«Els besàvem les mans…»

Ens preparàvem per a la festa…

Aquell dia se celebrava la inauguració solemne del camp de pioners «Talka». Esperàvem com a convidats els soldats de frontera i al matí havíem anat al bosc, a collir flors. Havíem publicat un número especial del diari mural i havíem posat una decoració que feia goig a l’arc de l’entrada. El lloc era extraordinari, feia un temps magnífic. I, a més, estàvem de vacances! Ni tan sols el brunzit dels avions que havíem sentit tot el matí ens havia amoïnat de tant que n’érem, de feliços.

Tot d’un plegat, ens van posar en filera i ens van informar que, aquell matí, mentre dormíem, Hitler havia envaït el nostre país. A la meva ment la guerra estava lligada als fets de Khalkhin Gol,^[20] em semblava un esdeveniment efímer i remot. Crèiem a ulls clucs que el nostre exèrcit era invencible i indestructible, teníem els millors tancs i avions militars del món. És el que havíem sentit dir a l’escola i a casa. Els nois semblaven molt segurs de si mateixos, però moltes noies ploraven a llàgrima viva, esporuguides. Els nois més grans havien rebut l’encàrrec de voltar pels grups i tranquil·litzar tothom, sobretot els petits. Al vespre, als nens que teníem ja catorze i quinze anys, ens van lliurar fusells de petit calibre. Era magnífic! Ens sentíem orgullosos. I responsables! Al campament teníem quatre fusells i muntàvem guàrdia en grups de tres. Tot això m’encantava. Em vaig endinsar amb aquest fusell al bosc per posar a prova el meu coratge. No volia ser un poruc.

Durant uns quants dies vam esperar que algú ens vingués a buscar. Després vam deixar d’esperar i vam fer cap a l’estació de Pukhovitxi, on vam haver de quedar-nos una llarga estona. El cap d’estació ens va dir que no arribarien més trens de Minsk perquè el trànsit ferroviari estava interromput. De sobte, un dels nens va córrer cap a nosaltres mentre cridava que arribava un comboi molt carregat. Ens vam plantar a les vies… Primer vam fer senyals amb les mans, després ens vam treure els mocadors de pioners…, i els vam agitar, per mirar d’aturar el tren. El maquinista ens va veure i, amb gran desesperació, ens va explicar amb gestos que no podia aturar-lo, perquè si no la locomotora no tornaria a engegar. «Si podeu, llanceu els nens a les plataformes!», cridava. A les plataformes hi havia gent que també cridava: «Salveu els nens! Salveu els nens!».

Vam començar a llançar els més petits. El tren va desaccelerar una mica. Els vagons es van obrir i braços ferits es van allargar per atrapar els nens. Finalment tots vam aconseguir pujar al tren. Era l’últim comboi procedent de Minsk…

Vam fer un llarg trajecte, el tren avançava lentament. Podíem veure bé el paisatge… Als terraplens, hi jeien els cadàvers, arrenglerats amb cura, com travesses. No me n’he oblidat… Com ens bombejaven, com nosaltres udolàvem igual que els obusos. A les estacions les dones ens donaven menjar: no sé com s’havien assabentat que circulava un tren carregat de nens. Nosaltres els besàvem les mans. Vam trobar un nadó que havia perdut la mare, morta pel foc d’artilleria. En una estació una dona el va veure i es va treure el mocador per fer-ne uns bolquers…

Ja està! Prou! M’altera molt, tot això… I no em convé, en el meu estat. Tinc el cor malalt. A més li diré, per si no ho sap ja, que les persones com jo, que vam viure la guerra de nens, sovint morim més joves que els nostres pares, que van lluitar al front. Abans que els qui van ser soldats. Sí, abans…

No sé quants amics he enterrat ja…