«A l’últim instant van cridar el seu nom…»
Artur Kuzéiev, deu anys.
Avui: gerent d’un hotel.
Algú feia sonar les campanes. No deixaven de repicar…
Feia molt de temps que l’església estava tancada, ni tan sols recordo des de quan, perquè sempre l’havien fet servir de magatzem per al kolkhoz. S’hi conservava el gra. En sentir els repics de la campana, que tothom creia morta per sempre més, tot el poble va restar d’una peça: «Ha passat una desgràcia!». La mare… Tothom es va precipitar al carrer…
Així va començar la guerra…
N’hi ha prou que tanqui els ulls…, i torno a veure-ho tot…
Pel carrer condueixen tres soldats de l’Exèrcit Roig. Tenen les mans lligades darrere de l’esquena amb filferro espinós. Només duen la roba interior. Dos de joves, un altre de vell. Caminen, amb el cap cot.
Els van afusellar al costat de l’escola. Al mig del carrer.
A l’últim instant van cridar els seus noms i cognoms, amb l’esperança que algú els sentís i els recordés. Perquè ho comuniqués als seus éssers estimats.
El que és jo, vaig veure-ho tot a través d’un forat de la palissada. I no me n’he pogut oblidar mai…
Un es deia Vànetxka Ballai; l’altre, Roman Níkonov. I el més vell de tots tres va cridar: «Visca el camarada Stalin!».
Tot seguit els camions van transitar pel mateix carrer. Eren uns camions alemanys pesats, de gros tonatge. I ells jeien allí… Camions carregats de soldats i de pertrets de guerra van passar per damunt dels seus cadàvers. I després els motoristes. Els alemanys no deixaven de circular per aquest carrer. Dia i nit. I així durant molts dies…
El que és jo, no deixava de repetir… A la nit em despertava…, i repetia: Vànetxka Ballai, Roman Níkonov… Del tercer no me’n recordo…