«La bressolava com si fos una nina…»
Dima Sufrankov, cinc anys.
Avui: enginyer mecànic.
Abans només em feien por els ratolins. Però tot d’un plegat em van envair un munt de pors… Milers de pors!
La paraula «guerra», em sembla, no va marcar tant la meva consciència de nen com el mot «avió». Com m’espantava en sentir-lo. «Avions!». De seguida, la mare ens feia baixar de l’estufa. Nosaltres, en canvi, teníem por de baixar i de sortir de casa. Així que, mentre ella feia baixar un de nosaltres, l’altre s’hi tornava a enfilar. Érem cinc. Més el gat, que tant estimàvem.
Els avions ens metrallen…
Els meus germans petits… La mare se’ls lligava al cos amb un cordill de cànem. Els més grans corríem tots sols. Quan ets petit…, vius en un altre món, no mires les coses de dalt, vius arran de terra. Així que els avions fan encara més por; les bombes, també. Recordo que envejàvem els escarabats: eren tan petits que sempre trobaven un amagatall a qualsevol lloc, sota terra… M’imaginava que, quan morís, em convertiria en un animal i fugiria al bosc.
Els avions ens metrallen…
La meva cosina, que té deu anys, porta en braços el meu germanet de tres. Corre, corre com una esperitada. Les forces li fallen i cau a terra. Van passar una nit sencera ajaguts a la neu. El petit va morir de fred, però ella va sobreviure. Van excavar una petita fossa per enterrar-lo. Ella no el volia deixar anar: «No et moris, Míxenka! Per què et mors?».
Tot fugint dels alemanys, ens vam refugiar al pantà… En uns illots… Vam construir cabanes per viure-hi. Aquestes cabanes no eren res més que troncs nus, amb un forat a dalt… Per al fum… A baix, terra batuda. I aigua, per tot arreu. Hi vivíem, tant a l’hivern com a l’estiu. Dormíem sobre branques de pi. Una vegada vam anar al poble, amb la mare. Volia agafar algunes coses de casa nostra. Però els alemanys s’hi havien instal·lat. Van arreplegar i portar a l’escola tots els qui van enxampar. Ens van fer agenollar i ens van apuntar amb metralletes. Nosaltres, els nens, teníem la mateixa mida que les seves armes.
De sobte, sentim trets al bosc. Els alemanys: «Partisans! Partisans!». Pugen d’un salt als seus cotxes i desapareixen. Nosaltres ens endinsem al bosc.
Després de la guerra, em feia por tot el que era de ferro. Veia volar un resquill d’obús i tenia por que esclatés una altra vegada. La filla de la veïna: tres anys i dos mesos… Me’n recordo… Davant del taüt, la seva mare repetia: «Tres anys i dos mesos… Tres anys i dos mesos…». Havia trobat una granada… I s’havia posat a bressolar-la com si fos una nina. L’havia embolicat amb draps i la bressolava. La granada era petita com una joguina, però pesada. La mare no hi va arribar a temps…
Després de la guerra, al nostre poble de Stàrie Golovtxitsi, a la regió de Pétrikovo, durant dos anys encara s’hi van enterrar nens. Hi havia pertot ferralla militar. Tancs negres destrossats, camions blindats… Fragments de mines, de bombes… I nosaltres no teníem cap joguina… Després van recollir tot allò i ho van portar a les fàbriques. La mare em va explicar que ho farien servir per fabricar tractors, eines mecàniques i màquines de cosir… El que és jo, quan veia un tractor em negava a acostar-m’hi, estava segur que explotaria. I que es posaria tot negre, com un tanc…
Jo sabia de quin metall estava fet…