«Tanca els ulls, fill meu…, no miris…»

Vaig créixer sense mare…

De quan era petit no en tinc cap record… La mare va morir quan jo tenia set anys. Vaig viure amb una tia. Pasturava les vaques, preparava la llenya, feia entrar els cavalls als estables a la nit. També treballava de valent a l’hort. A l’hivern, em desplaçava en trineu de fusta i en patins, també de fusta, que jo mateix em confeccionava, amb làmines metàl·liques fixades als lapti^[14] amb uns cordills, i anava amb esquís fets amb taulons i dogues de tonells vells. Ho feia tot sol.

Encara recordo les primeres sabates que el pare em va comprar. I l’afligiment que vaig sentir quan les vaig esgarrapar amb un branquilló al bosc. Em va saber tant de greu que vaig pensar que hauria estat millor haver-me fet una ferida al peu; almenys hauria cicatritzat. Vaig abandonar Orxa amb aquelles sabates i el pare, quan els avions nazis van bombardejar la ciutat.

Als afores, ens disparaven a frec de roba… La gent queia a terra…, sobre la sorra, sobre l’herba… «Tanca els ulls, fill meu… No miris…», em demanava el pare. Em feia por mirar tant el cel, que s’havia tornat negre pels avions, com la terra, on només hi havia morts. Un avió va passar prop nostre… El pare també va caure i ja no es va aixecar. Em vaig inclinar damunt seu: «Obre els ulls, pare… Obre els ulls…». Algunes persones van cridar: «Els alemanys!» i van intentar arrossegar-me amb ells. Però no podia acceptar de cap manera que el pare no tornaria a posar-se dret mai i que l’hauria d’abandonar en un camí, enmig de la pols. No hi havia cap rastre de sang al seu cos, simplement jeia allà, en silenci. Se’m van emportar a rossegons, per força, però durant molts dies, mentre caminava, no deixava de mirar enrere, esperava que el pare m’encalcés. A la nit em despertava sentint-li la veu… No podia creure que ja no tenia pare. Que m’havia quedat sol, només amb aquell vestit de drap.

Després de molt vagarejar…, d’anar amb tren, a peu…, em van acollir a l’hospici de la ciutat de Melekes, a la regió de Kúibixev. Vaig intentar d’arribar al front diverses vegades, però no ho vaig aconseguir en cap ocasió. M’agafaven i em feien tornar enrere. Però, com se sol dir, de vegades l’infortuni ajuda. Un dia, al bosc, mentre fèiem llenya, la destral em va relliscar de la mà, va rebotar contra un arbre i em va ferir un dit de la mà dreta. L’educadora em va embenar el dit amb el seu mocador i em va acompanyar fins a la policlínica de la ciutat.

Mentre tornava a l’hospici amb en Saixa Liapín, amb qui havíem anat plegats a la policlínica, vaig veure, al costat del comitè municipal del Komsomol^[15], un mariner amb una gorra amb cintes que afixava un anunci en un taulell. Ens hi vam apropar i vam veure que eren les instruccions per ingressar a l’Escola de Cadets de la Marina de Guerra de les illes de Solovkí. L’escola instruïa només voluntaris. Es donava prioritat als fills de mariners i als nens que vivien als hospicis. Encara em sembla escoltar la veu d’aquell mariner:

—Què, us agradaria ser mariners?

I nosaltres vam dir:

—Som de l’hospici.

—Aleshores aneu al comitè municipal i empleneu la sol·licitud.

No puc transmetre l’entusiasme que es va apoderar de nosaltres en aquell instant. Era el camí que ens portaria de dret al front. Encara no em creia que tindria l’oportunitat de venjar el pare! Arribaria a temps, abans del final de la guerra.

Vam anar al comitè municipal del Komsomol i vam emplenar la sol·licitud. Al cap d’uns quants dies, vam passar el reconeixement mèdic. Un dels membres de la comissió em va examinar:

—És molt petitó i escanyolit.

I un altre, amb uniforme militar, després de deixar anar un sospir, va fer:

—Tant se val, creixerà.

Ens van donar roba nova, amb penes i treballs ens van trobar talles adients. En veure’m al mirall amb l’uniforme de militar i la gorra, em vaig sentir feliç. Al cap de vint-i-quatre hores ja fèiem cap a les illes de Solovkí.

Per a nosaltres tot era nou…, insòlit. Era negra nit… Érem a la coberta… Els mariners volien que anéssim a dormir:

—Seria millor que anéssiu a la cabina, nois. Allà a baix, l’ambient està caldejat.

A primera hora del matí vam veure el monestir que resplendia al sol, el bosc daurat. Eren les illes de Solovkí, on estava previst que s’inaugurés la primera Escola de Cadets de la Marina de Guerra del país. Però abans de començar la formació, havíem de construir l’escola o, més ben dit, els refugis subterranis. El terreny de les Solovkí era pedra pura. I no disposàvem de serres, destrals o pales. Vam aprendre a fer-ho tot amb les mans: excavar el terra dur, abatre els arbres seculars, arrabassar-ne les soques, fer el treball de fusteria. Després de la feina descansàvem dins les nostres tendes fredes; a tall de llits, teníem matalassos i fundes de coixí farcits d’herba i, a sota, agulles de pi. Ens tapàvem amb els abrics. La bugada la fèiem nosaltres mateixos, amb aigua gelada, i les mans ens feien tant de mal que ploràvem.

El 1942… Vam prestar jurament… Ens van donar unes gorres que duien la inscripció: Escola de Cadets de la Marina de Guerra. Estàvem abatuts, perquè no tenien aquelles cintes llargues que queien sobre les espatlles, només un llaç petit a la banda dreta. Ens van lliurar fusells. Al principi del 1943 vaig començar a prestar servei en un torpediner de la guàrdia, El sagaç. Per a mi, tot era una novetat: les crestes de les onades en què se submergia la nostra nau, el senderó «fosforescent» deixat per les hèlices que removien afanyadament l’aigua del mar… Se’t tallava l’alè…

—Que tens por, fill? —em va demanar el comandant.

—No —vaig respondre, sense dubtar-ho ni un instant—. És encisador!

—Si no hi hagués guerra, sí que en seria, d’encisador —va replicar el comandant i, vés a saber per què, em va girar l’esquena.

Jo tenia catorze anys…