«Un grapat de sal…, heus aquí tot el que va quedar de casa nostra…»

Durant la guerra m’agradava somiar… Somiar com vivíem en temps de pau, com vivíem abans de la guerra…

El meu primer somni…

L’àvia acabava de fer les feines de casa… Jo esperava aquell moment. Ella acostava la taula a la finestra, estenia una tela, la cobria de buata, al damunt, hi posava un altre tros de tela i començava a fer un cobrellit nou. Jo també tenia la meva part de feina: l’àvia fixava un dels costats del cobrellit amb petits claus als quals lligava cordills que fregava amb guix, i jo l’estirava de l’altre costat. «Au, Mixenka, més fort!», m’animava l’àvia. Aleshores, jo estirava. Ella el deixava anar, i patapam! Quedava una ratlla de guix al setí vermell o blau. Les ratlles s’entrecreuaven formant petits rombes contornejats per puntades de fil negre. Operació següent: l’àvia disposava els patrons de paper retallats (d’això, avui dia, en diuen plantilles) i un dibuix apareixia sobre el cobrellit. Era un espectacle preciós i interessant. L’àvia tenia unes mans d’or, les camises li sortien molt bé, sobretot els colls. La seva màquina de cosir Singer continuava brunzint mentre jo dormia. I quan l’avi dormia, també.

El segon somni…

L’avi fa sabates. Aquí, també, jo tenia la meva part de feina: afilar les tatxes de fusta. Ara totes les soles es fixen amb petits claus metàl·lics, però es rovellen i la sola no triga a desprendre’s. Potser ja aleshores es feien servir clauets metàl·lics, però jo els recordo de fusta. Calia tallar cercles d’un vell tac de bedoll ben llis amb una serra, posar-los a assecar sota un cobert, després esbocinar-los en trossos d’aproximadament tres centímetres d’amplada i d’una desena de centímetres de longitud, que també es deixaven assecar. A partir d’aquests petits trossos de fusta, era fàcil fabricar cabotes de dos o tres mil·límetres de gruix per a les tatxes. El trinxet de sabater estava molt esmolat i no resultava gens complicat tallar aquests petits discos per tots dos costats: en deixes un sobre el banc, i clic d’un costat, i clac de l’altre, i això esdevé una tatxa. Tot seguit, amb l’ajut de la seva alena de sabater, l’avi fa un forat a la sola de la sabata i hi clava una tatxa… Un cop de martellet, i au! La tatxa és al seu lloc. Les posa en dues rengleres, aquestes tatxes; d’aquesta manera, no només la sabata queda més maca, sinó que també és més resistent: secs, els petits claus de bedoll s’inflen per l’efecte de la humitat i subjecten encara amb més fermesa la sola, que no se’n desprendrà abans de desgastar-se del tot.

L’avi confeccionava també vàlenki^[6] o, més ben dit, hi afegia una doble sola a les botes, de manera que duressin més i es poguessin fer servir sense esclops de goma. O bé reforçava amb cuir el taló de les vàlenki perquè els esclops de goma no es desgastessin massa amb el fregadís. La meva feina era entorxar el fil de lli, enquitranar-lo amb brea, encerar la llinya i enfilar-la a l’agulla. Però l’agulla de sabater era molt valuosa i per això l’avi sovint emprava una cerra, sia de porc senglar, sia de porc domèstic, però aquesta darrera era més tova. De cerres, l’avi en tenia un munt. Es podien fer servir per cosir les soles o bé per fixar una peça petita en un lloc difícil: la cerra era flexible i s’esmunyia pertot.

El tercer somni…

Els nois grans preparaven una representació teatral al cobert espaiós dels veïns. L’obra parlava de guàrdies fronterers i d’espies. Les entrades valien deu copecs, però jo no els tenia i no m’hi deixaven entrar, així que em poso a cridar: jo també vull «veure la guerra». Observava d’esquitllentes l’interior del cobert: els guàrdies fronterers duen jaquetes militars autèntiques. L’espectacle és impressionant…

Després els somnis s’interrompen…

No trigo a veure soldats amb uniformes autèntics a casa nostra… L’àvia dóna menjar als soldats cansats i polsegosos, i ells li diuen: «Arriben els alemanys!». No deixo de preguntar a l’àvia: «Com són, aquests alemanys?».

Carreguem fardells al carro i m’hi fan seure al damunt… Ens n’anem vés a saber on… Després tornem… Els alemanys són a casa nostra! S’assemblen als nostres soldats, només que duen un altre uniforme i estan alegres tota l’estona. Jo, l’àvia i la mare ara vivim darrere de l’estufa,^[7] i l’avi, al cobert. L’àvia ha deixat de fer cobrellits i l’avi de confeccionar sabates. Una vegada, descorro la cortina: en un racó, al costat de la finestra, un alemany, amb auriculars, fa girar els dials de la ràdio. Se sent música i després parlar nítidament en rus… Mentrestant, un altre alemany unta el pa amb mantega. Quan em veu, branda el ganivet davant del meu nas; corro la cortina i no torno a sortir de darrere de l’estufa.

Davant de casa nostra passa un home escortat, vestit amb una jaqueta cremada; va amb els peus nus i les mans lligades amb filferro espinós. Està tot negre… Després me’l trobo penjat davant del soviet rural.^[8] Deien que era un pilot dels nostres. A la nit el torno a somiar, penjat al nostre pati…

Aquells dies… Als meus records tot es tenyeix de negre: tancs negres, motocicletes negres i soldats alemanys amb uniformes negres. No estic segur que tot fos en realitat d’aquesta manera, però és així com jo ho recordo. D’aquesta manera se m’ha quedat gravat a la memòria… Una pel·lícula en blanc i negre…

M’emboliquen amb alguna cosa negra, i ens amaguem al pantà. Durant tot un dia i tota una nit. La nit és freda. Ocells desconeguts llancen crits terribles. La lluna resplendeix amb una llum encegadora. Fa por! I si els mastins dels alemanys ens descobreixen o senten la nostra olor? De tant en tant ens arriben els seus lladrucs raucs. Al matí me’n vaig cap a casa! Vull tornar a casa meva! Tothom vol tornar al caliu de la llar! Però ja no hi ha casa, només una pila de fumalls abrasats. Tot està calcinat… Les restes d’un gran incendi… Entre les cendres trobem un grapat de sal: el que sempre teníem al costat del forn. El recollim amb cura, juntament amb l’argila, i fiquem tota aquesta barreja dins d’un gerro. Tot això és el que queda de casa nostra…

L’àvia va emmudir, no va badar boca, i després, de nit, de sobte va rompre el plor: «Ah, la meva petita khata! La meva khata estimada! Aquí, on vaig passar la meva joventut… On vaig celebrar les meves noces… Aquí, on vaig donar a llum els meus fills…». L’àvia vaga com una ànima en pena pel nostre pati ennegrit.

Al matí, obro els ulls: hem dormit a terra. Al nostre hort…