «Gosset estimat, perdona’m… Gosset estimat, perdona’m…». Vaig suplicar, implorar… I finalment em va seguir…

Tenia un desig tan immens de viure…

Ens vam assabentar de la notícia per la ràdio: «Han trencat el setge! Han trencat el setge!». No podia haver-hi persones més plenes de joia que nosaltres. Havíem resistit! El setge havia acabat…

Pel carrer marxaven els nostres soldats. Vaig córrer cap a ells…, però no tenia forces per estrènyer-los entre els braços…

A Leningrad hi ha molts monuments, però en falta un que hauria d’haver-hi. S’han oblidat d’ells. Un monument als gossos del setge.

Gosset estimat, perdona’m…