«Al cementiri els morts van emergir a la superfície…, era com si els haguessin matat per segon cop…»
Vània Titov, cinc anys.
Avui: expert en millorament de terrenys.
Un cel negre…
Avions negres i grans… Que brunzien baix, gairebé ran de terra. Era la guerra… Així la recordo… I també alguns flaixos…
Ens bombardejaven, i ens vam amagar al jardí, darrere dels vells pomers. Érem cinc germans. A més de mi, n’hi havia quatre més, el més gran tenia deu anys. Ens havia ensenyat com ens havíem d’amagar dels avions, rere els pomers grans, abundosos de fulles. La mare ens reunia i ens portava al soterrani, que ens feia por. Hi havia ratolins amb ullets resplendents, que brillaven enmig de la foscor. Fulguraven d’una manera anormal. A la nit, els ratolins xisclaven i jugaven.
Quan els soldats alemanys van irrompre en la nostra khata, ens vam amagar a l’estufa, sota un munt de draps vells. Jèiem amb els ulls tancats, amb la por al cos.
Van incendiar el nostre poble. Les bombes queien sobre el cementiri. La gent hi va anar corrent: els morts van emergir a la superfície… Era com si els haguessin matat per segon cop… Hi havia també el nostre avi, que havia mort no feia gaire. I de nou els vam sepultar…
Durant la guerra, jugàvem «a la guerra». Quan ens cansàvem de jugar «a roigs i blancs» o «a Txapàiev»[13], jugàvem «a russos i alemanys». Lluitàvem, capturàvem els presoners, els afusellàvem. Ens posàvem cascos soviètics i alemanys. Se’n trobaven per tot arreu: al bosc, als camps. Ningú no volia fer d’alemany i ens barallàvem. Jugàvem en refugis i trinxeres autèntics. Combatíem amb bastons i cos a cos… I les nostres mares ens renyaven…
Ens sorpreníem perquè abans de la guerra no ens havien renyat mai per això…