«Sisplau, deixa’m seure a la teva falda…»
Marina Kariànova, quatre anys.
Avui: treballadora de la indústria del cinema.
Oh, no m’agrada gens recordar…! No m’agrada! Gens ni mica…
Si pregunta a tothom què és la infantesa, cadascú li donarà una resposta ben diferent. Per a mi, la infantesa són el pare, la mare i els bombons. Durant la guerra no només no en vaig menjar cap, de bombó, sinó que ni tan sols els vaig veure. El primer bombó que vaig menjar va ser al cap d’uns anys, després de la guerra… Tres anys més tard… Ja era gran: tenia deu anys.
Mai no he pogut entendre les persones a qui no els agraden els bombons… Com s’entén, això? No és possible.
Pel que fa al pare i a la mare, no els vaig trobar. Ni tan sols sé quin és el meu cognom real. Em van recollir a Moscou, a l’estació de Séverni.
—Com et dius? —em van preguntar a l’orfenat.
—Marínotxka.
—I el cognom?
—Del cognom no me’n recordo…
Em van inscriure com Marina Sévernaia.
Sempre tenia gana. Però sobretot desitjava que algú m’abracés i em fes carícies. Tanmateix, no era temps per a tendreses, al meu voltant tot traspuava guerra i dolor. Camino pel carrer… Al meu davant una mare passeja amb els seus fills. A un el pren en braços, el porta una estona, després el deixa a terra i agafa l’altre. S’aturen en un banc, i fa seure el més petit sobre els seus genolls. Allà, palplantada, els devoro amb la mirada. M’hi atanso: «Sisplau, deixa’m seure a la teva falda». Ella resta estupefacta.
Hi insisteixo: «Sisplau, t’ho prego…».